Maixabel d'Iciar Bollaín és una pel·lícula emotiva. Genialment emotiva. Una realització brillant per part de la directora madrilenya, i unes actuacions superlatives, destacant especialment el seu tàndem de protagonsitas: Blanca Portillo i Luis Tosar. Amb ells, menció especial per a un Urko Olazabal estratosfèric.
Maixabel, l'onzena pel·lícula d'Icia Bollaín, cineasta que sempre ha entès el cinema des del seu vessant compromès i social, és una pel·lícula necessària. Profundamente necessària.
Aquell matí de juliol
Juan Mari Jáuregui sempre va ser un home d'esquerres. En els seus primers dies va militar en ETA, organització que va abandonar gairebé immediatament per passar a les files del partit comunista i d'allà al socialista.
Com a membre del Partit Socialista d'Euskadi (PSE-PSOE) va ocupar diversos càrrecs, l'últim, el de governador civil de Guipúscoa. Va ser llavors quan ETA el va amenaçar de mort. Amb l'arribada del PP al poder, Jáuregui, sent objectiu de la banda terrorista, va marxar a viure a Xile. La seva família, la seva dona i la seva filla, es va quedar a Euskadi. Ell tornava tot sovint a veure-les.
El 29 de juliol de 2000 Jáuregui estava de vacances a Tolosa, havia viatjat fins al País Basc per celebrar les seves noces de plata. Aquell matí havia quedat a la cafeteria del frontó Beotibar amb un vell amic, el cap d'informatius d'Euskal Telebista (ETB) Jaime Otamendi.
Entre xerrades, records i rialles, dos membres del comando Buruntza d'ETA, Luis María Carrasco Aseginolaza i Patxi Xabier Makazaga Azurmendi, es van apropar a la taula i van disparar Jáuregui. Fora, dins d'un cotxe preparat per fugir, els esperava un tercer terrorista, Ibon Etxezarreta Etxaniz. Van ser dos trets al clatell. Les urgències sanitàries el van traslladar gairebé immediatament a l'hospital. No es va poder fer res per la seva vida. Va morir poc després d'arribar al centre.
Els tres membres del comando Buruntza van ser capturats el 2001. El 2004 van ser condemnats a 39 anys de presó. Onze anys més tard, Luis María Carrasco i Ibon Etxezarreta, penedits, van sol·licitar trobar-se amb la vídua de Jáuregui, Maixabel Lasa, per demanar-li perdó.
Maixabel es va trobar cara a cara amb els assassins del seu marit i va acceptar el seu penediment. Aquesta és la història que ens descobreix el film d'Icíar Bollaín, pel·lícula que ha presentat en l'última edició del Festival de Sant Sebastià i que avui arriba a les sales de cinema.
Una realitat poc coneguda
Maixabel descobreix les trobades restauratives, una realitat poc coneguda fora del País Basc, de la qual Maixabel Lasa és exemple i referent d'una nova actitud per a la convivència. Sense ser un biopic, la cinta és molt rigorosa amb els fets.
Isa Campo (habitual col·laboradora d'Isaki Lacuesta) ha portat la major part del pes del guió i els diàlegs, explica Bollaín, encara que les dues van fer entrevistes: "Amb Maixabel Lasa, amb la seva filla María, amb víctimes, amb mediadors, amb amics que van anar a les trobades, amb d'altres que no..."
"Hem intentat fer el puzle des de molts llocs", també amb lectures, articles de premsa, documentals i vídeos reals que il·lustren i donen suport a la cinta, protagonitzada per Blanca Portillo, com Maixabel, i Luis Tosar, al paper de l'etarra Ibon Etxezarreta.
La vídua de Juan Mari Jáuregui és la protagonista, però també ho són els etarres penedits que, el 2011, van voler demanar perdó a les seves víctimes en les trobades restauratives que es van dur a terme a la presó de Nanclares de Oca.
Blanca Portilo i Luis Tosar són els protagonista de Maixabel
Perdó, redempció i penediment
Segons l'opinió de Bollaín, la cinta "no només toca el perdó, sinó la possibilitat de redempció, de penediment, però també de comunicació, d'entesa. I és universal. Es refereix, per descomptat, a ETA i a les seves víctimes, però la justícia restaurativa s'aplica en casos de violència extrema, també en delictes comuns".
"I hi ha una recerca de la veritat per part de Maixabel, ella vol saber per què, si coneixien Juan Mari, per què ell i no un altre, i aquesta recerca -assenyala- també em sembla potent, és un motor, el seu motor".
La directora de También la lluvia, amb la qual va guanyar tres Goyas, va una mica més enllà: "Entenc que hi ha ara com una eclosió de pel·lícules sobre el tema basc, però que és que havíem de fer-les, i n'hem de fer més".
"Han estat cinc dècades d'espant i hi ha moltíssim a explicar; és cert que ajuda aquesta miwueta de distància i que fa deu anys que ETA no mata. Però el món d'ells no és conegut, en realitat -reflexiona- el de les víctimes, tampoc".
Considera que la primera en tocar aquest món va ser Pàtria, però en ella "les víctimes són molt diferents (a Maixabel); l'aïllament de la víctima a Pàtria em colpeix, aquesta solitud, aquesta amargura... Pero Maixabel estava acompanyada, tenia el partit i un grup d'amics molt potents".
Una llum
La cinta porta "càrregues de profunditat", reconeix la directora de Te doy mis ojos (2003) i La boda de Rosa (2020) que no oculta "els molts nervis i les moltes expectatives" que tenen amb la pel·lícula. De moment, assenyala amb brillantor als ulls, "els passis que hem fet estan sortint molt bé, i generant molta conversa en tots els àmbits".
"Jo crec que remourà, perquè és un mirall. La pel·lícula explica coses que van passar, i això és imbatible. A més -apunta- hi ha gent que encara no ha fet aquesta viatge i quan veu que aquests aquests homes l'han fet, els remou".
"Maixabel -resumeix Bollaín- em sembla una llum en la violència d'ETA, que és un pou negre. És una dona inusual. Ja ho era abans, perquè el que ella fa i diu és el mateix que ja feia i deia quan ETA matava".