En Luis Ernesto té els ulls clarets i una veueta plàcida i esponjosa. Camisa blanca pulcrament planxada amb lleugeres ratlles verticals i cordada fins al coll, pantalons de pinça, sabates marrons tipus Oxford amb cordons, una motxilla negra i pesada ben penjada a la part alta de l'esquena. En Luis Ernesto somriu per defecte, quasi tota l'estona. A simple vista ningú no diria que està amenaçat de mort pels paramilitars del seu país. Molt menys que ha dormit al carrer o que durant dies es va sobreviure a Barcelona només amb un bitllet de cinc euros a la butxaca. Ni que fa quinze mesos que no pot abraçar la seva dona i els seus dos fills. Coneixent aquest colombià de Medellín qualsevol prejudici es desmunta. Té estudis d'Electromecànica, també de Filosofia i idiomes clàssics. Ha fet un curs de català, un altre de cures a les persones grans, derivat en voluntariat en un CAP. S'ha acollit a les activitats d'Apropa Cultura, un projecte que fa accessible la cultura i que li ha permès visitar una vintena de museus i equipaments de la ciutat. I ara està cursant Enginyeria Mediambiental perquè la seva meta més gran és quedar-se i portar la seva família cap aquí. Plora en diverses ocasions quan els anomena i hem de parar. No és per afegir-li dramatisme i llagrimeta barata al relat: és que és la pura realitat.
Tot va començar un dia de camí a la feina, a la part nord-est d'Antioquia, a la frontera amb Panamà. Al seu país, en Luis Ernesto (Luis, a partir d'ara) exercia com a electromecànic, de forma autònoma, realitzant modificacions mediambientals i enfocant-se en el treball amb l'energia solar, des del disseny al càlcul o al muntatge d'instal·lacions. L'havien trucat per muntar un sistema solar en unes cabanes d'una zona perillosa, dominada per escissions de les FARC o grups paramilitars. Tenia fotos del lloc, els plànols, ho tenia tot. Però aquests últims es van creuar al seu camí. "Quan vaig arribar, ells m'estaven esperant", explica. "No em van deixar baixar en tot el dia del cotxe en què anava, havia de demanar permís fins i tot per anar a orinar". El motiu del segrest exprés va ser purament econòmic: van trucar al seu fill de 22 anys i van exigir-li 15 milions de pesos (uns 750.000 euros). Però la seva dona va sospitar i va poder comunicar-se amb el Gaula de Medellín, les autoritats policials de la ciutat, que amb un operatiu van poder treure'l d'allà sense que patís cap mal.
Per comprendre millor el context, a Colòmbia es van firmar els acords de pau entre l'estat i les FARC-EP (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia – Exèrcit del Poble) el novembre de 2016, després d'anys de negociacions entre ambdós actors i més de 450.000 persones assassinades en 30 anys —800.000 si es compta el subregistre d'homicidis—, segons dades de la Comissió de la Veritat. Sobre paper va suposar el cessament armat de la guerrilla més poderosa de Colòmbia, però al territori ja fa temps que les FARC s'han reorganitzat en escissions dirigides per dissidents dels acords. També hi ha l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN), una altra guerrilla d'ultraesquerra, que continua actiu. I contra ells s'organitzen els paramilitars, comandos d'autodefensa avalats per l'Exèrcit que actuen al marge de la llei i atemorint la població civil. "Maten, roben, destrueixen i segresten, per finançar-se recorren al mateix que fa la guerrilla; i es fixen en persones comunes, perquè les persones adinerades tenen els seus propis guardaespatlles," ens explica en Luis.
Luis: "No em van deixar baixar en tot el dia del cotxe en què anava, havia de demanar permís fins i tot per anar a orinar"
A ell el van localitzar a través de la pàgina web en què es promocionava per treballar. "Em van veure com un candidat, però tots els que vivim a Medellín i altres parts de Colòmbia estem subjectes a qualsevol segrest, fins i tot a la mort; si la policia no hagués arribat a temps, a mi em maten, perquè si el meu fill no hagués pagat d'allà no se'n surt viu". Lluny d'oblidar-ho, en Luis va denunciar la Fiscalia, que no li va acceptar la denúncia per anar en contra de paramilitars. I ell va decidir escriure directament al president Gustavo Petro, d'esquerres. "L'endemà ja tenia resposta de la presidència dient-me que havien donat l'ordre perquè la Fiscalia assumís el cas, i em van acceptar la denúncia, però fins al moment no han pres cap decisió; no els interessa ficar-se amb ells", argumenta. La valentia li va sortir massa cara: al cap de pocs dies, el grup paramilitar va trucar-lo per dir-li que passava a ser un objectiu militar. "Vaig dir: em mataran, jo me'n vaig".
