Definim constantment Maestro com a perfil biogràfic del compositor i director d'orquestra Leonard Bernstein. Però, amagada sota l'estructura més clàssica d'aquest gastat gènere anomenat biopic, podríem defensar la idea de que Maestro és, en realitat, la crònica d'un desencís. És en la mirada de Felicia Montealegre, la dona del músic durant 27 anys, en els seus ulls tristos, amorosos, ressentits o furiosos, on podem resseguir el contradictori recorregut vital de Bernstein, les seves repetides infidelitats, els seus cops de geni, la seva brillantor composant i interpretant, la seva petulància, el seu hedonisme militant, el seu egoisme. I és en la mirada de Felicia on trobem la progressiva decadència d'un matrimoni que no es deixa lligar per cap regla preestablerta, amb data de caducitat malgrat un amor real a prova de bombes, i d'amants.
🔴 Oscars 2024, DIRECTE | Horari de la gala i última hora de la catifa vermella
🎬 Guanyadors dels Oscars 2024: tota la llista de pel·lícules i artistes
És el primer acte de Maestro el que posa el focus en la fascinació mútua entre el músic, homosexual en un armari entreobert que mai sembla que hi posi gaire esforços en amagar els seus gustos, i l'actriu d'ulls enormes. A la seva manera, sense deixar d'enllitar-se amb els homes de la seva vida, el protagonista s'enamora de Montealegre, després de conèixer-la en un còctel ple de celebritats i de sentir-la declamar en un escenari buit d'un teatre també buit. En un lluminós blanc i negre, la pel·lícula ens transporta al Nova York dels anys 40, la ciutat on tres mariners passen un dia de permís en aquell prodigiós musical de Bernstein portat al cinema per Stanley Donen i Gene Kelly, que Maestro fa servir en una reveladora escena per deixar claríssims, com si calgués, els gustos del nostre home.
Bradley Cooper sembla apostar per oferir un mostrari dels recursos estètics i formals que van crear l'imaginari de mig segle de cinema a Hollywood
En la seva segona pel·lícula com a director després de la sorprenent Ha nacido una estrella, Bradley Cooper sembla apostar per oferir un mostrari dels recursos estètics i formals que van crear l'imaginari de mig segle de cinema a Hollywood: d'aquest blanc i negre del primer tram, dels travellings i contrallums, el cineasta canvia de format (de l'1,33:1 a l'1,85:1) i passa als colors granulats quan l'acció viatja als anys 60 i 70. Visualment, la pel·lícula és poderosa, brillant. La fotografia de Matthew Libatique, el disseny de producció, el vestuari i els decorats, tota la recreació d'una època (o dues) és sempre aclaparadora. I embolcalla les anades i vingudes dels protagonistes, les trobades familiars, les discussions, els flirtejos extramatrimonials, les festes, els concerts.
En aquest sentit, una de les escenes més potents de la pel·lícula és aquella en la que Bernstein dirigeix una simfonia de Mahler a la Catedral d'Ely. Física i precisa, la interpretació de Bradley Cooper es reivindica en un moment carregat de sentit, rematat amb l'abraçada d'una Felicia que, de nou, i un cop més, observa. Els ulls enormes i expressius de la sensacional Carey Mulligan marquen la pauta. Però Maestro també es recolza en les contradiccions de Bernstein: en la dicotomia entre composar i dirigir una orquestra, entre llençar-se als braços d'homes o als de la seva dona, entre la família i la fama, entre la capacitat de seducció i el narcisisme desfermat.
Aspirant a set premis Oscar (entre d'altres els de millor pel·lícula i actor i actriu protagonistes, però no director), i amb la sensació de que tornarà a casa amb les butxaques buides, Maestro és, en definitiva, una nova mostra del talent d'un cineasta que sembla compartir tendència a l'excés amb el seu personatge, i un poderós, i irregular, llargmetratge que navega entre l'homenatge, la reverència i, a estones, el pur safareig.