Barcelona, 14 d’abril de 1931. 12.00 hores. Seu del Foment Republicà de Sants, al carrer Cros, 7. La plana major d’Esquerra Republicana està reunida esperant una trucada. Sona el telèfon. A una banda del fil, José Márquez Caballero, governador civil de Barcelona imposat pel darrer govern dictatorial del rei Alfons XIII; i a l’altra, Francesc Macià, líder del partit independentista Estat Català i el principal promotor de la creació d’Esquerra Republicana. La conversa és formal i concisa. I Márquez informa que, conclòs el recompte de vots de les eleccions municipals celebrades dos dies abans, el 12 d’abril, els resultats definitius donen la victòria als partits republicans. A Barcelona ciutat, la llista d’Esquerra Republicana, encapçalada per Jaume Aiguader, ha obtingut 25 dels 50 regidors en joc.
ERC relleva la Lliga
Márquez penja. Però el telèfon del Foment Republicà no deixa de sonar. En pocs minuts, Macià i Companys tenen notícies que Esquerra Republicana ha guanyat en deu caps de partit judicial (l’equivalent a les actuals capitals de vegueria); que, a més, són les principals ciutats del país. Al triomf a Barcelona s’hi sumen els de Reus, Lleida, Girona, Figueres, Vilanova, Valls, el Vendrell, Montblanc, Cervera i Sant Feliu de Llobregat. I reben notícies que Acció Catalana Republicana, una formació ideològicament propera al partit de Macià i Companys, ha guanyat en quatre caps de partit judicial: Tarragona, Manresa, Vic i Granollers. La Lliga Regionalista, el gran rival d’ERC en aquells comicis, només hauria guanyat als caps de partit judicials d’Igualada, Mataró i Olesa i a la vila de l’Hospitalet de Llobregat.
La dualitat Macià-Companys
Macià i Companys pugen a un cotxe i es dirigeixen a la plaça Sant Jaume, centre neuràlgic del poder del país. A les 13.00 hores, el vehicle arriba a la plaça i en aquell moment es produeix un fet que il·lustra les profundes diferències que conviuen dins el partit. Companys es dirigeix cap a les Cases Consistorials, puja a la primera planta, surt al balcó i penja la bandera tricolor republicana. En canvi, Macià es dirigeix al Palau de la Diputació (antic Palau de la Generalitat) i, vencent la resistència de Joan Maluquer, en aquell moment encara president de la Diputació, puja la primera planta, surt al balcó i proclama l’Estat Català dins la Federació de Repúbliques Ibèriques. Curiosament, no es conserva cap fotografia de la hissada de Companys; però, en canvi, n’hi ha moltes de la proclama de Macià.
A la recerca d’una aliança
El perquè d’aquells camins separats s’explica per la pròpia arquitectura del partit des de l’inici de la seva història. Macià havia retornat, definitivament, de l’exili el 22 de febrer de 1931. I en tan sols quatre setmanes aconseguia formar una alternativa viable a la monàrquica i conservadora Lliga Regionalista, partit hegemònic a Catalunya des de principis del segle XX. Macià sabia que l’electorat català no perdonaria la traïció de la Lliga: alguns dels seus líders havien col·laborat amb el cop d’estat i la dictadura d’Alfons XIII i Primo de Rivera (1923-1930). Però, també sabia que, només amb la seva marca (l’independentista Estat Català), no aconseguiria enviar la Lliga a la paperera de la història. I va buscar i construir una aliança política (una plataforma) amb formacions ideològicament properes.
Un partit, dues ànimes
Esquerra Republicana va néixer i va créixer amb dues ànimes. L’ànima independentista, de centreesquerra, representada per Estat Català (el partit creat per Francesc Macià, el 1922) i pel partit d’abast local Grup d’Opinió de Barcelona (liderat per Joan Lluhí i Vallescà). I l’ànima autonomista, radicalment d’esquerra i molt propera als moviments obreristes, representada pel Partit Català Republicà (fundat pels advocats laboralistes Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys el 1917) i pel partit municipalista Joventut Republicana de Lleida (dirigit per Humbert Torres). Aquesta dualitat, perfectament representada, dividia el partit en dues masses pràcticament idèntiques, dotades d’una musculatura política (nombre d’afiliats, presència al territori, expectatives de vot) molt similar.
Macià, el mite
L’única diferència estibava en el lideratge. Si bé és cert que Companys era un líder polític conegut i valorat per una part important de l’electorat català; Macià, en aquest camp, no tenia competència. Durant el seu exili (1923-1931) havia creat i alimentat una figura política que assoliria proporcions mítiques. El seu periple pels casals catalans d’Amèrica, cercant i obtenint finançament per alliberar Catalunya de la dominació espanyola (Emprèstit Pau Claris, 1925) o la seva capacitat per convertir una derrota (desarticulació de l’exèrcit independentista de Prats de Molló, 1926) en una victòria (la internacionalització de la causa independentista catalana a través dels judicis de París, 1927), l’havien convertit en un mite. Macià és la millor carta d’ERC i és qui condueix la formació cap al triomf electoral.
L’home capaç de posar dempeus un país
Macià, aquell home que els seus biògrafs diuen que era capaç de posar dempeus un país amb un cop de puny sobre la taula, continuava dimensionant el seu mite des del poder. Va restaurar l’autogovern de Catalunya (liquidat des del 1714), en tan sols tres dies (14-17 d’abril de 1931), deixant en evidència la Lliga, que amb nou anys de Mancomunitat només havia aconseguit cops de porta de Madrid; i posant en relleu la seva extraordinària habilitat política (va “treure petroli” de l’estudiada proclama del dia 14). Però amb la sobtada i inesperada mort de Macià, el dia de Nadal de 1933, va desaparèixer la figura que liderava el projecte i es va obrir la caixa dels trons; i les dues ànimes de la formació es van lliurar a una guerra interna que ho posaria tot en risc: des de l’obra de govern de Macià fins a la pròpia existència de les institucions restaurades.
Una lluita de partit que arrossega un país
Amb el lliurament de demà veurem com aquesta inversió de pesos dins el partit (que, en aquell context, es va traduir en el redimensionament de la figura de Companys, simultàniament a la progressiva marginació dels independentistes) hauria de tenir unes conseqüències funestes per al país. Aquesta obsessió depurativa, molt característica de les organitzacions polítiques de l’època, seria al darrere de la matussera maniobra de Companys que conduiria als Fets d’Octubre de 1934 i la suspensió de l’autogovern; o de la constitució del funest Comitè de Milícies Antifeixistes, a l’inici de la Guerra Civil (1936) que perseguiria i exterminaria els dirigents independentistes, o en el malbaratament del darrer cartutx abans de l’ocupació franquista de Catalunya (1938) que hauria pogut conduir a la independència de Catalunya.