Demanar asil a Espanya: el passeig de la vergonya
En Luis va arribar sol a Espanya el novembre de 2022. Volia demanar asil aconsellat per l'ACNUR (Agència de l'ONU per als Refugiats), sense saber on s'havia de dirigir i sense diners en efectiu, només amb una targeta bancària que se li va quedar encallada al caixer en arribar i que no va aconseguir recuperar fins un mes més tard. Però quan va trepitjar l'aeroport de Madrid li van dir que havien tancat l'oficina per la covid; el van enviar a una comissaria i, només després de fer una cua de més de 100 persones, li van comentar que la sol·licitud es feia per internet. Es va donar el tret de sortida a un passeig de la vergonya que porta allargant-se més d'any i mig. Els obstacles i el fred madrileny el van empènyer a provar sort a Barcelona, i als dos dies d'arribar, després d'haver dormit un parell de nits al ras, va contactar amb el SAIER (Servei d'Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats), guiat per la Creu Roja. Allà li van assignar un advocat, a més d'explicar-li tots els serveis a què podia accedir, com els lavabos o menjadors socials. Va aconseguir plaça al centre d'acolliment de Zona Franca al cap de poques setmanes. Encara que el temps límit per quedar-s'hi és de 6 mesos, en Luis ja porta allà més d'un any. Té un peu ficat en un altre alberg, a Horta, però mentre hi hagi plaça en el seu, on ha fet amics, vincles i rutines, permeten que es quedi.
Però anem al tema de l'asil, una de les grans creus d'aquesta història. L'advocada d'en Luis li va suggerir que havia d'escriure a Estrangeria demanant aquesta condició, que garanteix la protecció, l'empara i l'assistència de les persones que han fugit del seu país d'origen per diverses raons, generalment relacionades amb la violació d'un o diversos dels seus drets fonamentals. "Tots els dies escrivia i mai no hi havia cita, mai, mai", lamenta. Després van canviar la sol·licitud d'internet per un número de telèfon. El procediment per demanar asil a Espanya comença amb una cita prèvia que a Barcelona centralitza el telèfon 932 90 30 98, amb horari de dilluns a divendres, de 8.30 h a 11.30 h, fins a final de cites, segons es pot llegir a la pàgina web d'ACNUR. Només tres hores al dia per atendre a les més de 160.000 persones que demanen asil al país, segons dades de 2023 de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat. La lletrada li va imposar a en Luis una única tasca: "trucaràs des de dos quarts de nou del matí fins a dos quarts de dotze, tots els dies."
Tant era la seva persistència que es va instal·lar una aplicació amb el marcatge automàtic, però tampoc no van contestar mai. "En total vaig fer unes 35.000 trucades en tres mesos, comptabilitzades amb el sistema, i em vaig cansar; li vaig dir a l'advocada que no tornaria a trucar, i no ho he tornat a fer". Però la seva pena s'estén molt més enllà. "Saps què és el més trist? Fent el curs de català em vaig trobar amb diversos nois que en una setmana ja tenien la cita i en menys d'un mes ja tenien l'asil, però pagant 400 euros", lamenta aquest colombià de 59 anys, que es va queixar oficialment a través d'una incidència enviada al Defensor del Poble, a Estrangeria, a l'ACNUR i fins i tot al Ministeri de l'Interior, rebent resposta només del primer. "Em va enviar una carta de tres pàgines explicant com estava la situació a Espanya, explicant com en alguns casos hi ha hagut enganys, i dient que havien escrit a Estrangeria sense resposta; a dia d'avui, el cas continua obert".
L'horari per aconseguir cita prèvia és de tres hores al dia per atendre a les més de 160.000 persones que demanen asil al país, segons dades de 2023 de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat
Aquesta marea de complicacions burocràtiques ha fet que en Luis i la seva advocada hagin descartat la sol·licitud d'asil i hagin optat per altres vies, com l'arrelament social o per formació. L'arrelament és una autorització per circumstàncies excepcionals que recull la normativa espanyola en matèria d'estrangeria per atorgar un permís de residència temporal als estrangers que es troben en una situació irregular. En el seu cas concret, estan apostant per aquestes dues tipologies —la primera requereix de 3 anys de residència i acreditació d'integració social, i la segona un període de permanència d'almenys 2 anys i el compromís de realitzar una formació reglada o obtenir un certificat de professionalitat— per aconseguir el NIE, començar a treballar i portar la seva família aquí, i per això s'ha matriculat en Enginyeria Mediambiental a l'UNED (Universitat Nacional d'Educació a Distància), on ja ha realitzat treballs i exàmens. De moment, no té homologats els seus títols colombians —"es demoren any i mig per a l'homologació, tot són diners"—, però estan en tràmit.
