A Sants hi ha un cinema que heu de conèixer. Es diu Zumzeig i és una sala independent i petitona, amb poques butaques, una cartellera cuidada i un bistrot amb bones tapes i cervesa artesana. Hi fas un vespre rodó de pel·li i tertúlia, de cultura i barri. Dijous passat hi vaig veure la meravella d’Aftersun, que explica l’estiu d’una nena i el seu pare a la costa de Turquia, als anys noranta. Just ahir llegia que està nominada als Oscars per la interpretació masculina.

A Sants hi ha un cinema que heu de conèixer. Es diu Zumzeig i és una sala independent i petitona, amb poques butaques, una cartellera cuidada i un bistrot amb bones tapes i cervesa artesana

A partir de la pel·lícula vull parlar, primer, dels mecanismes complexos del record i la memòria: sabem que d’adult dones valor a aspectes que de nen no vas saber llegir. Aquesta és una premissa que, si ho pensem bé, ens porta a creure que, poc o molt, sempre manipulem els episodis viscuts.  De fet, la teoria crítica al voltant del text autobiogràfic parla de la seva inviabilitat: recordar és ordenar, il·luminar alguns aspectes i deixar-ne d’altres a l’ombra. És omplir buits, també. A partir del que ens han explicat o de les totes les vegades que ho hem evocat, potser cadascuna amb un matís una mica diferent. Això explica que amb les amigues tinguem records molt diferents de la nit que vam passar acampades al mig d’una vinya penedesenca. O que la meva mare no recordi gens una conversa, per mi trascendental, sobre el canvi de lloc sospitosament instantani que havien patit unes peles de taronja del tió de Nadal a la brossa de la cuina.

A partir de la pel·lícula vull parlar, primer, dels mecanismes complexos del record i la memòria: sabem que d’adult dones valor a aspectes que de nen no vas saber llegir

També dubto dels records que possiblement he creat a partir de fotografies dels àlbums de nena una mica esgarriats i propis de segona filla. Penseu fins a quin punt us en podeu refiar, de les vostres magdalenes de Proust i dels escenaris que us fan aparèixer a la tassa de te. Potser una mirada excessivament benèvola als vostres records us ha fet salvar algú que considereu el vostre amic i que no s’ho mereixeria. És per això que a vegades fantasiejo amb la idea de tenir aquell implant de Black Mirror de la mida d’un gra d’arròs darrere l’orella que enregistra tot el que veus i sents i que et permet navegar incansablement entre les imatges viscudes i fins i tot tornar a punts que en el seu moment et van passar per alt. Hi fantasiejo, però sort que no el tinc, que Black Mirror no acaba mai bé.

Potser una mirada excessivament benèvola als vostres records us ha fet salvar algú que considereu el vostre amic i que no s’ho mereixeria

Torno a la pel·lícula: el pare, la filla i les vacances a Turquia. Penso que és enormement interessant que s’hi explori la relació pare-filla (que gairebé no es digui res de la mare) i que se superin les idees preconcebudes sobre el mal pare o el pare absent. Lluny dels subjectes masculins coneguts: un tipus dur, que sempre té respostes i que se’n surt sol de tot o un pare de model meritocràtic, que és el sustentador de la família. Dic que és enormement interessant perquè és enormement necessari per transformar la societat que se’ns mostrin masculinitats alternatives. Penseu en cinc pel·lícules en què apareguin famílies i en quina mena de pare mostren. La ficció és un espai de representació i ens hi calen altres masculinitats habitables, que subverteixin les més hegemòniques i les menys interessants, amb homes que es permetin flaquejar, dubtar i plorar. Repensar aquesta identitat és eixamplar l’esquerda. 

És enormement necessari per transformar la societat que se’ns mostrin masculinitats alternatives

La meva recomanació és que us mireu la pel·lícula, sí o sí, i que aneu al Zumzeig. Després, ho comentem tot al bistrot.