A una amiga (i això els ho vaig dir a ells) la van fer fora d'un concert de la Mainline Magic Orchestra perquè estava fumant. Això podria ser irrellevant, però va ser precisament en el moment en què cantaven Cigarrito, un dels temes Harri Potter, el seu primer àlbum. John Heaven, cantant del grup, tenia un piti a la boca mentre cantava sobre l'escenari, a part del vestit d'estrella blanc i negre que els caracteritza. John Heaven, Nile Fee i Daniel 2000, els tres membres d'aquest grup de música / col·lectiu / concepte / companys de pis / ex-skaters, són una mica això: la finíssima línia on convergeixen l'amor, el coneixement i el respecte per la música electrònica, més concretament, pel house, i les ganes de rebentar-ho tot una nit de festa, quasi per convertir-te en mem. També formen part de la llista de catalans que aquest cap de setmana ompliran els escenaris del Sónar, el festival d'electrònica més important del país. 

Tenia por que s’obrís la videotrucada i apareguéssiu amb els vestits d’estrella.
Nile Fee: Tenim una norma que és que, quan anem vestits d’estrella, canviem la personalitat. No parlem tant. 

John Heaven: Dormim amb el vestit, al matí ens el traiem. 

Daniel 2000: Així ens mimetitzem amb el paper. 

Què tal Harri Poter? Esteu contents?

Daniel 2000: Sí. Estem molt contents. Ha anat molt bé. Ara just hem tingut temps de presentar el disc a uns quants llocs i la veritat és que està tenint bona rebuda. Es nota que és un disc de masses perquè l’han escoltat els nostres pares, els tiets, els cosins. 

Poca broma. Aquest era un públic que teníeu des del principi? O sigui, a les vostres mares i els agrada el house?

John Heaven: Al principi, a cap dels tres, els nostres pares respectius ens feien gaire cas. Han anat veient que anem més de debò. I llavors cada cop ens segueixen més.

Com ha estat l'experiència de fer un àlbum de música electrònica? No és gaire habitual. Per què heu decidit fer-lo ara?

Daniel 2000: La idea de fer un àlbum se'ns va posar el cap en un punt. També se'ns havia aconsellat una mica, que estava bé fer un àlbum per vendre el projecte. L'únic que el vam allargar molt en el temps perquè abans érem quatre, i ara som tres. Tot això també va alentir molt el procés. Però són cançons que hem anat fent durant quasi dos anys. 

John Heaven: Sí que el gruix del disc l’hem fet, sobretot, els últims mesos. 

Com ho heu fet perquè conceptualment sigui una cosa unitària?

Daniel 2000: Quan vam començar l'àlbum es van fer moltes coses que se n’han anat directes a les deixalles, perquè cada setmana tenim gustos diferents. Tampoc és que sigui un àlbum amb gaire coherència. 

Quan vam començar l'àlbum es van fer moltes coses que se n’han anat directes a les deixalles, perquè cada setmana tenim gustos diferents

Un cop el teniu l'àlbum, com construïu el directe? Perquè és un àlbum, però alhora és un DJ set.

Daniel 2000: Com que també tenim un format una mica híbrid, que va entre el DJ, i el grup de música, teníem moltes ganes d'agafar les cançons de l'àlbum i remixar-les per fer un directe de club i bastant ballable. 

John Heaven: Primer fem els temes i després els adaptem per fer-los en directe.

Això que dieu del model híbrid entre banda i DJ. És més difícil, per aquest motiu, trobar espais per tocar o que la gent de la indústria us entengui? 

Daniel 2000: Aquí a Espanya sí. Tenim una escena a Europa que està guai. Però aquí sí que hi ha vegades que no se'ns entén.

Nile Fee: Nosaltres notem molt que encaixem bé a festivals, a les dues del matí. Però clar, anar a una sala perduda del mig d'Espanya i fer un concert a les vuit de la tarda, no encaixa tant.

Daniel 2000: Hi ha molta gent que no entén la música però li agrada veure l'espectacle i s'ho passa bé. La majoria del públic acaba connectant bastant amb l'energia. Tot té coses bones, i coses dolentes.

Parlem de l’àlbum Allò que dèiem abans de la coherència, a part de partir més o menys totes house, tenen alguna cosa en comú entre elles o voleu que tinguin alguna cosa en comú entre elles?  
John Heaven: És música que més o menys ens representa estilísticament, un punt en comú entre el que ens agrada a tots tres, que alhora també té codis de coses que ens fan riure o que són una mica el nostre dia a dia a l'hora de comunicar-nos. 

Nosaltres encaixem bé a festivals, a les dues del matí. Anar a una sala perduda del mig d'Espanya i fer un concert a les vuit de la tarda, no tant.

Veniu tots tres a l'Empordà. Allà, de gent que faci electrònica, no gaire. Com us sorgeix a la inquietud?

Daniel 2000: Ja havíem tingut un altre col·lectiu abans de Mainline. Punxàvem electrònica en el seu moment, i punxàvem indie d'aquella època. Ja vam començar allà.

Nile Fee: Érem una colla d'amics. La típica. El més gran comença a punxar, i després, cada un es va apuntant. Érem com els skaters del poble, i amb 15 anys, ens agradava fer molt el ximple. Aquesta part la vam anar desenvolupant més cap a la performance o la creativitat i ho vam ajuntar amb la part d'electrònica que el pare Joan ens va ensenyar. 

Seguiu fent skate avui dia? O us heu jubilat? 

Nile Fee: No. Ens vam jubilar fa temps. De fet, en Joan no patinava, però el vam conèixer perquè nosaltres anàvem a patinar a l'skate park i ell vivia just al costat. 