Cultura i passatemps per recobrar la humanitat
A part d'estudiar, en Luis ocupa el seu temps en pintar, tocar el piano o assistir a qualsevol dels plans culturals accionats per la iniciativa Apropa Cultura, un projecte que permet que persones en situació de vulnerabilitat puguin accedir a la cultura, eliminant qualsevol barrera comunicativa, econòmica o física. Gràcies a ells, en Luis ha pogut reintroduir-se a la seva ciutat d'acollida i anar al teatre, visitar gairebé una vintena de museus o gaudir d'equipaments com el Mirador Torre Glòries, on s'han fet les fotos que il·lustren aquestes línies. La cultura per sobreviure, la cultura com a dret i garantia d'humanitat. Aquest colombià d'aspecte simpàtic no té aturada i en el seu rellotge no s'esgoten les hores. També ha realitzat voluntariats i s'ha interessat per fer-ne d'altres en parcs nacionals o reserves naturals. Diu que no veu la televisió ni utilitza el mòbil perquè "he d'estar actiu i ocupat sempre, sempre, perquè si no em ve l'angoixa" i mira de col·laborar en el que pot amb l'alberg que l'ha sostingut i pel qual ja ha vist passar a centenars de persones, intentant millorar el sistema. "Els vaig proposar que féssim una planta de reciclatge de compostatge, però el problema és que caldria fer una inversió i no tenim diners; hi ha hort, jardí, ho tenim tot súper net, però la terra s'està ressecant perquè està malaltona".
Aquesta empenta mediambiental és una de les seves metes professionals més somiades i per la que fa anys que treballa, fins i tot abans d'arribar a Espanya. El 2014 va començar a treballar com a proveïdor públic amb la companyia elèctrica més gran d'Amèrica Central ubicada a Medellín (EPM – Empreses Públiques de Medellín) podent fer licitacions, i encara que no en va guanyar cap, això li va permetre fer el salt a altres inscripcions públiques. Va provar sort a Toronto (Canadà), quedant segon en una licitació amb làmines d'alumini que després Colòmbia va voler patrocinar, però va arribar la pandèmia i tot es va diluir. El confinament també li va arrabassar un altre projecte vinculat a les papallones que en Luis somia dur a terme en algun moment. També interessat en el reciclatge, va aconseguir que l'Ajuntament de Barcelona li permetés veure com funcionava el procés dels residus, i es va sentir capaç de muntar un mateix sistema a petita escala, perquè com electromecànic pot dissenyar i fabricar maquinària. Se'l veu treballador i ambiciós, amb confiança en les seves idees, perseverant fins a la medul·la i dels que conserva la il·lusió d'un nen petit, fins i tot encara que la vida li hagi fet més travetes de les que podia imaginar. I no és dels que es conforma, però de moment va tirant amb alguna feina que li permeti guanyar-se les garrofes, perquè el sistema no el deixa fer una altra cosa, però tampoc no li dona solucions perquè pugui.
"No vull tornar; vaig parlar amb la meva esposa i em diu que la situació a Colòmbia està cada vegada més difícil", sospesa en Luis. Segons diu, les FARC s'estan reorganitzant i tornen a delinquir, amb els rebels de l'anomenat Estat Major Central (EMC, escissió de l'extinta guerrilla) cometent atemptats terroristes i l'ELN amenaçant de tornar a extorsionar i segrestar civils, després que els negocis amb el president Petro no hagin prosperat. Tampoc no vol tornar perquè fer-ho no és segur ni per a ell ni per als seus. Continua confiant que la seva situació es resoldrà i calcula cada pas que fa visualitzant aquest final feliç al llarg del túnel. Imagina els seus fills somrients i guanyant-se millor la vida en terra català que amb els sous irrisoris de Colòmbia —el noi és informàtic i dissenya videojocs per a una companyia mexicana; la noia treballa com a assessora jurídica per a l'assegurança social dels Estats Units—, com seran les converses amb la seva dona prenent alguna cosa per la Rambla, una fotografia conjunta a la platja de la Barceloneta. No es dona per vençut.