Maio es presenta de moltes maneres: té 25 anys, és de Sant Andreu del Palomar i professionalment es dedica a la música, tot i que també fa tallers de sexualitat i gènere, de creació literària i de música. És bessona, cosa que creu que també l’identifica molt. És lesbiana, transfeminista i mare d’una gossa. Creu fermament que existeix el pop urbà lesbià i és aquest l’estil de música que fa. Fa unes setmanes ja vam fer una crònica d’un concert seu, amb algun avançament del seu nou disc que sortirà a la tardor, com la cançó ja publicada Suau. L’entrevistem a Revers per saber-ne més.
Quina és la teva trajectòria musical?
Vaig començar fa 10 anys. Per mi, va venir primer la política i d’allà va sorgir la necessitat de portar als escenaris allò que estava aprenent i del que m’estava amarant: feminisme, anticapitalisme i anarquisme. Per tant, va venir abans la idea del contingut que l’estructura musical. Jo mai he fet classes de guitarra o de cant. Vam començar amb la meva germana Júlia amb Akelarre, teníem referents com De Espaldas al Patriarcado o La Otra. Ens va marcar moltíssim i ens va ajudar a agafar seguretat dalt l’escenari. A partir d’allà cadascuna va tirar cap a la seva banda: ella amb Ginestà i jo amb el meu projecte. Posteriorment, no ens ha costat portar-ho a un punt més professional perquè veníem de fer el que ens donava la gana.
Si va venir primer la política, consideres que un artista s'ha de comprometre amb allò que creu?
Crec que el personal és polític i que, per tant, tot ho és. Tenim una responsabilitat i compromís com a persones que som un altaveu d'assenyalar el que ens agrada o no ens agrada. De fer les coses explícites. Per a mi és bastant imprescindible, però també respecto molt la gent que no es vol mullar o que no té un discurs polític perquè al final també és un privilegi i no a tothom li arriba o li interessa.
Crec que el personal és polític i que, per tant, tot ho és. Tenim una responsabilitat i compromís com a persones que som un altaveu d'assenyalar el que ens agrada o no ens agrada
També hi ha identitats que ja de per si són polítiques. Només per pujar dalt d’un escenari ja estàs generant contingut polític amb la teva expressió de gènere, amb la teva sexualitat o identitat. Si després ho reforces amb un contingut verbal, tens l'oportunitat de què hi hagi gent que s’emmiralli amb això i que generi referents que igual no vam tenir algunes; tot i que si no ho vols fer, olé tu també.
Ho consideres militància?
És el meu treball, però també militància. És la meva eina, igual tinc altres també: per mi és supercompatible la música amb anar a un desnonament, manifestar-se, formar a altres persones o aprendre.
Et consideres activista abans que cantant?
Potser sí, però no t’ho sé dir, és molt difícil aquesta pregunta! Per mi va tant junt que em costa separar l’activisme de la música. Jo el que sí que he après i estic portant a la pràctica és que un missatge polític, feminista, LGTBIQ+ o anticapitalista no ha d’anar de la mà d'un discurs superexplícit de “foc al patriarcat”. El que estic intentant fer ara és dir les coses d’una manera bonica, però incendiària i contundent també. És cap on estic anant. Estic sortint del punk explícit per polititzar el quotidià però des d'un lloc més poètic.
Estic sortint del punk explícit per polititzar el quotidià des d'un lloc més poètic
Creus que estàs ocupant un espai amb pocs referents?
Crec que ja fa temps que s'estan omplint. Potser en català hi ha menys joves butch, marimatxos... Sí que hi ha moltes lesbianes fent música, però molts cops tenen una aparença molt normativa. Dins d'aquest ventall potser sí que en falten més o a mi m'agradaria trobar-me'n més.
Als concerts o festivals on cantes, et trobes sola?
