És el dilema del periodista musical, desvelar secrets perquè passin a ser de domini públic. Tothom els podrà gaudir, però deixaran de ser el seu espai personal de reconfort. Disfruteu, doncs, de la Magalí Datzira, contrabaixista i cantant barcelonina que a finals de setembre publicava el seu segon elapé, La salut i la bellesa (Bankrobber, 2024). Sorgida de la inesgotable font de talent que és la Sant Andreu Jazz Band, a Magalí, que també ha compartit escenari treballant amb companyes de gremi Rita Payés o Christina Rosenvinge, ens va esgarrapar una mica bastant l'ànima amb el seu primer llarg, Des de la cuina. Disc terapèutic amb què va aconseguir guarir les ferides que algunes relacions ens deixen al cor. Recull de creacions colpidores a què ara ha donat continuïtat amb el molt més lluminós La salut i la bellesa. Un àlbum que parteix de la personal intrerpretació de les formes lliures del jazz per també trobar aixopluc sota el paraigües d'estils com el hip hop, l'electrònica, el pop o la cançó d'autor. No trigueu a escoltar-lo, es convertirà instantàniament en el vostre espai personal de reconfort.
Des de la cuina era un disc superpersonal. A La salut i la bellesa t'has tornat a buidar, però d'una altra manera.
Per a mi és un disc superpersonal, també, però igual no és tan explícit com Des de la cuina, sinó que parlo de temes que em són personals i m’interpelen directament, però són temàtiques més de "paranoies de la vida", no tant de cor trencat o desavinences (que també). El mateix tema La salut i la bellesa parla de com, si no busco problemes, no en tinc. De no buscar "el dimoni", perquè així no em trobarà. O de com crec fermament que la salut i la bellesa són conceptes que podem aprendre i adquirir, que podem "llegir" per viure més en la salut i la bellesa.
És un disc més lluminós, un detall que es percep ja des de la portada, a diferència de la de Des de la cuina, que era en blanc i negre.
Sí, totalment. Volia que tingués color, perquè ha sigut un procés de disc ple de colors (i lluminós, sí!). I com que un disc és com una fotografia d’un període en concret, s’escau que tingui colors. De fet, per la portada vaig tenir dubtes de si passar a color, però que fos un espai interior o ja passar a l’exterior. Finalment, vam fer la foto al llit, perquè posar-hi color ja era un pas ben gran per mi, a poc a poc.
Aquest disc ha sigut com pujar dos esglaons a la vegada dins la meva evolució com a músic i com a persona
"Un pas de gegant respecte a l’anterior", has dit.
Per mi aquest disc ha sigut com pujar dos esglaons a la vegada dins la meva evolució com a músic i com a persona. A La salut i la bellesa m’he atrevit a comptar amb gent. He trucat a la banda amb la que fa 3 anys que toquem i també a les meves amigues de l’escola perquè toquessin. He comptat amb molta més gent i m’he atrevit a delegar i confiar més. M’he atrevit a gravar en directe, sense claqueta, la majoria del temps. En resum, m’he atrevit a confiar en el procés, les persones i la música.
Com ha traspuat aquest esperit al so del disc?
Vam anar a l’estudi Casafont, al Solsonès i, entre l’entorn que és increïble i inspira que flipes a tocar bé, i que cadascun dels músics va donar el bo i el millor d’ells mateixos, tothom va cooperar superbé i va anar tot rodat, si. Crec que alguns dels músics van anar a fer mini excursions algun dia. Jo estava petadíssima (perquè liderar una gravació i gravar a la vegada cansa molt) i quan teníem lliure, dormia, la veritat. Crec que es nota molt que aquest disc el vam gravar en una setmana i en directe. Amb Des de la cuina vaig estar un any a casa gravant i regravant coses. El vaig fer jo sola i a poc a poc (i amb moltes crisis). Crec que és aquí l’espai per parlar i reivindicar la música tocada, la música en directe i l’espontaneïtat i bellesa que neix de tocar junts i a la vegada. Així que aprofito per agrair els músics i les persones que hi han intervingut: Toni Mora al piano, Iscle Datzira al saxo, Bernat Tortajada (Vernat) a la guitarra, David Gimeno a la bateria, Adrià Serrano al so, Tíndari Sgró a la intendència i producció, i després les meves amigues de l’escola; Bruna González al violoncel, Rita Salgado a la trompa i Neus Aranda a la trompeta. També gràcies a l’Arnau Figueres, amb qui vaig gravar les veus a posteriori, i el Raphael Jonin al màstering. I tota la resta de gent implicada suportant-me des de molts cantons.
