La presència del sobrenatural i la fetilleria en la tragèdia de Macbeth lliga d’allò més bé amb l’estètica de cabaret gòtic de The Tiger Lillies. La banda londinenca ja fa mesos que treballa amb la companyia La Perla 29 per fer casar els dos universos en A Macbeth Song, un espectacle dirigit per Oriol Broggi que podeu veure al Teatre La Biblioteca fins al 13 d’abril. La proposta, íntegrament en anglès, penetra l’essència d’ambició i maldat de l’anomenada “obra escocesa” de William Shakespeare. Ho fa amb una vintena de cançons inèdites i moments de gran teatre. El mur rere la tarima dels músics s’omple del treball videogràfic multicapa ordit per Francesc Isern, a més d’uns subtítols molt llegibles que juguen amb les mides, densitats i transparències. Contribueixen decisivament a la màgia el cuidat espai sonor de Damien Bazin i l’eficaç il·luminació de Pep Barcons.
Matar, mentir, embogir
Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet són els tres fabulosos actors que componen múltiples personatges i efímeres escenes en aquesta encertada síntesi o destil·lat de l’acció i el verb shakespearians. El que importa són els sentiments, amplificats per la música. Les cançons aborden qüestions com la bogeria, la traïció, la por i la culpa, que s’esmolen en càustiques tornades de monosíl·labs repetits amb molt de ganxo: kill, kill, kill; lie, lie, lie; mad, mad, mad. Martyn Jacques, carismàtic compositor i vocalista amb veu de falset i rialla tenebrosa –també toca el piano, l’acordió, l’ukelele, etc.–, i els instrumentistes Adrian Stout –contrabaix, serra musical– i Budi Butenop –bateria, percussions– ens reben ben ficats en el seu paper de bruixes temptadores que han d’instil·lar en el protagonista el verí de l’ambició.
Amb aires de cabaret expressionista, lletres incisives i un ritme endimoniat, els músics extrapolen el mal macbethià a tota la condició humana
Després d’una simpàtica captatio –són sinistrament càlids, aquests amfitrions–, els músics entren a descriure el govern del mal en el món. Hi esmercen lletres incisives, aires de cabaret expressionista i un ritme endimoniat. Un soldat moribund (Cambray) és manegat com un titella pels bruixots i els seus sons, que en determinen les raneres i revifalles, en un joc bufonesc que ens apropa al to de farsa tràgica del Macbett de Ionesco. D’altra banda, les imatges bèl·liques cantades reenvien a una mena de totum revolutum de les tragèdies shakespearianes –My kingdom for a horse, diu l’actor, com si fos Ricard III–. La roda del Gran Mecanisme ‒com anomenava Jan Kott el cicle d’accions i comportaments que es repeteix inexorablement en l’obra del bard anglès‒ ens acabarà esclafant a tots.
El text shakespearià ha quedat reduït a les escenes i parlaments més emblemàtics, que brillen d’allò més en aquest context. Ben aviat s’imposa la cèlebre invocació de Lady Macbeth, que crida els esperits perquè li espesseixin la sang i facin que la nit sigui més fosca que l’infern. Cisteró fa de gran instigadora i forma una imponent parella amb Tarbet: com els prova, el poder! En el darrer acte, veurem l’embogiment somnàmbul de la dama amb les mans tacades de sang. Abans, però, l’actriu arrossega una llarguíssima tela blanca com a prefiguració del sudari interminable que cobrirà el reialme de Macbeth.
El compendi d’accions i temes, redimensionat per la música, ens parla directament a les emocions, a l’entranya
Entre les imaginatives troballes de la versió i direcció de Broggi, cal esmentar el divertidíssim intercanvi metateatral en què els dos actors es disputen el paper protagonista. També destaca l’enginyosa translació escènica del punyal que, en somnis, dirigeix el seu mànec a la mà de Macbeth, així com la creu cap per avall que branda el bateria per referir-se ben gràficament i simbòlica al mal. I resulta enormement còmica l’entrada de Malcolm i MacDuff –Cisteró i Cambray, ara amb un marcat accent escocès–, disposats a enderrocar un rei que, segons canten els Tigers, mata per diversió –i per compulsió–. Els actors escenifiquen, amb gestos hiperbòlics i ulls esbatanats, tota una sèrie d’esventraments i apunyalaments al més pur estil de l’imaginari gòtic londinenc.
A Macbeth Song és un espectacle brillant, ple de força i humor; una faula sobre el mal que comença i acaba com un concert, i que es veu contínuament expandida –comentada, reblada– per les lletres de Martin. El compendi d’accions i temes, redimensionat per la música, ens parla directament a les emocions, a l’entranya. Quant als actors, sensacionals i del tot entregats a la causa, celebrem que Tarbet hagi tingut ocasió de lluir-se, tant en el turment alienador com en el registre clown; Cambray es revela també excel·lent, i ens enamora Cisteró, més gòtica que mai. Els músics –bufons, corbs o bruixes– extrapolen el mal macbethià a tota la condició humana –“l’infern és buit, perquè els dimonis són tots aquí”–, i tenen un record condemnatori per als tirans impunes del nostre temps. Entre riallades sinistres, adverteixen que ni Macbeth és indestructible. El seu dark cabaret que oficia les tenebres –hell, hell, hell– resulta l’embolcall idoni per a una teatralitat molt pura i molt directa.