Sí, una mica. Però no ho porto malament. Perquè ha d'haver-hi de tot. Però sí que crec que falten més marimatxos, bollotrones camioneres als escenaris. Està la Pimen de Milenrama, per exemple, o Gemma Polo, que té una expressió de gènere superfluïda i que mola molt. Trobo que els cartells són molt cis i blancs i, per tant, crec que tenim més problemes amb la blancor ara mateix que amb la representació de tipas o LGTBs: no hi ha representació negra i estem súper endarrere tant a Catalunya com a nivell estatal.
Trobo que els cartells dels festivals són molt cis i blancs
Has fet diverses col·laboracions amb artistes. Què busques i obtens?
Per mi, les col·laboracions són el gran gust de fer música. És el moment de compartir dues visions diferents de viure amb la música i des d'una confiança que surtin coses molt boniques. Es creen unes aliances molt xules i és una sort molt gran. He fet germanetes fent col·laboracions, amb Las Bajas Pasiones, amb la Ven'nus, la Gemma Polo o la Carla Collado. Amb aquestes persones faria discos sencers perquè les admiro molt. Prefereixo fer col·laboracions mil cops abans amb companyes del col·lectiu que amb músics heterocis blancs. Perquè de primeres em sentiré més còmoda. I perquè ja n'hi ha molt d'això, crec. A veure, que m'encantaria fer una col·laboració amb Ferran Palau o amb Lluís Gavaldà, però... Aquí parla la meva jo petita.
L’última va ser amb la Carla Collado, oi?
Sí, vam fer Me han robao la primavera i la veritat és que va anar superbé. És meravellosa, molt potent i una superartistassa. Quan em va passar la cançó em va semblar que era una de les cançons més boniques que havia escoltat mai i em surt un agraïment etern per comptar amb mi.
El 2021 vas publicar el teu primer àlbum, Des dels marges. Com ha evolucionat el teu estil musical?
Per mi, Des dels marges va ser un primer impàs entre la cançó d'autora i el pop o la música més professional. Em va servir d'experiment per veure cap on volia anar. L'altre dia a Enderrock em van posar que la meva música era pop urbà i… Jo és que crec que existeix el gènere musical lèsbic. El rotllo que estem fent la gent del col·lectiu L és molt semblant; pel que fa a energia, inquietuds o fins i tot estil. Com la Jimena Amarillo, Eddi Circa o Ariox.
Crec que existeix el gènere musical lèsbic. El rotllo que estem fent la penya del col·lectiu L és molt semblant; pel que fa a energia, inquietuds o fins i tot estil
Llavors, si et preguntés quin tipus de música fas, la teva resposta seria...
Pop urbà lesbià. Jo crec que sí. I amb la boca gran. Ja estic aquí, però no sé cap on aniré després d'aquest disc.
Què pots explicar del nou disc? Hi ha concepte central?
No, no hi ha concepte. Les cançons les he fet a gent que estimo molt, amb molta suavitat i amb molta proximitat. Es publicarà a la tardor i seran 10 cançons, 8 en català. Tot i no tenir un concepte, sí que hi ha una lògica emocional, és una mica muntanya russa, com jo i com els concerts, i la veritat és que demanaria que la gent escoltés els discos en l'ordre que s'ha escollit i no en aleatori perquè té moltíssim sentit i li hem dedicat moltes hores.
Es publicarà a la tardor i seran 10 cançons, 8 en català. Tot i no tenir un concepte, sí que hi ha una lògica emocional
Quin ha sigut el procés?
Des dels marges el vaig fer amb un any i mig i aquest disc en realitat l'he fet en tres mesos. Estava en un molt bon moment i em van sortir cançons com xurros. És un disc supercontextual meu d'aquest any, és fresc amb cançons més mogudes i altres més balada. No soc una persona que escrigui al dia a dia, no toco la guitarra a casa meva, ni faig cançons cada setmana. Em proposo fer un disc, el faig i després paro de fer cançons. Crec que té a veure amb estar vivint en una casa que estic molt tranquil·la amb la meva germana, amb tenir un grup de col·legues molt bonic, amb estar a gust professionalment i amb estar fent un treball terapèutic també de l'hòstia.
