L'1 d'agost de 1990 Madonna aterrava a Barcelona per actuar a l'Estadi Olímpic Lluís Companys. Va ser aquella la penúltima cita del Blond Ambition Tour, cicle de concerts de recorregut internacional que havia iniciat el 13 d'abril a la ciutat japonesa de Chiba i finalitzaria quatre dies més tard de la cita barcelonina, el 5 d'agost, a Niça (França). Encara ara, 30 anys despre´s, continua recordant-se com una de les millors i més espectaculars gires de tots els temps. També una de les més escandaloses de la història.
Madonna ja ho ha fet abans i millor
A Toronto la policia va amenaçar-la de detenir-la sota els càrrecs d'exhibicionisme i espectacle indecent si simulava que, com havia estat fent durant tota la gira, es masturbava durant la interpretació del tema "Like a Virgin". Convençuda del seu poder, la resposta de Madonna als oficials va ser: "arresti'm i expliqui als 30.000 fans que hi ha allà fora per què ho han fet". Ella era la REINA, en majúscules, quin súbdit tindria el valor de detenir-la. Evidentment, el concert va ser com tots els altres de la gira i la policia canadenca no va passar a l'acció. Setmanes després, a mitjans de junys de 1990 a la seva arribada a Itàlia, va haver-hi sindicats que van fer una crida a la vaga general si no es cancel·laven les actuacions programades al país transalpí. No només això, el Papa Joan Pau II va descriure el Blond Ambition Tour com "un dels espectacles més diabòlics de la història de la humanitat". Va actuar a Roma i Torí i les entrades per a tots dos concerts es van exhaurir.
Els intents de suposades deixebles com Pink, Beyoncé, Lady Gaga, Katy Perry, Miley Cyrus, Nicki Minaj o fins i tot una criatura sorgida de les tenebres gòtiques com Marilyn Manson per provocar poden resultar risibles i per moments fins i tot ridículs. I és que tot el que fan ja ho ha fet abans Madonna i ho ha fet millor. Reina del pop i de l'escàndol, la seva fórmula, especialment durant la dècada dels vuitanta i bona part dels noranta, era ben senzilla: hits totals i sexe. El Blond Ambition Tour va ser la sublimació d'aquesta combinació.
Una obra confessional
Publicat el 21 de març de 1989, quan el seu regnat era total i absolut; no hi ha discussió possible, estem totes i tots d'acord, Like a Prayer és un dels millors discos de pop mai facturats. Una obra confessional on Madonna parla de la relació amb la seva mare i el seu pare i els seus vincles i conflictes familiars tot ben adornat amb l'imaginari catòlic amb què va ser educada. Musicalment, el pop sintetitzat amb vistes a la pista de ball continua sent la matèria primera, de la mateixa manera que en aquest el seu quart treball d'estudi, referència en què vam comptar amb la complicitat creativa de col·laboradors habituals com Stephen Bray, Patrick Leonard i genis coetanis com Prince, Madonna es va mostrar més ambiciosa que mai aproximant-se a sons com el funk, el gòspel o el soul.
Una obra referencial propulsada per singles incontestables com "Like a Prayer", "Express Yourself", "Cherish", "Oh Father", "Dear Jessie" o "Keep It Together". Un àlbum superlatiu que requeria ser presentat en directe en una de les gires més espectaculars que mai havien tombat pel món: el Blond Ambition Tour. Un cicle de concerts que també va servir perquè Madonna descobrís els temes de la banda sonora de la pel·lícula Dick Tracy, estrenada aquell mateix 1990 i que l''Ambició Rosa' havia protagonitzat amb qui aleshores era el seu flirt, l'amant irredempt de Hollywood Warren Beatty.
El dia que Coca-cola es va fregar les mans
Van haver-hi problemes des del primer dia. El gener de 1989 Pepsi anunciava un acord fins aleshores únic amb Madonna: a canvi de 5 milions de dòlars l'artista estrenaria de forma exclusiva l'homònim primer single del seu nou disc, "Like a Prayer", en un anunci de la marca de refrescs. Pepsi també seria el principal espònsor de la gira mundial de presentació del disc, tour que en aquells moments estava previst que s'anomenés Like a Prayer World Tour. L'anunci es va emetre el 12 de febrer de 1989 durant la gala dels premis Grammy. Es calcula que el van veure més de 31 milions de persones a tot el món.
