Catalunya sempre ha estat un país de bruixes i fetilleres. Durant el llarg mil·lenni medieval, la màgia ancestral i el cristianisme oficial —en relativa convivència— van crear un curiós sincretisme, bàsicament en la cultura popular, que va alimentar l’una i l’altre. Un fet que desmenteix el dibuix d’una Edat Mitjana de grans persecucions de bruixes. Les fonts documentals expliquen que les brutals caceres es van iniciar a finals de la centúria del 1500 i van assolir el punt culminant en la centúria del 1600. Durant aquest segle llarg es van produir dos fets fonamentals que ho expliquen. El primer va ser la celebració del Concili de Trento (1545-1563), el rearmament ideològic de l’Església catòlica, que havia de fer front al protestantisme. I el segon, i definitiu, va ser el triomf de la ideologia de la raó d’estat, formulada per Maquiavel (1514), que postulava un nou model de poder personificat en la figura del monarca i sustentat sobre l’enquadrament i la uniformització de la societat. La bruixeria quedava, definitivament, proscrita.
Felip IV i María de Ágreda / Museu del Prado i Mariadeagreda.org
Proscrita i brutalment perseguida, però terriblement temuda. Tant entre les classes humils com, sorprenentment, entre les pretesament lletrades classes privilegiades, i fins i tot, entre les classes governants. A la cort de Madrid, durant el conflicte dels Segadors (1640-1652) es van produir una sèrie d’inesperades i espectaculars defuncions que, ràpidament, es van atribuir a la bruixeria. El 6 d’octubre de 1644, en ple conflicte, moria a 42 anys la reina Isabel de Borbó, esposa del rei hispànic Felip IV i considerada la sobirana més atractiva d’Europa. Isabel va morir estrangulada a causa d’un “foc de sant Antoni”, allò que avui dia coneixem com a herpes, que, segons les fonts, li va deixar la cara, el coll i el pit com un mapa de volcans en relleu. Però el pitjor, políticament parlant, encara havia de venir. Dos anys i tres dies més tard, el 9 d’octubre de 1646, moria inesperadament a 20 anys el príncep hereu Baltasar Carles, l’únic fill mascle de Felip IV i d’Isabel de Borbó.
Isabel de Borbó i Baltasar Carles / Museu del Prado
Baltasar Carles va emmalaltir i va morir ofegat oficialment a causa de les nafres supurants d’una verola fulminant que li van obstruir la boca i la gola. Aquell ràpid desenllaç no va impedir, però, el primer cas conegut de contraesoterisme a la cort hispànica. La monja María de Ágreda, confessora del rei Felip IV, va ordenar posar al llit del príncep moribund el cos momificat de sant Diego de Alcalá. Aquella macabra escena explica l’existència d’una cultura mística plenament instal·lada a la cort hispànica, que tenia la missió de combatre els pretesos atacs de la màgia en general i, particularment, els de la bruixeria catalana. Isabel i Baltasar Carles van morir, inesperadament, en un context bèl·lic marcat per les atrocitats que els soldats hispànics cometien sobre la població civil catalana. I María de Ágreda, que des de la mort d’Isabel (1644) havia estat prou hàbil per sumar a la seva condició de confessora reial la d’assessora d’estat, s’havia convertit en el dit sinistre que assenyalava Catalunya.
Mapa dels dominis peninsulars de la monarquia hispànica (1643) / Cartoteca de Catalunya
“Males merdes t’ofeguin” no era una maledicció més. Si més no, en aquella Catalunya barroca —en tots els sentits de l’expressió— que aspirava a tenir un paper i una veu pròpies en aquell món canviant. Les fonts que documenten les penes imposades per l’ús públic de blasfèmies i malediccions la situen en una categoria de primer grau. Dit d’una altra manera, no es castigava amb la mateixa pena (generalment assotar públicament l’infractor) qui “es cagava” —amb la boca plena i a la via pública, naturalment— en una figura del santoral catòlic o, fins i tot, en la divinitat, que qui feia ús de l’oficialment considerat corpus de malediccions que tant la societat com les autoritats (civils i eclesiàstiques) associaven directament amb el món de la bruixeria i els atribuïen la categoria de sentència. Tant les fonts documentals com la tradició oral que ens arriba fins a l’actualitat revelen que “Males merdes t’ofeguin” era també una expressió molt cenyida a l’àmbit de les estigmatitzades comunitats gitanes de Catalunya.