Parla’m de Repíteme, és una cançó que parla de l’Alzheimer.
Sí, per mi és molt important i crec que arribarà molt a la gent. El meu avi es va començar a apagar fa un any. Tenia Alzheimer i jo tenia moltes ganes d'escriure-li una cançó, però no hi va haver temps perquè va morir abans del que ens pensàvem. Vaig aparcar la cançó i la vaig reprendre aquest hivern. Llavors vaig recordar la Maite, que també tenia la mateixa malaltia i és una senyora amb qui jo treballava fent-li estimulació cognitiva: la Maite no se'n recordava del nom de la seva filla ni de què havia dinat, però quan li posava els grans artistes del folklore com Morente, Machín, Antonio Molina… Les cantava senceres. A l'hora de fer la cançó vaig voler introduir una tornada que pogués cantar tota la generació de les nostres àvies, que han begut de la copla i dels boleros.
Vaig voler introduir una tornada que pogués cantar tota la generació de les nostres àvies, que han begut de la copla i dels boleros
La veritat és que al concert va agradar molt.
Quasi que és la cançó que més em venen a agrair. Perquè al final ens toca a totes. Qui no té un familiar o una persona propera amb un procés de desmemòria? Per mi és un homenatge a la gent gran. Molts cops, tenim molt estigma a la gent gran com a persones que no ens entenen o que estan molt endarrere, i per a mi no, són amb qui més a gust em sento molts cops. Tenen una capacitat d'escolta i un coneixement molt bonic de l'entorn proper. Potser no saben pronunciar Twitter, però senten un ocell del seu pati i saben quin és, mentre que nosaltres estem superdesconnectades de tot el que ens és pròxim. Jo les admiro molt i em semblava molt guai dedicar-los una cançó i en concret al meu avi, clar.
El single Suau ha sigut el primer avançament del nou disc.
M'està passant que jo escric cançons a persones i moments molt concrets: aquesta cançó la vaig escriure a la que és la meva parella, quan tornàvem d'un viatge a Atenes, superromàntic, i bonic, amb 200.000 anècdotes. I era una cançó de, literalment, com havíem fet l'amor en aquell apartament del pitjor barri que ens podíem trobar a Atenes. A la vegada és una oda a la sexualitat sàfica, a dir-se les coses, a parlar d'eròtica sense pèls de la llengua. És un xoc quan una cançó de guitarra i veu dedicada a algú, la produeixes, la publiques i acaba sent una cançó que escolta i representa a molta gent, que també és l’objectiu: que d’una vivència meva pugui arribar a ser la d’altres persones i la puguin dedicar a altres parelles, anant sempre amb molt de compte de no oblidar mai d'on neix.
És una oda a la sexualitat sàfica, a dir-se les coses, a parlar d'eròtica sense pèls de la llengua
Has publicat un videoclip, també.
És xulíssim, és molt senzill però amb un gran resultat. Amb aquesta estructura que té molt a veure amb la intimitat, amb l'armari, amb trobar espais de seguretat enmig d'un bosc, de com generar-los, que és el que portem fent molts anys moltes persones: davant tanta hostilitat que ens trobem al nostre dia a dia, ens hem hagut de fer els nostres grups d'afinitat, als nostres grups de seguretat i les nostres cases per tenir aquesta intimitat, perquè és molt difícil tenir-la en l'espai públic, hi ha molta mirada i rebuig. No estem tan endavant com ens pensem. Fa quatre dies li van fotre una pallissa a una dona trans al metro de Barcelona.
Com pinta l'estiu? Et podrem veure en directe?
Tinc alguns concerts, però la idea és que quan surti el disc vingui una gira. Ara descansar una mica, agafar forces i començar a preparar el nou directe.
Quin és el format del concert que t’agrada més?
Jo estic enamorada dels acústics perquè és aquest moment de màxima proximitat amb la gent. Però sí que he descobert el poder que té estar a peu i moure't, que per mi és supernou. També tinc molta sort i estic molt ben acompanyada amb l’equipazo que tinc.