Potser vas haver de portar les criatures a algun dels seus concerts o vas haver de comprar-los els discs. Potser les escoltaves i tenies els seus pòsters a l'habitació o, no saps com, encara reconeixes les seves lletres al minut. I si no ets cap de les dues, segur que sabries cantar la tornada de "Posa'm un suc". Les veus de Nina Uyà (Maduixa), Alba Rodríguez (Mandarina), Amanda Delgado (Kiwi), Mariona Colomé (Pinya) i Laura Cueto (Llimona) van formar la primera generació de Macedònia, des del 2002 fins al 2007.
Amb quatre àlbums publicats, es van obrir espai entre un públic preadolescent amb lletres sobre divorcis, pressió estètica, amor o desigualtats socials. A elles les han seguit tres generacions més, però Macedònia ha arribat al seu final. Així ho va anunciar Dani Coma, l'ideòleg del grup, a principis de l'any passat.
Avui parlem amb la veu de la nena més fashion de la classe, la que portava roba per flipar i tenia un nòvio de Girona, dues nòvies d'Eivissa i un tercer que no sabem d'on era. I la d'aquella que sentia la ràbia per la seva amiga, la delegada de la classe, la que pujava al Pedraforca i era vegetariana. L'Alba i la Mariona.
La Mariona i l'Alba, al barri de Gràcia de Barcelona / Foto: Sergi Alcàzar
Primer de tot, que n’és de les vostres vides? Fa tants anys que no sabem de vosaltres...
Mariona: Jo ara mateix tinc 35 anys i acabo de ser mare. Soc cap de producció audiovisual i estic agafant feinetes de freelance.
Alba: Jo tinc 31 anys, d’aquí poc 32, i estic treballant en un institut de secundària de professora. Professionalment, no he seguit vinculada a l'art o la música, sí com a públic i a través de la dansa. Ja era la idea quan vam acabar. Jo tenia 18 anys, tot just vaig començar la universitat i vaig escollir Psicologia.
Us portaveu alguns anys entre vosaltres, sobretot amb la Nina, que va començar amb 18. Es notaven aquests sis anys de diferència?
Mariona: Al principi només. Quan totes vam anar complint els 18 i vam anar fent-nos més adolescents, la relació es va anar fent estreta. La Nina era una mica com la mama.
Alba: Jo vaig començar amb 12 anys i ella amb 18, hi ha tota l’adolescència pel mig. En el meu cas, que era la més petita, vaig sentir que vam acabar sent referents i germanes entre nosaltres. Era genial tenir al voltant gent una mica més gran completament diferent de qui aprendre.
Quan us truca el Dani i us diu que el projecte de Macedònia s’acaba, però us proposa fer un retrobament amb totes les fruites, com rebeu la notícia?
Mariona: Al principi vaig pensar: “Ostres, quina pena que aquest projecte s’acabi”. Encara que no hi estiguem involucrades com abans, fa il·lusió veure que segueixen fent música. Per altra banda, quan em diuen de fer un concert de retrobament, la meva reacció va ser: “No ho sabré fer, quins nervis i quina vergonya”. Però quan ens vam trobar i vam començar a assajar, tot va fluir sol.
Alba: Vam compartir moltes hores i moltíssimes anècdotes. Tinc molts bons records de l’adolescència i és molt bonic poder fer aquest retrobament anys després. Remarcar que el retrobament és amb els músics també, que nosaltres els vam reivindicar molt i vam fer molt d’equip. Macedònia ha estat molt present a la meva vida, no és una cosa que hagi quedat enrere. Vaig creixent i cada cop hi ha algú més que descobreix que hi vaig participar, i cada vegada és diferent com m’ho fan saber. Tard o d’hora apareix "Superfashion".
Macedònia ha estat molt present a les nostres vides, no és una cosa que hagi quedat enrere. Tard o d'hora apareix "Superfashion"
I tot això en plena adolescència, que no la viviu com la resta de companys/es de classe.
Mariona: Per mi Macedònia era com una mena de feina i hobby a la vegada, com qui a les tardes se’n va a fer natació, però jo anava a assajar i ho feia en caps de setmana.