Daniel 2000: I ell és contrabaixista clàssic i sempre sortia allà a l'skate park amb el contrabaix a tocar.

Real? 

Nile Fee: No, ho va fer un cop. 

Daniel 2000: Amb sabatilles, el contrabaix, en calçotets, i a tocar allà, i nosaltres, clar…

John Heaven: Van quedar ben embadalits i m’havien de fitxar. Van dir, és igual, no cal que patinis.  

Tornant a l'àlbum. És aspiracional? El feu pensant en què la gent s’ho passi bé o perquè us surt així fer les coses? 

Daniel 2000: Les dues, no? Ens posem a crear coses, o música o el que sigui, i no ens surten coses tristes. 

John Heaven: Sí que pot ser que en algun moment penséssim en com reaccionaria el públic. 

Nile Fee: Més que el públic, pensar en les situacions. Mira, aquest tema, en directe, a la gent li molarà perquè és bastant canyeru i ballaran, tal. Ens surt el què ens surt, i com que estem contents ens surt música més contenta.

L'hem d'escoltar en ordre, l'àlbum? O és igual? 

Daniel 2000: És igual, és igual. Vam pensar una mica en ordre, però no té cap sentit. No hi ha cap viatge. Aconseguir que la gent escolti el màxim de temes possibles sense rallar-se. 

Ho heu aconseguit, o no? 

Daniel 2000: Estem rebent bon feedback.  Pensa que com que hem tardat molt a fer l’àlbum, quan ja ho has fet el vols llençar a les deixalles. Et sembla que és una merda. I també va bé que et diguin que els agrada.  

Anant una mica com al concepte Mainline. Els vestits… Què?

Daniel 2000: La nostra inspiració inicial és un personatge d'un programa xilè de la tele dels anys 60. Va sortir perquè teníem un concert improvisat, de broma, Volíem fer un concert de música electrònica i vam dir-li Mainline Magic Orchestra, de broma. Teníem una captura de pantalla d'aquest ninot i el vam intentar imitar amb goma EVA i unes samarretes ficades pel cap.

John Heaven: Érem sis en aquell moment, tenia més sentit l'orquestra. Ara som tres, però no volem canviar el nom.

Daniel 2000: Ens agrada com anar-lo evolucionant o canviant una mica, però seguint aquesta estètica blanca i negra.

Nile Fee: A l'escenari és com si portessis una màscara que et fa entrar en un personatge, i això té una part que ens agrada.

La nostra inspiració inicial pels vestits és un personatge d'un programa xilè de la tele dels anys 60.
 

La Mainline, tot i que sou 3, és més aviat un “concepte”. És deliberat, això? És una banda o va més enllà de vosaltres?

Daniel 2000: A nosaltres ens agradaria ser el Backstreet Boys i que la gent ens conegués com a cada un de nosaltres. Però clar, no ho aconseguim. És veritat que moltes vegades convidem altra gent a posar-se el nostre vestit o fem fotos que no són ni nosaltres mateixos.

John Heaven: De fet, pel Primavera Weekend, de fa dos anys, vam fer que tot el públic anés vestit com nosaltres. A l'entrada et donaven un vestit, amb goma eva i una caputxa. En vam fer 300. Si volies entrar al concert, te l’havies de posar.

De fet, pel Primavera Weekend, de fa dos anys, vam fer que tot el públic anés vestit com nosaltres. Si volies entrar al concert, t'havies de posar el vestit.

Volia parlar també una mica del panorama general de l'electrònica. Fa un temps que es diu que s’està tornant a fer un lloc al mainstream. És així? Havia marxat mai, realment?

Daniel 2000: Quan nosaltres fa un temps punxàvem house era molt desconegut. Ara els rapers fan temes amb bases de house. 

John Heaven:  Hi ha lligat molt també amb el pop o amb el comercial, s'ha fet més mescla. Però Espanya no és potser el millor lloc. A la resta d'Europa, sí que notem que hi ha un boom bastant fort. Però aquí encara està una mica més apagat. 

Daniel 2000: Si fas un tema de house, però poses unes veus així reggaetoneres, sí que funciona. Però a l’ús, no. 

Vosaltres, a llarg termini, us veieu com tenint Catalunya o Espanya com a base, o us veieu marxant?

Daniel 2000: A mi m'agrada viure aquí. Sí que estem intentant cada cop sortir més a fora amb el grup. Ja fa un temps que tenim un agent de booking a França que ens ha anat molt bé. Per exemple, l'any passat vam tocar més a França que a Espanya. Però crec que és compatible viure aquí i girar per Europa.  

De cara al futur hi ha pla d’anar cap a alguna cosa menys irònica?

Daniel 2000: Amb aquest nou directe, ho hem intentat. És que hi havia alguns concerts que fèiem coses molt circas. Trèiem personatges molt bojos, o de cop portàvem un mag que ens partia per la meitat, tonteries així. Estem intentant portar una mica el directe cap a alguna cosa més. Balancejar la beneiteria amb la qualitat musical o artística del projecte.

Nile Fee: Que ens prenguin seriosament. Encara que sigui una cosa irònica, o divertida. Que és la nostra feina, això!

John Heaven: També ens estem fent més vells.

I per anar acabant. Toqueu al Sónar!

John Heaven: No hi hem tocat mai i fa mil anys que hi anem.

Daniel 2000: Just avui comentàvem. Què fem? Fem el nostre concert normal, portem un tractor, fem alguna cosa especial... Tens alguna idea?