Estem davant del llibre que hauria volgut escriure Sally Rooney. Deixeu-me que us n'expliqui els motius. Magda Minguet (Calafell, 1977) s'estrena en el món de la literatura amb Vermuts i barbuts (La Campana) i ho fa sense grans pretensions, sense filtres ni subterfugis. Un llibre que reconforta, amb diàlegs reals, molt d'humor (riureu en veu alta), fins i tot amb un punt escatològic extremadament necessari, i una protagonista, la Gemma, que podríem ser totes, que genera tendresa perquè sempre s'acaba ficant en situacions incòmodes i no sap com sortir-ne. Una dona que ha arribat a aquell moment de la vida en què gaudeix més del menjar que del sexe. Magda Minguet escriu per a les dones, una mica com l'escriptora irlandesa de moda. Sense saber-ho, Minguet podria estar creant un fenòmen nou, una literatura catalana per a dones amb uns fonaments crítics (dispara a tothom sense por) i plens d'humor, una novel·la farcida de referències gastronòmiques, recomanacions de restaurants, que ja s'enfila en el rànquing dels llibres més venuts. Només hi posaré dues pegues, la primera: que es llegeix massa ràpid i et quedes amb ganes de més, i la segona: que t'obre la gana i les ganes de gastar-te tots els estalvis en bons restaurants amb el grup d'amigues, perquè tot i que gran part del protagonisme sembla que se l'endugui la gastronomia, és un cant a l'amistat, a la unió femenina i a la força que poden tenir un grup de dones al voltant d'una taula. Recordeu el seu nom, Magda Minguet, que a més de col·laborar a la revista gastronomica barcelonina Foodie Culture Barcelona és la nova veu de la literatura catalana, una paia desperta, culta, intel·ligent, amb bona conversa, que sap gaudir dels plaers de la vida, enginyosa, sensata però atrevida, irònica, crítica i amb un sentit de l'humor desbordant; en definitiva, és l'amiga que totes voldríem tenir.
Què has cuinat en aquest llibre?
He cuinat la història d'una noia que es diu Gemma que està cansada de males cites i s'inventa una aplicació que es diu Foodie Match on tria el plat i no el paio. És a dir, tu no saps res del físic ni de la persona que t'apareixerà a la cita, però sí que saps el més important: què menjaràs. Aleshores té cites esbojarrades, tendres, surrealistes... Aquest és l'eix vertebrador de la història.
La protagonista és la Gemma. Què me'n pots dir, d'ella?
És una dona que podríem ser totes, és fàcil sentir-nos-hi identificades. Qui no ha patit un desengany? Qui no enyora les amigues perquè està en una etapa en què no hi pot quedar gaire? Qui no ha patit pel fet de no entrar en una talla? Ella parla de temes importants, però sempre en clau cínica, picantona i irònica.
La Gemma cau bé a tothom, és fàcil empatitzar amb ella perquè no li acaben d'anar del tot bé les coses, però s’ho pren amb humor. Podria ser la Bridget Jones catalana?
Sí, té cites una mica catastròfiques i hi fa pensar. Està sola a casa i un dia s’atipa de gelat, l'altre dia les amigues li fan de zona de confort i l'altre va a casa dels pares i no li donen tot el suport que necessita. Jo havia llegit molt el que abans es deia chick lit, que són aquestes autores britàniques, com ara la Marian Keyes o la Sophie Kinsella, ja tenia molts referents d'aquesta literatura que als països anglosaxons funciona molt, i l'he traslladat una mica al món de la Carrie Bradshaw o a les nostres Teresines.
A l'inici del llibre dius: «Estic en un moment de la vida en què obtinc més plaer del menjar que no pas del sexe». Hi estàs d'acord?
Sí, jo estic en aquest moment de la vida. Veig que a les taules de gent de la meva edat es parla molt més de restaurants que no pas de sexe. El tema gastronòmic uneix molt, és un tema molt universal. No és que combregui 100% amb l'afirmació, però sí que veig que és generacional, que ara es parla molt de gastronomia com a font de plaer, de diversió cultural.