Representació de la detenció i execució del bruixot Malet, del Camp de Tarragona (mitjans del segle XVI) / Biblioteca Nacional de Catalunya
La cultura de la maledicció catalana va arribar a la cort hispànica per quedar-s’hi. La castellana María de Ágreda tan sols va ser la pionera: la primera que va assenyalar clarament Catalunya —si més no a l’ancestral i temuda bruixeria catalana— com la causant de tots els mals que pretenien destruir la monarquia hispànica. Després d’aquest curiós i pintoresc poliedre format per Felip IV, Isabel de Borbó, l’hereu Baltasar i la monja mística, durant mig segle com a mínim —fins que es va exhaurir la dinastia dels Habsburg hispànics, el 1700—, la cort de Madrid acolliria permanentment les bruixes i les fetilleres més reputades dels dominis de la monarquia hispànica. Sempre amb la mirada posada a Catalunya i en competència amb els metges reials i els exorcistes oficials, fins a crear un paisatge cortesà —que en aquella època equivalia a dir un dibuix del poder— que era la riota de totes les cancelleries d’Europa, segons revelen les fonts documentals.
Representació de l'execució de Francina Redorta, la bruixa de Menàrguens (1616) / Museu Egipci
Després d’Isabel de Borbó i de Baltasar Carles van venir altres episodis (il·lustres víctimes d’una mort espectacularment dolorosa) que no van fer sinó realimentar el mite. El rei Felip IV va morir a 60 anys —el 17 de setembre de 1665— oficialment a causa d’una disenteria, una malaltia molt freqüent als insalubres campaments militars, però sospitosament difícil d’adquirir en un entorn cortesà. Segons les fonts, Felip IV no va morir estrangulat ni ofegat, però durant dues setmanes va patir violentíssims i dolorosíssims episodis de diarrea que el van dessagnar fins a causar-li la mort. Un diagnòstic que encaixaria més amb una intoxicació per enverinament que amb la sospitosa versió oficial. Felip IV, després d’enviudar i perdre l’hereu, s’havia tornat a casar, amb la promesa del difunt príncep. Els reis van engendrar el futur Carles II (anomenat a la cort “el hechizado”), que protagonitzaria una de les pàgines més espantosament descriptives d’aquella cultura contraesotèrica.
Taula terapèutica de bruixeria catalana (principis del segle XV) / Biblioteca Nacional de Catalunya
Segons les fonts documentals, Carles II va ser concebut en un llit totalment atapeït de restes òssies de sants i va néixer amb un gravíssim dèficit físic i intel·lectual. En edat adulta va ser sotmès a mil tipus diferents de teràpies mèdiques i esotèriques amb el propòsit de fer-lo procrear i garantir així la continuïtat de la dinastia hispànica dels Habsburg. Les mateixes fonts revelen que se li van administrar dosis increïbles d’afrodisíacs, de metalls i de drogues, i que la seva cambra es va convertir en una exposició permanent de cossos momificats de sants i de místics, que l’acompanyaven silenciosament en la tasca encomanada amb la reina de torn. Carles II va morir a 35 anys (1700), a causa de les malalties sobrevingudes per la medicació administrada, sense haver aconseguit engendrar un hereu. Les fonts també descriuen la cambra de mort de Carles II com la versió cortesana d’un aquelarre i l’assenyalen com el lloc on el rei va signar el polèmic testament a favor de Felip de Borbó, el futur Felip V.
En aquell segle llarg que abraça els regnats dels dos Felipa (el quart i el cinquè) serien diverses les preteses (o no) víctimes de la bruixeria catalana. Tanmateix, el cas més paradigmàtic és el de Francesco Pio di Savoia, quart capità general borbònic de Catalunya (1715-1719 i 1720-1722) i executor de les obres de la Ciutadella, el gran quarter militar “para dominar al pueblo de Barcelona”, que van representar el desnonament de més de 1.000 famílies del barri de la Ribera (una cinquena part de la població de la ciutat). Pio de Savoia, convertit en “caballerizo mayor de la casa del príncipe de Asturias”, va morir la nit del 15 de setembre de 1723 a Madrid. Segons les fonts, Pio de Savoia havia acudit a la festa d’aniversari del duc de Mirandola i quan tornava al seu palau el seu carruatge va ser literalment arrossegat per un torrent que s’havia format en el decurs d’una forta i inesperada tempesta. El seu cos va ser localitzat l’endemà, a 12 quilòmetres, flotant al riu Manzanares. Era la venjança de les bruixes de la Ribera?
Imatge principal: Acte de fe contra la bruixeria / Museu d'Història de Catalunya. Exposició Per bruixa i per metzinera