Alba: Va ser intens en el sentit en què l’adolescència és un punt on el grup d’iguals és clau, i jo recordo que tenia la gent de l’esplai, la gent de l’institut, els amics de primària... i Macedònia, que t’acabava absorbint molt. Va haver-hi moments de tot, com tot el que és intens, i més en plena adolescència, on cada dia passes per 50 emocions. Però no ho canviaria per res.
Per una generació, les lletres de les vostres cançons són com inoblidables. Parlàveu dels divorcis dels pares, l’amor preadolescent, pobresa, migració, pressió estètica... Però les escrivia el Dani. Com era el procés de fer-vos-les vostres?
Mariona: Per triar què cantava cada una depenia de la tonalitat i si ens sentíem més còmodes amb una o altra. Però totes ho provàvem tot.
Alba: Ara quan llegeixo i escolto les cançons, ho faig des d’una altra perspectiva. I entenc i les visc d’una manera molt diferent, que suposo que és el que té la maduresa, i que depèn de la teva experiència i del moment en què et trobis.
Crec que això també ens ha passat a les seguidores, que hem tornat a escoltar la música anys més tard i hem detectat un missatge molt important que abans potser no vèiem.
Alba: Jo crec que aquesta és la gràcia de Macedònia, que arriba a moltes edats, perquè el missatge es pot adaptar al punt de vista. Fins i tot a les escoles s’aprofiten les lletres per parlar d’alguns dels temes dels quals parlen les cançons.
La Mariona Colomé (Pinya) i l'Alba Rodríguez (Mandarina) / Foto: Sergi Alcàzar
Quan llegim i escoltem les cançons ara, ho fem des d'una altra perspectiva. És la gràcia de Macedònia, arriba a moltes edats perquè el missatge es pot adaptar
No podem no parlar de l’altra part important, l’estètica. Totes volíem els vostres pantalons de campana i les diademes de colors.
Mariona: Per vestir-nos era tot un xou. Tu arribaves amb la teva roba, però podies sortir a l'escenari amb la roba de l’altra.
Alba: Teníem estils diferents, però ho acabàvem compartint tot. Jo recordo que anava a comprar al JPB a Portal de l’Àngel, que ja no existeix, on tot eren samarretes de ratlles. També hi trobaves les jaquetes de la marca "vespa" o els palestins. L’altre lloc era el Camello, allà al costat, on hi havia els pantalons molt baixos i molt acampanats.
Mariona: I ensenyant la goma de les calces. Quan van sortir els pantalons de tub jo vaig jurar que no me’ls posaria mai. I mira’m, amb pantalons de tub.
Potser la vostra era una imatge molt més despreocupada del que tenim ara. No sé si n’éreu conscients, però éreu referents molt naturals i desacomplexades als ulls del públic.
Mariona: Jo crec que no teníem la pressió afegida de les xarxes socials. El fet de modelar per a algú, d’haver d’agradar a algú, jo no la sentia. Simplement volia anar còmoda, agradar-me a mi i que quedés bé sobre l’escenari en el sentit de grup. Sort que no vam tenir la pressió de penjar fotos i veure quants likes tenien, ens va ajudar a ser com érem i vestir amb la roba que teníem al nostre armari.
Alba: A vegades em pregunto com seria jo si fos adolescent ara. Vam agafar un moment en què començaven a aparèixer els mòbils, però molt mínim. Quan fèiem les fotos de grup les fèiem amb càmeres digitals, les passaves a casa i allà es quedaven. Ha canviat molt.
No teníem la pressió afegida de les xarxes socials, de modelar per a algú o d'haver d'agradar
El Dani va dir, quan va anunciar que el grup plegava: “Hi ha un salt massa gran entre l’animació infantil i la música jove. Hem omplert un buit durant 20 anys. Marxem i no s’ha solucionat res”. Vau arribar a aquest públic més preadolescent?
Mariona: Jo no recordo més grups. A part del Club Super3, que era per a un públic més infantil.