Tu ets qui firma el disc, qui hi posa el nom, les melodies i els sentiments, però sents que, després de dos anys, formeu un col·lectiu sense el qual la teva proposta seria i sonaria molt diferent, més tenint en compte que el teu primer disc el vas fer tu tota sola?
Clarament, aquest disc sonaria diferent sense aquests músics que hi toquen. Claríssimament. Però també tinc clar que l’hagués gravat igualment (a casa, potser). Les cançons no només poden sonar d’una manera. El que tinc pensat fer pròximament no sonarà com La salut i la bellesa, no estarà gravat en directe (perquè no tinc prous diners per tornar a gravar un disc així). En directe penso portar la mateixa banda, si ells volen; perquè un cop he trobat un equip que funciona i que m’encanta, sento que és de les sorts més grans que tinc i no la vull deixar perdre. I per a mi, de les coses més xules i divertides que hi ha és que el disc soni d’una manera i el directe d’una altra. Com a espectadora, és molt avorrit si el directe sona igual que el disc. No som màquines, som humans i és genial que toquem i ens equivoquem i que passin coses diferents a cada concert. Faig un reclam a l’espontaneïtat!
No som màquines, som humans i és genial que toquem i ens equivoquem i que passin coses diferents a cada concert. Faig un reclam a l’espontaneïtat!
Quina va ser la banda sonora d'aquells dies al Solsonès?
Quan estàs en un estudi 8 o 9 o 19 hores al dia gravant un disc, i parlo per a mi, però crec que és general, no tens ganes d’escoltar més música. L’únic que recordo és un dels últims dies, que vam estar escoltant cançons que sonessin molt bé (a nivell de so purament) per escoltar-les amb els altaveus boníssims de la sala de control de Casafont i analitzar la mescla i el màster. L’únic que recordo és que Daft Punk sonava increïble. Més enllà dels dies que vam estar gravant, no tinc Spotify, fa uns mesos que faig servir Tidal. I a la meva llista de reproducció hi podries trobar Daniel Caesar, The Internet, Djavan, James Blake, The Smile, Liliana Herrero, Emanuele Triglia, Roberto Murolo, Lucia Fumero, Nu Genea, Maria Gadú, Marco Castello, Nathy Peluso, Nai Barghouti.
Una llista que exemplifica perfectament aquesta relectura tan personal que fas del jazz.
Doncs mira, últimament dic que vinc del jazz i faig cançons. Tot i que li pots dir com vulguis. Per mi, sí que es pot considerar que fem jazz, ja que estem improvisant, tocant en directe, les cançons tenen progressions harmòniques amb un mínim de complexitat, i quasi tota la banda ve d’estudiar jazz molts anys. Ara, pels festivals de jazz sembla que no som prou jazz per programar-nos, així que ves a saber què és jazz. I ves a saber com definir la meva proposta, perquè crec que típica cantautora tampoc soc. La música no està feta per encaixar definicions, i menys en aquest segle megainteractiu entre països, gèneres i artistes.
Pels festivals de jazz sembla que no som prou jazz per programar-nos, així que ves a saber què és jazz. I ves a saber com definir la meva proposta, perquè crec que típica cantautora tampoc soc
En el disc hi ha un parell de col·laboracions, però destaca la d'AllttA, un tàndem de hip hop a cavall entre França i els Estats Units.
