Netflix basa la seva oferta de sèries en un criteri molt clar: el de l’obsessió setmanal. Imitant els models de les pel·lícules que busquen recaptar el gruix dels seus diners durant la primera setmana d’exhibició, la plataforma estrena productes a ritme sostingut perquè els veiem durant els primers dies i després anem ràpidament a la següent, fins al punt que et costa recordar què vas veure el cap de setmana passat. En termes de qualitat, surten a una de bona per quatre o cinc de prescindibles, per dir-ho suaument. Lupin és d’aquestes últimes, però serveix per explicar aquest altre fenomen en què comences una cosa que dona molts motius per no continuar mirant i, en canvi, no pots deixar de mirar. I és segurament per això que Lupin s’ha convertit en la sèrie més vista d’aquests dies a Netflix, per davant de Los Bridgerton (un altre èxit que mereixeria unes quantes plantofades, perquè fa mal com una visita al dentista) o la notable, aquesta sí, Gambito de dama.
El primer que s’ha de dir d’aquesta sèrie francesa és que té del personatge literari Arsène Lupin el que Alejandro Amenábar té de Hitchcock. El lladre de guant blanc creat per Maurice Leblanc només apareix a la història com a font d’inspiració del seu protagonista Assane, un home capaç d’orquestrar robatoris al Louvre sense que ningú s’adoni qui és el responsable.
Resulta que Assane roba amb un objectiu molt noble: vol demostrar la innocència del seu pare, mort a la presó després de ser injustament acusat de robar un collar de Maria Antonieta. El pitjor de la sèrie és que no resulta creïble en cap dels seus fronts. Pots comprar les filigranes que fa el seu protagonista per sortir airós d’algunes situacions, perquè al capdavall la cosa ja va de deixar-se endur per la imaginació, però no la relació amb la seva exdona (que accepta les peculiaritats del pare del seu fill amb una facilitat desconcertant) o que cadascun dels personatges que apareixen en pantalla siguin tan burros com per deixar-se entabanar pel protagonista.
Lupin / Netflix
Ara bé, si oblidem la coherència narrativa i l’evidència que aquí s’hi val tot, és veritat que no avorreix i que fins i tot té alguna escena d’acció ben resolta. Hi fa molt que entre els seus directors hi hagi professionals com Louis Leterrier, responsable de Transporter, El Increíble Hulk i Ahora me ves, de la que Lupin hereta unes quantes idees de posada en escena.
I pel que fa al seu protagonista, Omar Sy, doncs fa el que millor sap fer: d’Omar Sy. Des que va saltar a l’estrellat amb Intocable s’ha dedicat a compensar la falta de recursos dramàtics amb un carisma que Lupin segurament consagrarà per uns quants anys més. Netflix només ha estrenat la primera part de la sèrie, formada per cinc episodis, i de moment no hi ha notícies de quan arriba la segona.