Quan la transgressió era una reafirmació col·lectiva i encara no tot estava inventat, Madonna es va incrustar en l'imaginari cultural com una salvadora amb solera. Va ser el primer punyeter Delacroix de carn i ossos, la pura llibertat salvant el poble i la més icònica artista internacional del nostre temps, estimada per la seva poca vergonya; l'autèntica messies d'un món masclista i repressor que ella sabia que començava a fer aigües. La llegenda absoluta es va ratificar amb escreix en un Palau Sant Jordi ple fins dalt i amb un públic tirant a la quarantena al·lucinat per estar veient una de les estrelles més transcendentals de la història de la música. Era la sisena vegada que l'americana visitava Barcelona però quan es va anunciar The Celebration Tour ja se sabia que s'acostava un repàs celestial de proporcions bíbliques. Va ser una fita equiparable al pas fugaç del Cometa Halley i ella va agafar les regnes del firmament, se'l va posar a les espatlles i va fer el que millor sap fer: ser Madonna.
En l'instant en què la seva figura va començar a entreveure's es va parar el temps, i el públic va oblidar les llargues acumulacions i els més de 80 minuts de retard sota la mítica que diu que tot arriba. La cançó Celebration va donar l'encertat tret de sortida a un concert hiper estimulant fet per al record i que honra les quatre dècades de l'artista als escenaris. Dels vuitanta a la nostra actualitat, l'espectacle es va moure en un tràveling artístic sense pauses que per moments remetia a una il·lusió de flashback constant: Everybody, Into the groove, Holiday o Open your heart es van convertir en un meravellós pròleg nostàlgic, però l'autèntica xuleria va arribar amb Like the prayer i la seva recreació performativa en forma d'encaputxats i crucifixos. La cançó és un manifest de feminitat pop antiracista que li va costar a la diva nombroses crítiques i que la polèmica de la qual, lluny d'acoquinar-la, només la va fer més forta. Allà es va forjar la Madonna que traspassaria fronteres i provocacions, encoratjada per liderar l'escàndol i remoure els fonaments de l'estatus quo. Allà la llegenda es va tornar pedra.
"Barcelona! Oh god, it's good to be here. I love this city!" (Barcelona! Oh déu, és meravellós estar aquí. Estimo aquesta ciutat!), va dir Madonna en anglès, perquè el seu castellà sucks. "Aquesta és la història de la meva vida", va afegir; "aquesta soc jo". Erotica, Fever, Human Nature, Survive o Don't tell me, tot van ser temes conegudíssims repensats per homenatjar al referent suprem de totes les que l'han seguit. És impossible veure qualsevol artista femenina contemporània i no pensar en Madonna perquè amb Madonna va començar tot. Tot el que facin Britney Spears, Beyoncé o Lady Gaga, ella ho va fer abans. La reina del pop es va crear a si mateixa en l'avantguarda, sempre un pas per davant, el foc als ulls, la fanfarroneria de no baixar-se del burro davant la injustícia, precursora en treure-li els colors al públic i pionera en denunciar el privilegi del poder. Es queixava quan queixar-se era per a les histèriques. Sexualitzava voluntàriament la seva imatge abans que la indústria la prostituís, avançada al neoliberalisme sexual i a la tercera onada feminista. Fins i tot el Papa Joan Pau II va insistir perquè Itàlia rebutgés la seva música i al monarca de déu li va sortir el tret per la culata: no hi ha portaveu a la terra capaç de fer-li front a la mamma del món sencer.
És impossible veure qualsevol artista femenina contemporània i no pensar en Madonna perquè amb Madonna va començar tot
El festival de 8800 senyals lluminosos, ritmes altisonants i sons disco no va tenir aturada en dues hores i les dècades es van anar passejant intercalades amb una posada en escena meravellosa, eclèctica i desbordant. Hung up va comptar amb un extra d'emoció amb Tokischa en diferit, hi va haver un piano de cua, tres rings de boxa, pantalles laterals intermitents i una fictícia menjada de cony en ple ball amb orgasme inclòs. La reina del pop ja no domina l'escenari amb la seva jovialitat frenètica però el sotmet als encants de la maduresa, conscient que continua irradiant aquesta energia celestial que la fa inigualable. Una cort de 24 ballarins variats va dinamitzar l'escenari però ella va ser la mestra titellaire que apareixia i desapareixia com per art de màgia, obrint el bagul dels records amb 17 canvis de vestuari en una defensa perfecta de la seva manera de veure la música i la seva camaleònica capacitat d'adaptació. Perquè això és el que fa gran a l'artista femenina que més discos ha venut en tot el planeta: reinventar-se o morir.
I per aquest afany d'evolucionar amb els temps va compartir el moment amb quatre dels seus fills en una estructura escènica a tres nivells inspirada en el pastís musical de la icònica actuació que va brindar als VMA, complementada amb un espectacle d'imatges adaptades al missatge i l'època de cada tema; també amb fotos de personatges com Sined O'Connor, Martin Luther King, Simone de Beauvoir, Frida Kahlo o David Bowie, que en vida es van fer un lloc en els marges. Tot feia gust a nou i anyenc tota l'estona, una mescla de sabors que van casar a la perfecció amb un nom propi que ni el bòtox ni els retocs poden canviar. El concert es va convertir en la festa de la llibertat més aclaparadora per a una comunitat LGTBIQ que sempre ha trobat en la de Michigan una esquena en la qual plorar i celebrar. El recinte del Sant Jordi va tornar a ser un espai segur i un cant a la diversitat, representada no només per un públic meravellosament heterogeni sinó per un al·legat contra la guerra que tant de bo fessin els que manen. "Estima el teu veí com t'estimes a tu; només podem sobreviure junts", va dir, amb un what the fuck redundant.
Tot feia gust a nou i anyenc tota l'estona, una mescla de sabors que van casar a la perfecció amb un nom propi que ni el bòtox ni els retocs poden canviar
Arribant al final l'eufòria col·lectiva que s'irradiava era tal que amb prou feines importava el que vingués. Però l'autèntica i imperativa matriarca va decidir protagonitzar la clausura amb Rain, un medley entre Like a virgin i Billie Jean per festejar el rei del pop i un Bitch I'm Madonna que va resumir perfectament tot el que acabava de passar, l'epítet perfecte. L'huracà Madonna de sobte es va esfumar sota terra i l'ambient va quedar content i satisfet però enrarit, plenament conscient d'haver vist la seva esplendor potser per última vegada. Si un sap el que ha significat Madonna per a la música, no pot retreure-li res. Però és que si coneix el que ha significat per a les dones i els mariques, ja es pot ficar la llengua a la butxaca.
