Luis Pastor (Berzocana, Càceres, 1952) va ser un prestigiós cantautor en temps de la transició. Encara que és extremeny i va créixer a Vallecas, la seva formació com a músic està associada a la Nova Cançó, perquè abans de la mort de Franco es va establir un temps a Barcelona, va col·laborar amb cantautors catalans i fins i tot va gravar algun disc a Catalunya. Després de la transició va quedar en un segon pla, com tants cantautors, però va seguir cantant i component per a d'altres músics (com Cesária Evora). Recentment ha tret unes memòries en vers (en octosíl·labs, concretament) titulades ¿Qué fue de los cantautores?, que han estat publicades per Nòrdica i Capità Swing. Aprofitant la presentació a Barcelona d'aquest llibre, Pastor oferirà un concert aquest dijous a les 21h a Els Pagesos de Sant Feliu de Llobregat. A Barcelona ha estat entrevistat per El Nacional.

D'entre tots els cantautors dels setanta, probablement vostè era el que realment procedia d'un entorn més humil...

Per a mi una de les coses característiques de les meves memòries és que vinc d'un entorn humil, i tinc un passat de nen i de jove treballador. Molts dels meus companys sortien de la universitat, i jo era d'un barri, de Vallecas, que va tenir una certa transcendència com a barri, no només de delinqüència i de quinquis, sinó també de mobilitzacions veïnals, associacionisme, lluita sindical... I tot això queda a Vallecas, encara ara.

Té poc en comú amb la gauche divine a la qual s'adscrivien alguns coetanis seus.

Vaig tenir poc en comú amb ells. Jo venia de Vallecas, i fins a mitjans dels setanta no vaig tenir contacte amb un món més obert. Jo la primera vegada que vaig a un col·legi major és el 1973, quan ja tenia 21 anys, i va venir la policia a detenir-me. Nosaltres, en aquell temps volíem ser més obrers fins i tot del que ho érem. Jo era oficinista, i als 17 anys vaig intentar estudiar electrònica perquè volia anar-me'n a treballar una fàbrica. Volia ser membre d'una cèl·lula clandestina, pertànyer a una organització obrera... Però malgrat que el món proper a la intel·lectualitat, als artistes i a les professions liberals amb freqüència ve de la burgesia, per la seva feina s'apropa a l'esquerra, i són molts els artistes que acaben treballant per a una altra classe social.

Escriu a les seves memòries: "En blanco y negro la vida / y la tele en blanco y negro, y nosotros en los cerros / por zanjas y descampados, / en fronteras de poblados / de chabolas y de hierros". Sembla que el seu record de l'emigració a Madrid no és gaire satisfactori...

No. Tinc un mal record de la meva arribada, i sobretot de la primera parada, a Horcasitas, que va durar un any, en un barri de barraques. Els meus records no són bons. En realitat, no en tinc gaires d'aquell moment, només en queden algunes imatges: el record de l'escola, del que em pegava una mestra el nom de la qual no recordo, de la meva mare escoltant les novel·les de Ràdio Intercontinental... En certa mesura se semblava a la vida del poble, no teníem ni aigua a les cases... Per a mi va ser com un procés d'adaptació a la nova vida que ens esperava, a Vallecas, on vam anar a viure a un pis...

La memòria és selectiva, i per a ella la infantesa sempre és feliç, fins i tot en la pobresa

En canvi, les seves memòries deixen la idea d'una infantesa feliç al poble...

La memòria de la teva infantesa sempre es queda amb els moments feliços, fins i tot malgrat la duresa d'aquells temps. La memòria és selectiva, i per a ella la infantesa sempre és feliç, fins i tot en la pobresa, o sobretot en la pobresa... Però és trist el trencament de deixar-lo tot i la necessitat de crear una nova vida. És trist viure el teu sentit d'inferioritat perquè no tens cultura, perquè no coneixes com és el món en què vius... A Madrid la teva cara reflectia la teva procedència, de noi ignorant, immigrant, de pare treballador... Quan als 16 anys anàvem a ballar a una discoteca del carrer Atocha, si deies que venies de Vallecas, la noia amb la que anaves et deixava. Jo vaig voler que em fessin una jaqueta, per ocultar la meva procedència. Teníem necessitat de ser acceptats i no era fàcil.