Alba: Obríem temes que no es parlaven tant per a aquelles edats i, sobretot, es defugia totalment de caure en la sexualització de les nenes. És bonic com hi ha hagut diverses generacions, i cada una ha posat la seva empremta i la seva forma de ser.
Mariona: I totes han tocat temes actuals, no només pel que fa a la música, com amb la incorporació de temes trap de l’última generació, sinó que les lletres van acord amb les preocupacions del moment.
Tot i haver hagut quatre generacions, si mires a l’Spotify, de les 10 cançons en tendència i les més escoltades de Macedònia, 5 són vostres. La vostra generació va ser un boom. Per què creieu que el vau tenir?
Mariona: Potser el públic concret de Macedònia no entra tant a escoltar-ho per Spotify...
Alba: Potser vam tenir el boom perquè no existia cap grup similar a aquest. Després, com que ja era conegut, va agafar un ritme diferent. En aquell moment, si et poses a pensar, hi havia una reivindicació nova que era portar un grup de dones, o nenes, a l’escenari en un context molt masculinitzat. Tot i que ara també ens segueixen faltant dones. Això, al costat dels temes que abordàvem per a unes edats on hi havia un forat, poden ser els motius. Jo, de l’envergadura que va tenir, me n’estic adonant ara, quan la gent em diu que ens escoltava i em costa de creure.
Us paraven pel carrer?
Alba: Sí, sí. I en festes majors. Jo recordo començar a sortir per les festes de Gràcia i la gent reconeixent-me.
Quan vau començar, vau gaudir de molta promoció del Club Super3, que en aquell moment tenia audiències molt més altes que ara. Creieu que potser hi havia més consum en català en aquestes edats preadolescents?
Mariona: Ara hi ha molt més abast, molta més informació. Internet ho ha capgirat tot i és molt més fàcil accedir a qualsevol classe de música. En aquell moment, o et compraves el disc o et compraves el disc. Potser per això hi ha aquesta diferència o debat de si abans s’escoltava més o menys música d’aquí. A més, a través de les xarxes socials pots teixir molta xarxa i anar enllaçant artistes fins a conèixer-ne de llunyans.
Alba: I han aparegut grups com Txarango o Oques Grasses, que també fan música per a tots els públics. Tenen un missatge de lluita, però potser des d’un punt de vista més naïf, que ho fa accessible per a tothom.
El que comenteu sobre les xarxes socials és una reflexió que pot anar lligada a una que va fer Gina Santaló, de les últimes Macedònia, quan es va anunciar que el grup plegava: “Cada cop tothom s’avança més”. Les generacions d’ara s’avancen més que les d’abans?
Mariona: I no només amb la música, jo crec que és amb tot, es madura més de pressa.
Alba: Cadascú tindrà els seus referents, però déu-n'hi-do nosaltres també, que d’hora començàvem a escoltar música que no acabaves d’entendre. A la nostra època amb 12 anys escoltàvem Extremoduro i no sabíem què deien.
Mariona: A mi em va passar amb la cançó "Profilàctic", d’Els Pets, que no sabia què volia dir i quan ho vaig saber em vaig morir de vergonya. Però jo estic d’acord amb la Gina, i hi sumo tot el tema de la immediatesa amb què tens qualsevol cosa a l’abast en qualsevol moment.
Alba: Els referents que es creen a les xarxes socials abans passaven per un altre filtre, el de la televisió, les revistes o els diaris.
La Mariona Colomé (Pinya) i l'Alba Rodríguez (Mandarina) / Foto: Sergi Alcàzar
Han aparegut grups com Txarango o Oques Grasses que, amb un missatge més naïf, també arriben a tots els públics com ho fa Macedònia
No sé si us esperàveu que tants anys després la gent seguiria recordant i escoltant la música que fèieu.
Mariona: Jo això no m’ho esperava gens, que la gent seguís fent versions. Esperava que potser ens recordarien per sobre. És una sensació molt bonica.
En part pot tenir a veure amb el fet que vau actuar com a clars referents.
Alba: Sí, suposo que no estàvem acostumats. I de sobte les noies joves es podien identificar amb nosaltres com “allò al que volien arribar”.