Ho direm a l'inrevés. Direm la pluja inexistent d'un matí de gener, les sales d'un museu barceloní, les pintures de Luis Claramunt a les parets i l'exposició Naufragis i tempestes, comissariada per Sílvia Martínez Palou i Àlex Susanna, provant de posar més èmfasi a l'obra del pintor barceloní mort fa dues dècades que no pas a la singularitat i magnetisme del personatge. Direm el recorregut proposat, els inicis artístics a Barcelona, la professionalització a Sevilla, les estades a Marràqueix i l'etapa final a Madrid. Direm, però, que és 20 de gener, el cèlebre dia en el qual "En el momento que vi tu mirada/ buscando mi cara/ la madrugada del veinte de enero/ saliendo del tren/ me pregunté: ¿qué sería sin ti/ el resto de mi vida", segons La oreja de Van Gogh, per tant un mal dia per no assumir que hi ha homes que seran més recordats eternament per haver-se tallat una orella que per haver pintat desenes d'obres mestres. Per això farem el cor fort i creurem que el personatge Claramunt no diu res d'ell en els quadres de l'artista Claramunt, malgrat saber que hi diu el que li fuig. Com al poema de Gabriel Ferrater, també direm el que ens fuig. I, ni que sigui només en aquest primer paràgraf, no direm res de nosaltres.
Una visitant davant dos obres de la sèrie "Marràqueix". (ACN)
De l'expressionisme figuratiu a l'abstracció expressiva
A Luis Claramunt, la persona, el va matar un càncer als quaranta-nou anys, l'any 2000. A Luis Claramunt, l'artista, el va matar Luis Claramunt, el personatge. Potser per això aquest article tindria més ganxo si es titulés "L'home que va inspirar El amante bilingüe de Juan Marsé", ja que es pot assegurar amb quasi absoluta certesa que el novel·lista barceloní va trobar el fil narratiu del seu personatge després de saber la història d'un noi, fill de la burgesia barcelonina, que als divuit anys va decidir marxar de casa i transformar-se en un flâneur a la nit del barri Xino. En un buscavides que a la Barcelona dels setanta sobrevivia venent andròmines i objectes de segona mà a mercats ambulants. En un pintor que des d'un pis del carrer Jerusalem, de nit, era capaç de pintar vuit quadres seguits d'una tacada: pictòricament foscos, dramàtics, d'un expressionisme tremendista ple de jugadors d'apostes, sales de billar, interiors de bars i plasmació dels baixos fons a la manera d'Isidre Nonell, Goya, Picasso o Munch. En aquest noi va convertir-se Luis Claramunt en el moment de posar-se a pintar, en definitiva. En l'antítesi del que vindria a ser un nen de casa bona. En un artista que, mica en mica, esdevindria molt més que això.
Puerto de Montjuïc, pintura de la primera etapa creativa. (Pedro Martínez de Albornoz)
Si anys més tard el personatge Claramunt va acabar servint d'inspiració, tal com sembla, a Juan Marsé, també va ser la literatura un pou sense fons de magnífica inspiració per l'artista Claramunt: la seva primera exposició, a la galeria Taller Picasso l'any 1977, es va titular L'illa del tresor. Stevenson, Conrad o Monfreid, tots ells narradors de dramàtiques aventures en el mar viscudes en primera persona, treuen el cap de manera constant al llarg de tota l'exposició retrospectiva que podrà visitar-se als Espais Volart de la Fundació Vila Casas fins a l'1 de maig, especialment en els quadres de la primera etapa barcelonina i els dos darrers àmbits expositius, "Shadow line" i "Naufragis i tempestes". Més de vint anys de distància entre obres com Plaza Real o Puerto de Montjuïc i El bajío. Dues dècades que serveixen per apreciar una clara evolució de l'expressionisme gramàtic de joventut a un expressionisme molt més abstracte.
Un sevillà de Barcelona
Malgrat continuem insistint en no voler pensar en el personatge Claramunt, és impossible no fer-ho davant els quadres de la segona meitat dels anys vuitanta, quan l'artista Claramunt es trasllada a Sevilla, entra en contacte amb la galerista Juana de Aizpuru i tot d'una la seva pintura evoluciona en consonància amb la ciutat. Aquell personatge que a Barcelona ja feia anys que sentia fascinació pel món dels gitanos, que havia començat a parlar amb accent del sud vivint al Raval i a qui li encantava el flamenc, va trobar a la ciutat del Guadalquivir un locus amoenus particular on l'artista, ara sí, comença a esdevenir tan magnètic com el personatge: prescindeix del color, la textura, el clarobscur, la descripció i el simbolisme, reduint la pintura al mínim i gairebé prescindint d'elements figuratius, més enllà de carrers, racons i edificis de Sevilla que sempre tenen un to blavós més digne de Barcelona un dia de pluja que de la llum feridora del sud.
Figura y dos figuras, obra de la seva etapa sevillana. (Pedro Martínez de Albornoz)
No passa el mateix a la sèrie de quadres sobre Marràqueix, els més sintètics de tota l'exposició, on Claramunt retorna a les figures humanes dels baixos fons amb una evident mirada orientalista com la de Matisse, Fortuny o Delacroix en el seu moment, però jugant estilísticament amb una superposició de plans i una gamma cromàtica nova. De la foscor dels inicis, passem ara a un univers de marrons, carabasses i colors crema d'una intensitat tan viva que, tot d'una, més que en una galeria d'art de l'Eixample, fan que un se senti ben bé al mig de la plaça Djemà-el-Fna i fins i tot senti olor de taijin de pollastre. La mateixa superposició de plans i les perspectives distorsionades mostren els quadres de "Toro d'hivern" i "Mal de queixal", pintures totes elles creades després d'una visita de l'artista Claramunt a les coves d'Altamira, allà on tot sembla més primitiu i primari. Més simple i directe. Més ancestral i autèntic. Per tant, més tel•lúric i fabulosament incomprensible.
Luis Claramunt fotografiat per Alberto García-Alix.
Arribats al final, en un 20 de gener, hem intentat que el personatge Claramunt no ens eclipsés una vegada més l'obra de l'artista Claramunt i és evident que Naufragis i tempestes ho ha aconseguit, però també és evident que és impossible no dissociar una cosa de l'altra. La trajectòria pictòrica de Luis Claramunt va acabar com un correlat objectiu de la seva trajectòria vital, tal com es pot veure en la seva última sèrie "Tormentas de hielo", on el mar és cada vegada menys literari per esdevenir més mental. Va ser l'última gran sèrie de l'artista Claramunt, que moriria a finals de l'any 2000 a Zarautz i del qual segurament se n'ha sentit a parlar menys del que la seva obra mereix des d'aleshores. Per contra, el personatge Claramunt cèlebrement fotografiat per Alberto García-Alix ha romàs millor a la memòria col·lectiva. Si el segon va matar en certa forma al primer, la Fundació Vila Casas s'ha proposat invertir la situació i fer justícia artística. Té tot el sentit del món i ja ho deia Ferrater: a vegades, per fer bé les coses cal fer-les a l'inrevés.