“Què hauria estat de nosaltres si Kahnweiler no hagués tingut aquest sentit dels negocis?”. Va dir una vegada Pablo Picasso (1881 - 1973), i quanta raó tenia! Gràcies a l’exposició Daniel-Henry Kahnweiler. Marxant i editor -que es pot visitar fins al 19 de març al Museu Picasso-, podem entendre la necessitat d’un bon marxant.
El marxant, aquella figura imprescindible
Un artista pot ser molt bo, però si no té marxant, només el coneixeran a casa seva. Entre l’artista i el galerista, el mecanisme de treball més habitual és el següent: es firma un contracte d’exclusivitat (variable) que garanteix un sou fix a canvi de promoció i futures vendes. Actualment, hi ha també altres vies per donar-se a conèixer, com les xarxes socials. Per contra, al segle XX aquesta era l’única sortida i així Daniel-Henry Kahnweiler (1884 - 1979), home d’elevada formació cultural, es va convertir en uns dels marxants d’art més importants del seu moment. El galerista és una figura mai prou coneguda pel públic, i de vegades, amb certa mala fama.
Un artista pot ser molt bo, però si no té marxant, només el coneixeran a casa seva
El títol de l’exposició també recalca la seva faceta com a editor. Entre la gran quantitat de quadres exhibits, s’hi intercalen una allau de documents i llibres. Alguns d’aquests van ser creats per poetes i artistes de manera conjunta sota petició de Daniel-Henry Kahnweiler. Gràcies a aquests llibres, la classe mitjana va poder accedir a l’obra de grans artistes que fins llavors eren inassequibles. A més, el resultat d’aquesta unió es converteix en un diàleg entre dos universos creatius.
L'emoció de fitxar un artista nou
Encara que no us interessi la figura de Kahnweiler o el paper dels galeristes, hi ha una altra raó de pes per veure aquesta exposició: la qualitat i la quantitat d’obres mestres que la componen. No sé què sentia Kahnweiler cada cop que fitxava un nou artista a la seva plantilla, però suposo que hi havia un pessic d’il·lusió i d’emoció. Passejar per les sales expositives et fa sentir quelcom semblant. Hi ha artistes força coneguts com: Pablo Picasso, Georges Braque (1882 - 1963), Juan Gris (1887 - 1927) o Fernand Léger (1881 - 1955), i alguns catalans com: Josep de Togores (1893 - 1970) i Manolo Hugué (1872 - 1945). D’altres avui menys celebrats, com podria ser el cas d’Élie Lascaux (1888 - 1968). Visitar l’obra de cada un d’ells et descobreix noves apreciacions.
L’exposició ens ajuda a entendre una mica millor una etapa fonamental de les avantguardes: el cubisme
L’exposició ens ajuda a entendre una mica millor una etapa fonamental de les avantguardes: el cubisme. Observem l’evolució d’aquest moviment que parteix de les troballes de Cézanne (1839 - 1906). Després ja passem al cubisme analític (basat a la descomposició de la figura en línies), que acaba donant pas al cubisme sintètic (la sintetització d’un objecte a uns mínims traços). Pablo Picasso, el líder d’aquest moviment -juntament amb Braque- ens acompanya tant a l’inici com al final de l’exposició. Podríem dir que Picasso va ser la nineta dels ulls de Daniel-Henry Kahnweiler, el primer marxant d’art que va confiar en el cubisme. La cirereta del pastís.
Aquesta exposició ha estat comissariada per Brigitte Leal. Compta amb la col·laboració del Centre Pompidou de París i forma part del programa d’activitats de Celebració Picasso 1973-2023, que commemora el 50è aniversari de la mort de l’artista malagueny.