Una de les apostes de la Sala Beckett pel Festival Grec és Malamort, de Daniela Feixas, que estarà en cartell fins al 28 de juliol. Tal com explica la mateixa autora a l’entrevista promocional, un dol personal va condicionar l’escriptura de l’obra i la va orientar cap a l’exploració de la pèrdua. La manera d’abordar-la, però, és obliqua i misteriosa, i l’espai on se situa és el bosc. No és pas la primera vegada que l’autora acudeix a aquest imaginari. Una de les seves obres –amb abusos intrafamiliars i cadàvers sota el nesprer– es diu precisament El bosc (2011), i aquest és l’entorn on s’ambienta La dolça Sally (2008), una peça enormement suggestiva en què ja apareixen nenes i dones a qui no els fa por passejar soles de nit, així com licantrops que cal disparar amb bales de plata. També Sandra (2021) té una protagonista adolescent, que fuig d’alguna cosa i presenta, com tants personatges de Feixas, un estatut fantasmal.
L’acció transcorre en un poble d’alta muntanya rodejat de boscos i habitat per uns personatges que culpen el fogony o la humitat de les seves pròpies pulsions i tenebres. Per ambientar aquest paratge –que inevitablement ens fa pensar en Tor, el poble del Pallars que s’ha fet famós gràcies a la docusèrie de Carles Porta–, l’escenògrafa Anna Tantull porta un tros de bosc a la sala de baix de la Beckett. Esbarzers, pinassa i terra; una soca a manera de seient i un parell d’esglaons que insinuen un porxo. Contribueixen decisivament a l’atmosfera la il·luminació de Sylvia Kuchinow i l’espai sonor de Judit Farrés. El pròleg, amb al·lusions a un “cercle que es tanca” i un “forat negre que t’engoleix”, anticipa algunes coses que convé no desvetllar aquí.
Daniela Feixas juga a desorientar-nos i ens pertorba amb un misteri subtilment poetitzat, advertències ominoses i pressentiments a deshora
Un lloc del qual només pots anar-te’n
Les divuit escenes de què es compon alternen passat –un any enrere– i present. La pregunta inicial, “amb qui parlo?”, formulada per la nova guarda forestal –Marta Marco– en rebre la trucada d’un veí de la zona, condensa la incògnita que plana per sobre l’obra. Qui és aquest excaçador inquietant –Josep Julien– que l’espia? Un pobre home o un xalat perillós? “No és obligatori dir la veritat”. Amb una actitud que fàcilment passa de dubitativa a pertorbadora, viu d’esquena a la realitat. Atrapat en un món d’omissions i pèrdues, sembla que parli per a si mateix, i riu com qui plora. Potser és que s’ha convertit, tal com insinua la guarda, en el sonat del poble, “una figureta més del pessebre”. Ens hauria agradat saber-ne més coses, d’aquest personatge; resoldre alguna de les moltes incògnites que la seva sola presència planteja.
El Ton viu, presumptament, amb els seus fills –de mares diferents, totes dues absents– en un lloc isolat. Ella –Abril Julien–, una adolescent que s’identifica amb la cerca de llibertat dels felins, sent que es mou entre zombis i que corre el perill d’acabar rosegada com els gats. Potser, com el Felis catus, ha perdut la seva capacitat de supervivència; sap, això sí, que “D’aquest lloc només pots anar-te’n”: “No es pot viure aquí”. I intenta sostreure’s als ambigus jocs amb el seu germanastre –Marc Soler Rull–, amb qui a cada nova escena arriba a llocs més escabrosos.
L’agent forestal diu estar “seca de por”. Cap al final entendrem que, si l’ha exhaurit –la por–, és perquè ja no té res a perdre. A la seva manera, també ella creu en esperits o, si més no, recorre a un motiu –acciona un ressort– sobrenatural per suportar el dolor de la pèrdua. Com la Grace de l’obra La dolça Sally, afirma que el bosc està ple d’ombres rares, per, tot d’una, enfocar el públic amb la llanterna. Es tracta d’un esquitx, amb força gràcia, de la “metateatralitat latent” que Josep Maria Miró atribueix al teatre de Feixas. Abans o després, un altre personatge ens apuntarà amb l’escopeta, en un d’aquells moments que semblen discórrer al marge de l’acció.
En certa manera, i per continuar amb la paradoxa quàntica, l’espectacle és com una capsa que cada espectador ha d’obrir per saber quina opció s’imposa
Malamort és un text construït amb precisió, que l’autora dirigeix amb la seguretat que dona comptar amb quatre excel·lents actors. L’humor estranyat, a estones negre i intempestiu, i una sèrie de referents populars dels anys vuitanta i noranta permeten, a estones, descansar de tants animals espellats, estranyes desaparicions i rèpliques prenyades de desassossec. Les escenes entre la guarda forestal i l’irònic adolescent, sempre a la defensiva, són les que funcionen millor des del punt de vista de la interacció dialogal i l’elucidació del perquè de determinats comportaments. “Els morts no et deixen anar” –diu el noi–; “sempre reclamen el que és seu”. La dramaturga juga a desorientar-nos i ens pertorba amb un misteri subtilment poetitzat, advertències ominoses i pressentiments a deshora, quan ja és massa tard. Triomfen l’atmosfera i la dosificació d’informacions, disposades en forma d’ensurts o revelacions successives.
En aquesta obra, als gats, domèstics o assilvestrats, se’ls personifica i atribueix intencions impròpies –l’excaçador els considera una espècie invasora amb trets psicopàtics–. Empaquetats o mutilats, reenvien a una altra cosa. Apareixen i desapareixen, com el gat de Cheshire; són alhora vius i morts, com el de Schrödinger. En certa manera, i per continuar amb la paradoxa quàntica, l’espectacle és com una capsa que cada espectador ha d’obrir per saber quina opció s’imposa. Això sí, un cop oberta, el resultat és inapel·lable.