En certa mesura, maig del 68 va canviar la seva vida. Per què?

Hi va haver un abans i un després del 1968. La meva vida, i la de diverses generacions al món, estan mediatitzades per una revolució, la de maig del 68, que va psacesejar un sistema i ens va ensenyar que el món podia ser d'una altra manera. El 68 va posar en dubte el capitalisme. El que canvia la meva vida, en aquell moment, és la trobada al meu barri amb unes persones que ens ensenyen una altra realitat i ens ensenyen a estar orgullosos d'allò que som. Una gent que, a través de la cultura, ens van donar unes eines per a transformar la nostra realitat.

En ¿Qué fue de los cantautores? retrata un món molt gris.

El lleure pagat en aquells anys de finals del franquisme portava els joves a un únic objectiu: la discoteca i els futbolins del barri. Aquestes memòries expliquen una societat i explica com era la dictadura, com influïa en el més íntim del nostre ésser, a través de la sexualitat, l'escola, la incultura... La dictadura ens impedia de ser éssers lliures de pensament, d'obra, d'acció... La meva generació, els que lluitem en aquells anys contra la dictadura, vam poder aprendre del passat i entroncar amb el futur. I això ens va alliberar.

Escrius al teu llibre "La Nova Cançó pionera / era faro y era guía, / bastión de la burguesía / que apoyaba su cultura, / su lengua y literatura, / los que mejor lo tenían". Quina relació va tenir amb els cantants catalans de la Nova Cançó?

Quan tenia 17 anys vaig anar a cantar al port de València, a un barri obrer amb un capellà obrer. Aquest capellà em va regalar el meu primer disc d'Ovidi Montllor, amb dues cançons, una era: "Hi havia un rei que tenia...". Jo ja havia sentit Raimon, i el seu "Al Vent" amb 16 anys. Ells van ser els pioners a l'Estat espanyol. I a partir d'ells va sortir el moviment de la Canción del Sur, la Canción del Pueblo... Els catalans són els capdavanters, a partir del fet de cantar en la seva llengua... Maria del Mar Bonet, Raimon i Pi de la Serra van ser referents per a nosaltres, que érem més joves.

El seu primer disc el va gravar a Catalunya...

Nosaltres no trobàvem a Madrid qui ens volgués gravar. Jo vaig intentar gravar el meu primer disc amb 18 anys i no em van deixar. Llavors arribo a Barcelona i em trobo amb dues cases discogràfiques que graven aquest tipus de música, Adigsa i Els Quatre Vents. I a Els Quatre Vents em graven el meu primer disc i em quedo a viure aquí.

La censura era el pa nostre de cada dia

Va tenir problemes amb la censura?

Sí, com tots. Els tenien fins i tot les cabareteres: inclús una copla la podien censurar! Els censors, a més dels falangistes, tenien sempre un capellà. El poema d'Octavio Paz, "Por tu cuerpo", del meu primer disc, gravat a Els 4 Gats, no es va poder treure, perquè el van prohibir per les seves connotacions sexuals. La censura era el pa nostre de cada dia. Intentàvem enganyar-la sempre... La meva cançó "Vallecas 75" va ser prohibida pel seu títol i més tard me la van acceptar amb un canvi de títol com "Vengan a ver". De vegades et prohibien gravar, i de vegades prohibien radiar allò que havies gravat. Una vegada vaig haver de presentar-me davant del Director General de Seguretat, en persona, i ell em va treure tots els pasquins de tots concerts que jo havia fet en diferents punts d'Europa. Tenien policies a tots els centres de l'emigració que els enviaven tota la informació del que es feia allà. Vigilaven fins i tot a algú tan insignificant com jo.