L'endemà mateix, Madonna va estrenar el videoclip del tema. Metratge carregat d'iconografia catòlica, grups religiosos d'arreu del món, incloent-hi el Vaticà, van entrar en còlera en veure imatges com les de creus cremant a l'estil dels rituals racistes del Ku Klux Klan o a la cantant besant els peus d'un sant negre. Sí, definitivament Madonna era la reina del pop i de la provocació i tots aquests grupuscles d'integristes religiosos van caure en la seva trampa fent una crida a boicotejar tots els productes Pepsi. Pocs dies després la marca va cancel·lar els seus acords amb Madonna. El show, però, va continuar, perquè amb Pepsi o sense ella en realitat mai no va perillar, i el 16 de novembre es va anunciar que el mes d'abril de 1990 Madonna iniciaria una gira mundial de presentació del seu quart disc, ara sota el nom de Blond Ambition Tour.
El zeitgiest de la seva era
El Blond Ambition Tour va posar-se en marxa el 13 d'abril de 1990 a Chiba (Japó). A Madonna l'acompanyaven una banda conformada per vuit músics i dues coristes. I amb aquests, set ballarins per completar les vistoses coreografies amb què la cantant nord-americana donava vida al seu espectacle. Això a l'escenari. Fora d'ell, el seguici el lideraven Vincent Paterson com a director de coreografia, Jai Winding com a director musical i Christopher Ciccone, germà de Madonna Louise Ciccone, artista també coneguda com 'Ambició Rosa', com a director artístic.
Madonna va crear l'estilisme del Blond Ambition Tour en col·laboració amb Jean Paul Gaultier. Del seu treball plegats van sorgir dissenys tan icònics com el body cònic /EFE
L'estilisme del Blond Ambition Tour va anar a càrrec del dissenyador Jean Paul Gaultier, una associació que va generar alguns dels zeitgeist de la seva era, com aquell body cònic que avui dia és peça de col·leccionista. "La primera vegada que Madonna em va contactar va ser l'any 1989", recordaria el Gaultier en una entrevista al diari New York Times. "Faltaven dos dies per una gran desfilada, tot eren nervis i quan la meva assistent em va explicar la proposta de Madonna, pensava que m'estava prenent el pèl. Vaig acceptar immediatament, era fan seu des de sempre". Tots dos creadors van estar treballant plegats en l'estilisme del tour durant tres mesos molt intensos o, com ho recordava el dissenyador: "Durant 350 aspirines i 1.500 esbossos diferents".
Quan la gent encara feia footing
Música, ball, escenografia, moda... El Blond Ambition Tour va ser l'espectacle definitiu del seu temps. Amb un repertori on no faltava cap dels grans èxits de la cantant nord-americana fins aquell moment, la vetllada estava dividida en cinc seccions diferents: Metropolis, Religió, Dick Tracy, Art Deco i els bisos. Els concerts s'iniciaven sempre amb "Express Yourself" i finalitzaven gairebé dues hores després amb "Keep It Together". Entremig números que son matèria obligada per desxifrar la cultura pop com "Like a Virgin" amb la simulació de la masturbació que tantes controvèrsies va generar, "Like a Prayer", "Papa Don't Preach", "Material Girl", "Vogue" o "Holiday", que era el primer dels bisos.
De punta a punta del món, el Blond Ambition Tour va constar d'un total de 57 concerts als quals hi van assistir més de 800.000 persones, recaptant 62,7 milions de dòlars, que en xifres actuals equivaldrien a 122,7 milions, sent en termes comercials una de les gires més exitoses de la història d'una artista en solitari, només superada a la dècada dels noranta per Michael Jackson (HIStory World Tour), Garth Brooks (The Garth Brooks World Tour) i Celine Dion (Let's Talk About Love World Tour). Artísticament, continua sent un dels tours més rellevants i influents de tots els temps. Una gira en la qual continuen inspirant-se les i els aspirants al ceptre del pop per modelar els seus espectacles en directe.
Madonna va arribar a Barcelona l'1 d'agost de 1990, venia d'haver actuat al Vicente Calderon de Madrid amb totes les entrades exhaurides i a l'estadi Balaídos de Vigo, on només es van vendre la meitat de l'aforament. En l'eufòrica Barcelona preolímpica, aquell va ser (i continua sent) un dels concerts més memorables que ha acollit l'estadi Lluís Companys. Sabuda la seva afició i passió per l'exercici físic, no ens ha d'estranyar que aquell matí de primer d'agost, l'Ambició Rosa sortís a córrer pels carrers de la capital catalana. Sempre pionera, eren anys en què encara no hi havia runners, la gent feia footing.