Palerm (capital del regne de Sicília), en algun moment entre el 1401 i el 1409. Anastasia Spatafora, una dama de la cort siciliana dels reis Martí el Jove i Maria de Sicília —fill i neboda, respectivament, del rei catalanoaragonès Martí I—, abandonava la capital siciliana per establir-se a Barcelona. Algunes investigacions historiogràfiques apunten que Anastasia era alguna cosa més que una amiga del rei Martí I. Possiblement, una protegida. Políticament o sentimental. Però la seva estada a Barcelona, que transcendiria la desaparició dels bel·lònides (1410), va passar a la història per ser la creadora d’un revolucionari sistema de protecció a la infància que seria pioner en la història de la humanitat. Madona Astàsia, que era el nom amb el qual va ser coneguda a la capital catalana, seria la fada protectora dels nadons abandonats.
Com era aquella Barcelona de principis del segle XV?
La Barcelona que va conèixer Madona Astàsia era una ciutat d’uns 40.000 habitants (era una de les urbs importants de la Mediterrània) reclosa dins de les muralles, que encara es refeia dels estralls de la pesta negra (1348-1351) i dels seus rebrots successius (segona meitat del segle XIV). El seu paisatge social estava marcat per l’esquerda —des de la pesta negra, cada cop més gran— entre les minoritàries oligarquies urbanes (mercaders rics, nobles rendistes, jerarquies eclesiàstiques, funcionaris de la cancelleria) que havien superat, relativament bé, els efectes d’aquella pandèmia, i les majoritàries classes humils (petits mercaders, mestres i jornalers gremials, personal subaltern), terriblement empobrits a causa d’aquella brutal crisi sanitària i amb poques expectatives de recuperació social i econòmica.
D’on venien els nadons abandonats?
Els expòsits de la Santa Creu ingressaven identificats únicament amb un document, anomenat albarà: una nota escrita per un notari o un rector parroquial que revelava unes poques dades del nadó, però que, en aquell context social i cultural, eren transcendentals: el nom, la condició de batejat o no i, en algunes ocasions, la identitat de la mare. La investigació moderna dels albarans de la Santa Creu revela que la pobresa era la principal causa d’abandonament. Però també la il·legitimitat (els naixements fora del matrimoni) era una causa freqüent dels abandonaments. I, en grau més baix, aquesta mateixa investigació revela l’abandonament de fills de personal religiós (sobretot monges), fills d’esclaves (mulats, que la documentació de la Santa Creu descriu com a “foscos de pell”) i fills de transeünts (de personatges de la faràndula).
Què passava amb les criatures abandonades en aquella Barcelona?
Entre el 1401 i el 1407 es va edificar la part més important de l’Hospital de la Santa Creu, que havia estat creat per unificar l’atenció sanitària a la capital catalana. I “el torn” de la Santa Creu (el sistema d’acollida de nadons abandonats) començaria a funcionar immediatament. En aquelles institucions d’acollida (hospitals, convents, monestirs) es feia el que es podia amb els recursos que es tenia. I les taxes de mortalitat d’aquelles criatures abandonades eren del 75% en la franja d’edat de 0 a 15 anys. Només una quarta part dels infants abandonats arribava a l’edat adulta, una supervivència molt inferior a la dels nens i nenes criats en entorns familiars convencionals. Això seria així fins que els camins de l’Hospital de la Santa Creu i de Madona Astàsia es van encreuar.
En què consistia el projecte de Madona Astàsia?
Madona Astàsia no va crear un orfenat. L’Hospital de la Santa Creu lliurava “a dida” (a criança) aquelles criatures, que eren alletades en cases de pagès dels pobles del pla de Barcelona durant dos anys i mig. Aquelles dides cobraven un estipendi que oscil·lava (segons l’època) entre els 16 i els 20 sous mensuals (l’equivalent actual a uns 1.000 euros), que sufragava íntegrament l’Hospital. Durant aquells dos anys i mig, la Santa Creu inspeccionava regularment el correcte compliment del “contracte”. Passat aquest termini, si la criatura havia esquivat la dalla de la mort (la mortalitat era molt acusada en aquest primer tram de vida), retornava a l’Hospital i, a partir d’aquell moment, s’iniciava la segona fase: buscar una “casa d’acollida” que l’havia de criar i formar professionalment.
La segona fase del projecte de Madona Astàsia
Quan les criatures lliurades “a dida” havien fet els dos anys i mig, retornaven a l’hospital, però de manera transitòria. En aquell moment s’activava la segona fase del projecte. Madona Astàsia gestionava la col·locació d’aquelles criatures en cases que en podien garantir la criança. I va ser tal l’èxit de la seva gestió —constatat en el seguiment que regularment portava a terme la institució—, que se li va permetre gestionar les acollides sense contracte: la paraula i el criteri de Madona Astàsia tenien una consideració extraordinaris. Fins i tot quan s’equivocava. En una ocasió, una de les nenes va ser brutalment violada pel seu patró i Madona Astàsia va escriure al rei Alfons el Magnànim (successor de Martí I i de Ferran I), amb qui també havia cultivat una relació d’amistat, per exigir un càstig exemplar per a l’agressor.
La tercera fase del projecte de Madona Astàsia
Madona Astàsia va morir deixant un important llegat: la primera xarxa de protecció a la infància de la història de la humanitat. El motiu pel qual aquella iniciativa no la va impulsar a Palerm, la seva ciutat natal, que tenia un paisatge sociològic molt similar a la capital catalana, no el sabem. Probablement, l’amistat amb el rei i un possible conflicte amb el fill del rei ho podrien explicar. Però el que sí que sabem és que va deixar una fase inconclusa del seu projecte que no veuria la llum fins passat un segle llarg. A finals de la centúria del 1500, el Consell de Cent de Barcelona va instituir un fons per dotar econòmicament les nenes que, durant la segona fase, havien caigut del sistema i s’havien criat a l’hospital, perquè poguessin capitular matrimonialment amb el fill d’un menestral i evitar, d’aquesta forma, caure en les urpes de la prostitució.