I els censors van quedar impunes...

Encara avui ho estan. Jo he anat a Alcalá de Henares, a l'arxiu on es guarden els fons de la censura, del Ministeri d'Informació i Turisme, i he vist el meu dossier: impressionant. Et pots creure que en democràcia tu, periodista, vas allà i no te'l deixen veure fins a 2027, perquè allà surten els noms de governadors i funcionaris que van censurar? Només te'ls deixaran veure quan ja estiguin morts. És una vergonya.

Molts cantants de la seva generació són profundament anticlericals. Vostè, en canvi, té millor relació amb l'Església. Per què?

Jo anava al meu barri a missa amb un capellà que llegia poemes de León Felipe i on combregàvem i cantàvem sense confessar. Érem un grup de gent marxista, militant... Estic orgullós dels capellans que vaig trobar allà. Sense ells no seria ni el cantant ni la persona que sóc. Jo vaig conèixer les dues esglésies... Al poble jo era escolà, i encara sé els cants de missa en llatí; més tard vaig arribar a Vallecas i vaig conèixer l'altra església, la de veritat, la dels pobres... La de l'home que mor pels altres...

Jo sóc ric. Jo he llegit, jo he tingut temps per als meus amics, jo he fet la menjat als meus fills quan anaven a l'escola...

Quin balanç fa de la vida que ha viscut?

Crec que em va tocar la loteria quan vaig deixar de treballar als 20 anys. Jo sóc ric. Jo he comprat temps: jo he llegit, jo he tingut temps per als meus amics, jo he fet el menjar als meus fills quan anaven a l'escola... Això té un preu. Jo visc al dia, no tinc res. Però visc amb la il·lusió, l'energia i l'entusiasme que genera el dia a dia, que és allò tangible. El món en què som no ens deixa viure... Quan tens temps per mirar als ulls de la teva dona, per veure créixer els teus fills, per llegir poesia? Ens tenen agafats. Jo sóc ric en llibertat. Gaudeixo cantant, m'agrada l'escenari...

Fa una valoració molt negativa de la transició: "Juan Carlos es un pelele / al que Franco ha moldeado” o “Todo atado y bien atado, / la dictadura se enroca / y dura como la roca / persiste en la represión, / persigue a la oposición / y al que se mueve, coloca".

Faig una anàlisi d'aquesta realitat, i això es veu ara clarament per les televisions. El règim es vol perpetuar després de la mort del seu líder. No vol cedir la clau de la democràcia, i fa tot el possible perquè la democràcia no vingui. Només cal veure la imatge d'aquell rei a les Corts, rebent el seu nomenament. Jo he vist com Franco ha ressuscitat en els últims anys en aquest país. Hem retrocedit en cultura, en nivell de comunicació, en ideologia...

En un punt de les seves memòries parla d'un incident que va succeir al seu pas per TVE. Què va passar?

Dos mesos abans de les eleccions del 1977 Suárez dóna a vint-i-tants cantautors de l'Estat un programa de televisió de 30 minuts perquè fem el que vulguem. Jo, com que era un militant de la cançó més que un cantant, vaig fer un programa sobre la vida del meu barri, traient imatges que no s'havien vist mai en televisió... A través de les meves cançons vaig explicar coses del meu barri, de la meva gent. Després de la victòria de Suárez van anunciar el programa, que es deia "Yo canto" i s'emetia els divendres, a la franja de més audiència. El primer va ser el d'Aute, el segon el de Bonet i el tercer el meu. L'endemà de l'emissió del meu hi va haver protestes als diaris ultres, em van amenaçar els guerrillers de Cristo Rey, hi va haver manifestacions... Jo vaig ser amenaçat de bomba, no podia anar a algunes ciutats per amenaces als empresaris propietaris de sala... I la força del règim va obligar a dimitir Rafael Ansón, el director de TVE.