A les taules de gent de la meva edat es parla molt més de restaurants que no pas de sexe
La Gemma troba tota classe de fauna en aquestes cites. N’hi ha alguna que estigui inspirada en alguna experiència personal?
Ara fliparàs, totes són reals.
Ho dius de veritat?
Totes són reals, no les he viscut jo, però algú me les ha explicat. Per exemple, és cert que vaig anar a nadar amb tonyines, però ho he exagerat. O sigui que sí que he anat a cites que són semblants, però després les ficciono una mica.
Per què creus que té tant valor la gastronomia a la nostra societat?
La gastronomia té valor perquè no només ens alimenta l’estómac, sinó que alimenta la nostra ànima. Si et sents enyorada de casa, el primer que trobes a faltar acostuma a ser el menjar, i relaciones el benestar emocional amb el menjar. De fet, també passa als hospitals, quan una embarassada acaba de tenir el fill demana pernil o sushi, tot allò que ha enyorat. I el ritual va més enllà del que hi ha al plat, el que m’agrada és la conversa, la companyia, la sobretaula, els riures; crec que la gastronomia triomfa tant perquè és neurogastronomia, ens estimula el cervell moltíssim.
La gastronomia té valor perquè no només ens alimenta l’estómac, sinó que alimenta la nostra ànima
El llibre està farcit de referències de restaurants, sobretot de Barcelona, com valores el panorama gastronòmic català?
Al llibre soc crítica amb els restaurants que tenen les cartes molt clòniques, les que diu el llibre que comencen amb una croqueta i acaben amb un pastís de formatge desfet. Està molt vist, també els pops amb parmentier; estic veient tàrtars per damunt de les nostres possibilitats. Valoro molt quan el cuiner fa una cosa honesta que s’allunya del biquini trufat.
Soc crítica amb els restaurants que tenen les cartes molt clòniques. Estic veient tàrtars per damunt de les nostres possibilitats
Avui m’has dit que has dinat molt bé.
Sí, he anat a dinar un lloc que es diu La Forquilla de Nou Barris i feia temps que no menjava plats de sucar pa com els que feia la mare. Hi ha restaurants que ho estan fent de manera superhonesta i a preus molt raonables i n’hi ha d'altres que estan cobrant 4 euros per una croqueta que a vegades és congelada.
M’agrada molt quan dius que «qui té bon paladar segur que té bon gust i bona conversa”, tot i que penso que l’economia és un gran condicionant».
És veritat que és molt car, i aquí a Barcelona hi ha el turistrap, aquest engany, però quan trobo un bon restaurant i no m'he hagut de deixar cap òrgan, ho vull compartir i recomanar. A Catalunya s'estan fent les coses molt bé, però quan no està bo també es pot dir i no passa res.
I què en penses dels tiktokers gastronòmics que fan contingut per les xarxes recomanant restaurants?
Hi ha gent que ho fa molt bé, sobretot gent jove i contingut en català. Sí que hi ha gent que només vol anar als restaurants per menjar gratis i dir que “és brutal” i potser no en tenen molta idea.
Tu et planteges convertir-t’hi?
No. A mi m'agrada anar a sopar tranquil·la i gaudir de la conversa, no m'agradaria estar tot el sopar fent vídeos.
Què cal per ser una bona foodie?
Cal gaudir dels moments. El foodie no només busca els ingredients, ni l'emplatat, busca l'experiència completa, que l'entorn sigui bonic o que el restaurant tingui una carta original. Per ser foodie cal valorar que hi ha molta feina darrere, tot el que implica que hi hagi un servei fins a les dues de la matinada, que no et facin fora, que tinguin de tot.
El foodie no només busca els ingredients, ni l'emplatat, busca l'experiència completa
La novel·la, a part de parlar de gastronomia, també és un cant a l'amistat. Com d'important són a la teva vida les teves amigues?
