La seva agenda seria un desafiament per a qualsevol. “Estic esgotat”, exclama després d'estrènyer-li la mà i preguntar-li com està. “No ho sé, em faig gran, aviat en faré 59, i com que m'he posat de moda... La gent m'ho diu: 'Estàs de moda!'. I ostres, és que duc un ritme huracanat. I m'esgoto. Jo podia amb tot, i ja m'ho deien les meves germanes: un dia et passarà, arribaràs a casa i no podràs moure't. I hòstia, ja em passa, arribo i no puc amb la meva ànima”.
Empatia total tenint en compte el fart de treballar que porta a les esquenes Luis Zahera (Santiago de Compostel·la, 1966) des que l'èxit de les sèries Vivir sin permiso i Entrevías, i els seus dos Goya per El reino (2018) i As bestas (2022), el van convertir en un dels actors més sol·licitats del país. Poc cansat ens sembla, veient la quantitat de personatges que ha interpretat els darrers set anys: tretze pel·lícules i nou sèries, més alguns curts i una gira permanent amb el seu monòleg Chungo, que al maig el tornarà a portar a Barcelona.
Ara presenta Tierra de nadie, un vibrant i testosterònic thriller que ha entrat amb molt bon peu a la taquilla, amb més de 60.000 espectadors el primer cap de setmana a les sales. Dirigida pel català Albert Pintó (Nowhere), aquesta és la història de tres vells amics atrapats pel drama del narcotràfic, cadascun des del seu lloc, a banda i banda de la llei. Situada a la costa gaditana, la premissa de la pel·lícula podria tenir una mica d'acudit: saben aquell que van un gallec, un basc i un andalús, tots ells amb una tireta a la cara...
Ho expliquem: a la pel·lícula, Zahera és un capità de la Guàrdia Civil que deté els tripulants d'una llanxa carregada d'haixix, i en la resistència a l'arrest rep un cop de cap al nas. Jesús Carroza és el dipositari judicial que ha de custodiar la llanxa en qüestió, i que rep un cop de puny en un intent de robatori. I Karra Elejalde és un vell contrabandista basc que va aterrar a Cadis anys enrera, i que ara veu com els càrtels de tot el món converteixen el tràfic de drogues en una reguera de sang, fins i tot, ganivet mitjançant, a la seva pròpia cara. "A la primera entrevista que vaig tenir amb Albert Pintó em va dir que tenia la idea que tots tres anéssim amb ferides a la cara. Em deia que jo em passaria la pel·lícula com un ós rentador, amb els ulls negres, el nas inflat i una tireta. Jo vaig pensar que era un flipat, que no li deixarien fer, perquè això suposa molt de temps de maquillatge, el raccord... Té idees brillants que defensa des del nen que porta a dins”.
Tierra de nadie és entreteniment pur i dur, amb aires de western i una bonica història d'amistat
M'ha agradat molt la pel·lícula. Té molt bona factura, un repartiment fantàstic i és entretingudíssima.
Que bo! És una pel·lícula comercial, cinema de consum, de menjar crispetes. Entreteniment pur i dur, amb aires de western, de suspens, de thriller. I amb una bonica història d'amistat, d'homes que també ploren, amb una emotivitat preciosa. Tinc molta fe en la pel·lícula, el rodatge va ser fantàstic, i crec que Albert Pintó és un paio amb talent.
Es nota, ja en rodatge, que es té alguna cosa especial entre les mans?
D'entrada ja m'agradava molt el repartiment, sincerament. Karra, Vicente Romero, Jesús Carroza... Ja havíem treballat junts, i m'entenc molt bé amb ells. I de debò que em va fascinar l'energia de l'Albert Pintó. En Pintó pinta molt bé, aglutina l'equip i té una màgia, un toc especial, és com un nen petit i és meravellós rodar amb ell. Jo cada vegada crec més en les energies que transmeten els directors, cosa que valoro, que suma i m'omple, i la seva és meravellosa. I té una expressió que diu quan va accelerat: sking, scan, scramble. Al principi, en Karra i jo no enteníem res, i ens miràvem com pensant que l'Albert no se n'assabentava gaire, però... és la passió, està molt bregat, té el pla que ha de filmar molt clar, és ràpid rodant, i és com un nen el dia de Reis.
La pel·lícula ho té tot per funcionar a taquilla.
Bé, a veure com va. Abans veies Blade Runner i et passaves un any parlant-ne. Ara tot va molt de pressa, tot vola. Els actors ja no sentim la pressió que una pel·lícula vagi bé o malament, perquè estem a la roda del hàmster, saltant d'una feina a una altra. També és veritat que sempre treballem els mateixos, aquest és un circuit una mica tancat, però parles amb un i té cinc pel·lícules, parles amb un altre i té dues pel·lícules i dues sèries...
Això dóna més valor que hi hagi personatges que avui pervisquin en el temps, com el d'As bestas. Allò del “te aburrimos, francès” ja és cultura popular.
(riu) Hi ha una part màgica, sí. Mira, jo sempre explico el mateix d'As bestas. Era la tercera vegada que treballava amb Rodrigo Sorogoyen, i que Déu em perdoni, perquè durant el rodatge pensava que quin avorriment de pel·lícula estàvem fent. Una pel·li d'autor, amb escenes de dotze minuts, amb aquestes distàncies entre els personatges, aquell bar ple de merda... I jo deia: Però això què és? Una història superatomitzada en aquest poble, aquest crim. Mai no saps, mai no saps.
Tornant a Tierra de nadie, què em podries dir dels teus companys de repartiment?