Pel que sembla aquesta experiència li va marcar molt...

Aquest programa va suposar un abans i després de la meva vida. Jo crec que en els anys setanta i vuitanta vaig haver de pagar per això. Per a alguna gent, fins i tot per a gent d'esquerres que ha governat, jo havia de pagar per allò que havia fet. Però a mi me la porta fluixa. Jo vaig fer el que vaig fer perquè tocava fer-ho en aquell moment.

Quan jo parlo de revolució parlo del més íntim, d'allò que ens porta a plantejar-nos la vida pel costat més humà, allò que té a veure amb la tendresa, amb l'amor, amb la felicitat...

Mostra un gran desengany sobre la transició: "Se diluyeron los sueños / y también las utopías". En algun punt fins i tot parla de la "revolución perdida".

Totalment. La transició fa possible la convivència en aquests 40 anys, a través dels pactes i els acords, però al mateix temps que possibilita que aquest país canviï, limita el canvi a allò material. Quan jo parlo de revolució parlo del més íntim, d'allò que ens porta a plantejar-nos la vida pel costat més humà, d'allò que té a veure amb la tendresa, amb l'amor, amb la felicitat... I és allà on fracassem, on ens enganyen, on ens lliguen a una cadena que no és tan dura com la de la dictadura, però on el ciutadà continua essent presoner. Avui dia hi continua havent gent que viu per treballar... I això és molt trist.

Hi havia una altra sortida diferent a la transició?

La veritat és que la revolució va fracassar, però les revolucions han fracassat gairebé totes. Potser a causa de la fractura entre les dues Espanyes en aquell moment i del poder dels que manaven, no hi havia més solució. Potser sense aquesta baixada de pantalons no s'haurien donat els successos com es van donar. Però nosaltres, en aquell moment, com a joves, ens sentim traïts, perquè esperàvem més. Esperàvem un home nou en una societat justa, igualitària...

El 1978 hi ha un desencant amb el que vindrà

Aquesta decepció li va suposar un qüestionament de la seva feina?

Jo visc el desencant polític i personal ja el 1978, com molts altres militants d'esquerres. En aquell moment hi ha un desencant amb allò que vindrà. Tu mateix comences a dubtar de les teves veritats, de la teva ideologia, del socialisme, de la democràcia... T'han tret la catifa de sota dels peus... S'esvaeixen les teves certeses. I jo que vinc d'una cultura de revisió de vida, de les joventuts obreres catòliques, em vaig adonar que anava en un carro triomfal, però que ja no en portava les regnes. Jo dubto, perquè tot està canviant, fins i tot el públic... Em retiro perquè per primera vegada em sento trist a l'escenari... Hi ha una mirada nova sobre les coses...

I què fa davant d'aquesta situació?

Tens que reinventar-te... En aquesta professió t'has de reinventar sempre a tu mateix. Hi ha moments en què no saps què explicarr... Hi ha moments en què perds l'energia. Però has de seguir. Des de finals dels noranta em sento un home madur, i això em dóna una mirada diferent. Ja no tinc ansietats. Tinc certeses en la meva professió, perquè he après el meu ofici. He trobat la meva veu poètica (la dels setanta no m'agradava), i aquest és el meu triomf. Ara em diverteixo molt cantant. Aquell que no es diverteix en un escenari, ho passa fatal...

La cançó té una gran capacitat de transformar l'ésser humà, i que això és el que més quedarà de les meves cançons...

Continua reivindicant la seva condició de cantautor, i afirma que "hi ha cantautor per a molt".