Les meves amigues ho són tot. Jo no sé si els aporto tant com elles a mi. M'he estalviat moltíssimes hores de teràpia. I els sopars d'amigues és una de les coses que em dona més energia. La meva mare, per exemple, això no ho va fer. Nosaltres som la primera generació de dones que estem omplint els restaurants i m'agrada moltíssim, perquè som una comunitat de dones que ens donem suport, que ens expliquem les penes, les alegries, i que trobem aquesta estona per evadir-nos del món.
Nosaltres som la primera generació de dones que estem omplint els restaurants
Què és el més bonic que has fet per amistat?
Jo crec que ho faig tot cada dia. Dilluns una amiga em va dir que havia tingut un dia horrorós i vam anar a prendre un vi. Si tenim temps per treballar i per dedicar 8 hores al sistema capitalista, no pot ser que diguem que no a una hora amb les nostres amigues.
Un dels aspectes també que caracteritzen el llibre és el sentit de l'humor. Com definiries el teu humor?
És un humor crític, una mica britànic. A vegades costa molt fer humor sense parlar de sexe explícit o dir moltes paraulotes. El que passa és que no tinc molts referents de dones catalanes fent humor en literatura, potser hi ha més referents masculins. M'he arriscat, he fet les meves bromes, que és criticar-ho tot, i a partir d'aquesta crítica portada a l'extrem es troba aquest sentit de l'humor.
No tinc molts referents de dones catalanes fent humor en literatura, potser hi ha més referents masculins
També hi ha un altre tema més delicat que és el de la maternitat, la pressió de la societat per tenir fills. De fet, la protagonista té dificultat per quedar-se embarassada. Per què has decidit triar aquest tema?
No hi ha res més íntim que la decisió de tenir un fill. Jo en tinc quatre i això s'ha qüestionat molt. És a dir, que amb l'últim fill gairebé no em felicitaven. Em deien: “Un altre? I per què un altre?” Havies de justificar-ho i era estrany. “Que si volíem fer un equip de futbol, que si no teníem tele...” Que la gent qüestioni una cosa tan i tan personal com és la maternitat... Les dones que no han tingut fills, per la raó que sigui, sempre és un motiu íntim que no tenen ganes de compartir. Com pot ser que encara s'estigui preguntant a una dona una cosa tan personal? A l’home no se li pregunta “com és que no ets pare?”, ja es dona per fet que això se'ns ha de preguntar a nosaltres. Sigui per no tenir fills o per tenir-ne molts, sempre estem en el punt de mira.
No hi ha res més íntim que la decisió de tenir un fill
Just abans de començar l'entrevista m'explicaves que llegeixes força i, a més a més, tot dones.
Sí, connecto més amb la literatura de dones. M'agrada molt l'Eva Piqué, la Maria Climent, la Care Santos, la Sílvia Soler. Les dones catalanes escriuen el que jo vull llegir.
Qui t'agradaria que et llegís?
M'agradaria que em llegissin les dones amb les quals he pensat, que pots ser tu, les meves amigues, les meves companyes de feina. Penso que la Gemma som totes, és un llibre de talla única, aquí hi entrem totes. És un llibre que no t'estreny, és molt fresc, ràpid, de capítols curts, que si no ets molt lector o si vens d'una aturada lectora, et pot ajudar.
Per cert, ets bona cuinera?
No, soc fatal, no cuino gaire bé, però soc molt bona comensal, m'agrada molt rebre gent a casa. La part de preparar, organitzar-ho, pensar el menú... El menjar l’encarrego o acostumo a fer coses senzilles, unes anxoves, uns formatges, o una truita ja compensen. Si ho presentes bonic no cal esferificar res. Pensar en els detalls i en fer feliços els altres és important. I el meu llenguatge de l'amor potser no és la cuina, però és la posada en escena.
Pensar en els detalls i en fer feliços els altres és important. I el meu llenguatge de l'amor potser no és la cuina, però és la posada en escena
Tens alguna idea al cap, ja del pròxim llibre?
Ara que has dit això de la Bridget Jones, potser m’agradaria fer un diari d'una dona catalana en la crisi de la menopausa, estaria molt bé visibilitzar-ho.