Karra Elejalde és un mestre del qual aprens constantment, i el company més divertit que hi ha al món. Després també hi ha el grandíssim Vicente Romero, que per mi té la millor escena de la pel·lícula, la del pont, això és tela marinera. És un actoràs, paraules majors, en Vicente. I Jesús Carroza és un actor extraordinari, vam coincidir a Celda 211 i me l'estimo amb bogeria. Però s'hauria de divertir més, perquè és un actor que té una cosa com d'estar patint tota l'estona. Karra i jo rèiem una mica...
En aquesta professió cal arriscar. Sempre intento matisar els personatges i fer-los únics
Bé, a la pel·lícula també és el que més pateix.
Hòstia, gràcies per aquest cable que m'acabes de llençar (rialles). Sí, en Jesús patia perquè estava molt ficat al personatge, efectivament.
Potser aquesta mirada té a veure amb que en Karra i tu ja esteu de tornada. Et notes més deixat anar, més desmelenat, que fa vint anys?
Sí, absolutament. Ara em diverteixo més. Abans era tot importantíssim, i ara, si cinc minuts abans de rodar una escena em diuen que la fem sota un camió, doncs... Perfecte, si ho tens clar, ens fiquem sota el camió. Confio molt més en la gent i em vaig desmelenar, sí. Cal relativitzar i adaptar-se.
En aquest sentit, tinc la impressió que un èxit tardà, com el teu, es digereix millor si arriba en un moment vital en què es relativitzen les coses.
Sí, sens dubte. Crec que hi contribueix per bé. Les meves germanes sempre em diuen que si el boom m'hagués arribat amb 20 anys estaria com una maraca. Jo sempre vaig tenir la sensació d'estar al lloc adequat en el moment just. Quan vaig començar van arribar les televisions autonòmiques, i vaig començar a la gallega. Després, quan me'n vaig anar a Madrid a fer episòdics, arrencaven Antena 3 i Telecinco. I quan ja era una mica popular, van arribar les plataformes. El moment just. I quan amb més de 50 anys em van assenyalar amb el dit Sorogoyen amb les pel·lícules i Jose Coronado amb les sèries... Va ser la sort, l'atzar. I sí, ara visc un moment dolç. Però en aquesta professió això passa per una barreja entre l'atzar i que t'esculli la gent, el públic. Jo veig actors i actrius magnífics i penso com és possible que no estiguin treballant deu vegades més que jo o que no siguin portada de revistes.
Mai no t'has intentat explicar el motiu del teu èxit popular? Jo diria que el carisma hi té a veure...
No ho sé. És clar que hi ha alguna cosa, no sé què, que el públic detecta i t'escullen. És veritat que noto que li caic bé a la gent. Mira, a mi em va sorprendre moltíssim quan feia Vivir sin permiso: un personatge que matava tot Déu, que traficava amb tones de cocaïna, i resulta que la gent al carrer em deia que a la seva vida volia tenir un Ferro (el nom del personatge). Només es fixaven que aquest tipus era fidel. Aleshores hi ha alguna cosa, sí, jo no m'atreveixo a anomenar-lo carisma, però t'ho agraeixo. És una loteria.
Alguna cosa de talent també hi deu haver...
Mira, hi ha una cosa que puc dir a la meva defensa, i que sempre l'he portat molt a foc: en aquesta professió cal arriscar. Jo als actors i actrius joves els dic que, en la mesura que els sigui possible, intentin arriscar. Si no veus alguna cosa clara en el teu personatge, si està desdibuixat, aporta-li alguna cosa pròpia, intenta matisar-lo, dibuixar-lo, fer-lo bonic. Arrisca, involucra't, submergeix-te. No ho sé, és l'únic que se m'acudeix en la meva defensa, perquè això sempre ho vaig fer.
No hi ha res com el teatre. La nostra feina és entretenir, i la gent riu amb les meves estupideses
Hem començat parlant de l'esgotament. Has pensat a abaixar el pistó?
Sí, crec que he de frenar una mica, abaixar el pistó. Però hauria d'anar a un psicòleg per aprendre a dir que no, perquè tinc dificultats per dir que no.
És difícil dir que no a treballar amb Marion Cotillard, amb qui acabes de rodar Karma, o amb Dani de la Torre, el teu director a la sèrie La Unidad i amb qui has repetit a Zeta.
Amb en Dani hem fet un 007, un James Bond espanyol, una pel·lícula d'acció amb Mario Casas, en què per sort faig de bo. Perquè ja vaig fer de dolent durant molts anys, i ja em tocava. Per l'amor de Déu, que em quedi com estic. I això de rodar amb Marion Cotillard és un d'aquells regals que et dóna la vida i que no t'esperes. Fem una escena preciosa en què ella s'ensorra... Un regal, sí.
Acabo. Què t'aporta l'eterna gira de Chungo pels teatres de tota Espanya?
No hi ha res com el teatre, encara que sigui un monòleg. La tradició del contacontes. Porto fent-ho des del 2008, primer en format petit, en bars i tal. I em dóna molta satisfacció, perquè la nostra feina és entretenir, i la gent riu amb les meves estupideses. El monòleg és Luis Zahera posant en ridícul Luis Zahera. Parlo del meu pare, de la meva mare...
Ara que cites la teva mare, recordo una frase seva que em vas dir en una altra entrevista: a la teva professió, del que es tracta és de fer el ximple.
Sí, això ho explico al monòleg. La primera vegada que em va venir a veure al teatre, em va dir: «Que bé que fas el ximple». I allò se'm va quedar gravat. Si ho deia la meva mare, això va a missa. Sens dubte, es tracta de fer el ximple.