L'etiqueta negativa del cantautor que surt de la lluita antifranquista converteix el cantautor en algú pesat, un corcó... S'argumenta que ja no té sentit en el moment actual. Hi ha gent que sent vergonya de ser cantautor. Jo ho he assumit. Assumeixo amb orgull la meva funció de cantautor. En els anys setanta cantava amb cara de mala llet, i ara somric molt més quan canto. I la meva poesia ara té més càrrega d'intensitat que en cançons de combat i de lluita dels anys setanta. Crec que la cançó té una gran capacitat de transformar l'ésser humà, i que això és el que més quedarà de les meves cançons...

No és gaire optimista sobre l'evolució d'Espanya en els últims 40 anys...

En aquests anys, des dels vuitanta, hi ha hagut un retrocés en les conquestes polítiques, socials, culturals... Hi ha hagut una democràcia, que òbviament és millor que la dictadura, però que és molt limitada. El que tenim és una partitocràcia, que converteix els individus en persones sense capacitat crítica. S'ha enterrat la història. Els xavals a l'Institut només solen estudiar història fins a la República. I aquesta llacuna en el coneixement de la nostra societat crea individus manipulables... Perquè crec, sobretot pel que més conec, Madrid i Extremadura, que hi ha hagut una estratègia de crear desmemoria. S'ha volgut que la gent no tingui memòria, que no sàpiga el valor que té l'organització de la societat fora de les estructures de partit i administratives. No han volgut que el ciutadà sabés la capacitat de transformació i la força que té la gent.

Falten polítics capaços d'entusiasmar-nos, d'unir-nos, de fer de la política una cosa digna...

Quina valoració fa de la situació política actual?

Totalment negativa. Per a mi no hi ha cap líder polític amb capacitat d'entusiasme, amb capacitat de crear estímuls socials que ens projectin cap al futur. Els polítics juguen al que els mercats els dicten. I el mercat és una màquina de triturar. La classe política va a la deriva. Es detecta la falta de líders amb cap, amb cor, amb humanisme, amb sensibilitat... Falten polítics capaços d'entusiasmar-nos, d'unir-nos, de fer de la política una cosa digna... Crec que la política es dignifica des que es comença a intentar insuflar aire nou en els últims anys, però que això s'ha dilapidat en dos anys de govern. Però la política és necessària i els polítics són necessaris... El problema apareix quan la política es converteix en una professió.

Hi ha hagut un canvi en la percepció de la solidaritat entre els pobles ibèrics en els últims temps...

Joan Isaac va gravar la meva cançó "Soy" en català i va quedar-ne "Sóc". I quan canto aquest tema a Espanya, l'acostumo a cantar també en català, i solc fer la broma que jo parlo el català en la intimitat com Aznar. En els últims set anys quan el cantava, la gent sempre aplaudia. Aquest any en una plaça d'Extremadura vaig fer aquesta broma i cinc energúmens es van envalentir i van treure el feixista i el franquista que porten dins, cridant i insultant. I jo vaig parar el concert per retreure'ls el seu comportament. I els vaig dir que el primer que havien de fer amb els catalans eren respectar-los Això et dóna el termòmetre de la fractura que s'està creant, des de totes les parts, i de com està canviant la mirada en aquest tema.

Per què publicar aquest llibre justament ara?

Perquè l'he escrit ara. Jo mai no vaig pensar que podria escriure la meva vida en vers, però a la fi ho he fet. Des de desembre de 2016 el meu tema “¿Qué fue de los cantautores?” va tenir un gran èxit a les xarxes i això em va donar ales i em va animar per fer aquest llibre... Explicar la meva vida era una necessitat que venia treballant... En realitat, ja apareixien parts autobiogràfiques en les meves cançons, en els meus poemes...

És estrany que apareguin les memòries en vers d'un cantautor sense banda sonora. No va tenir la temptació d'incloure un CD?

Jo no vaig voler fer un llibre de luxe, volia fer una edició econòmica. Però sóc conscient que la gent vol escoltar de la meva veu les meves memòries... Més endavant, si fem una altra edició, potser sí que podríem fer un CD, en un estudi o en directe. Ja es veurà.