És una història prou ràndom. L’Iscle va ser qui me'ls va ensenyar, tot i que no sé com els va conèixer ell. Em van encantar. Temps després els vaig començar a seguir a l’Insta. Els hi vaig escriure dient-lo que m’encantava el que feien i em van dir que igualment, que que guai el que feia jo. I jo flipant. Mesos després, vaig anar a Toulouse a veure’ls tocar (perquè a Barcelona no han vingut mai…) i allà, molt tímidament i pressionada per l’Iscle, els vaig anar a saludar: "Hola, soc la Magalí, de l’Instagram", i el Jason (l'MC americà Mr. J Medeiros) recordo que em va dir: "Òndia, semblaves més alta per l’Instagram!". WTF (riures). Vam estar parlant que molaria molt col·laborar algun dia. Em van demanar els stems (un fitxer d'àudio multicanal obert, format per quatre elements musicals) d’algun dels meus temes per provar de samplejar-los. Increïble. Uns mesos després em vaig il·luminar: a la cançó La salut i la bellesa li quedaria molt bé un rap del Jason, ja que m’havia dit que li agradava molt mesclar el jazz acústic amb el rap. Em va dir que sí i aquí ho teniu.
L'altra col·laboració és la del cantautor italià Marco Castello a Merèixer.
Estic molt contenta de les dues col·laboracions que hi ha en el disc, perquè tots dos són artistes dels quals soc superfan. I no em passa gaire de ser fan. I tampoc em passa gaire de conèixer-los i que sigui un sentiment mutu d’admiració. Així que molt fort, molt fort.
Igual podria viure sense tocar o cantar, però no sense fer música
El primer va ser un disc... dolorós. L’experiència creativa i artística et va servir per guarir les ferides?
L’experiència justament va fer-me entendre que no volia fer el següent sola, que havia de buscar algú que m’ajudés o que estigués compartint el procés i a qui pogués explicar i parlar dels dubtes… Inicialment, li vaig dir al Vernat de si volia coproduir el disc amb mi, i vam estar uns mesos gravant cançons a casa seva i meva i provant coses. Fins que un dia vam tocar dues cançons del que seria el nou disc amb la banda, i de cop van sonar molt bé. Aquí ens vam il·luminar amb l’opció de gravar-ho tota la banda en un estudi durant una setmana. Haig de confessar que ara n’estic molt orgullosa, però vaig tardar moltíssim a decidir si ho gravàvem a la vegada o per parts. Perquè el que deia, que confiar que sortirà bé i que gravar així es pot fer i pot molar, és difícil, sobretot sense referents actuals.
Temàticament, aquest, sense ser un àlbum tan conceptual com el primer, sí que hi ha certs temes que es van repetint, com el de la teva “paranoia” respecte a la idea que tothom està connectat.
Aquesta paranoia fa anys que m’acompanya (riures). A Des de la cuina hi ha un escrit que parla d’això, que després va inspirar la cançó Sol. I també a La salut i la bellesa, a 1 o 1000 parlo que com pot ser que faci un o mil anys que em passi el mateix. Que tots estem connectats és així, però a la vegada mai deixa de sorprendre’m.
La música és una manera de desconnectar-nos (o de connectar-nos d’altra manera) de la vida?
A mi la música no em desconnecta, em connecta. Segur que és diferent la relació que tenim amb la música tu i jo o qualsevol altra persona. Per a mi, que soc músic i dedico una part molt gran de la meva vida a escoltar, tocar i pensar en la música, la música és una part tan essencial de la meva persona que no podria viure sense ella, em defineix (tot i que no soc només músic, soc persona i filla i amiga i germana i cosina i parella i clienta i mil altres coses). Igual podria viure sense tocar o cantar, però no sense fer música des d’algun dels mil vessants que hi ha d’aquest món.