"Mare meva s'acosta el moment de fer Rikiti"... Així comença la cançó més buscada a la plataforma Shazam a Barcelona i més escoltada a les emissores catalanes durant l’octubre i novembre. Mama Dousha, nom artístic del cantant Bruno de Fabriziis, ha publicat l’EP Segur que m’equivoco, format de quatre cançons, entre elles Rikiti, que ja ha superat el mig milió d’escoltes a Spotify. Però què coi és un Rikiti!!! “Volia retratar el moment de celebració en nom de l’amor en un casament. El moment de desfase total i absolut, de rikiti, tota la penya deixada anar al 100%”.
Mama Dousha va començar a tocar la guitarra a l’adolescència. Després van venir els primers grups. Com molts altres formant part de bandes de versions, fins que va decidir volar per lliure, “provar de produir, cantar, escriure lletres”. Va contactar amb el seu amic i productor Scotty DK perquè li donés un cop de mà en l'art de polir i arreglar aquests primers temes. Així va sorgir Canela. Va tenir bastant bona rebuda i això el va animar a seguir buscant el seu so i de què volia parlar i de què no. Aleshores va venir la col·laboració amb The Tyets: Britney remix, però no és fins Rere teu que troba definitivament la narrativa. Ara ho ha petat amb el Rikiti, "que ha volat el que no està escrit i ha sigut un punt d'inflexió total i absolut per anar a tope i a intentar-ho fort”. Segur que m’equivoco forma part d’un conjunt de dos EP’s en què cada un representa una banda de la dualitat en la qual es troba el seu dia a dia: moments insegurs i pessimistes i espais on té un empoderament i energia per menjar-se el món.
Com has viscut el boom de Rikiti?
Per una banda, molt guai, el creixement ha estat orgànic i real, cosa que m’ha donat una alegria brutal i la possibilitat de dedicar-me a això. D’altra banda, també m’ha portat alguna inseguretat i angoixa de no poder-la cagar ara i de voler aprofitar l’oportunitat, que no es quedi només en una cançó.
Mama Dousha, però, és molt més que Rikiti.
El pilar del so d'ara és la fusió de la guitarra espanyola – que sempre ha estat a dins meu– i l'expressió, des de l’emotivitat i la quotidianitat. L'Scotty no deixa de ser un productor urban, d’avantguarda, que està molt al dia dels sons que estan en primera línia i això s’intueix. També es pot veure com totes les bandes que escoltem es troben a les cançons, harmonies, melodies, i en com està produït. Últimament se m’ha dit que sóc el C Tangana català, cosa que està bastant guapa que diguin, però jo en cap cas penso en ell quan vaig a fer una cançó, tot i que El Madrileño em flipa. També l'altre dia em van dir que recordava a Billie Eilish, no ho havia pensat mai, però m’encanta i si m'ho paro a pensar potser la manera de cantar suau, els moments més tristos, aquesta producció mig pop, mig orgànica...
Se m’ha dit que sóc el C Tangana català, cosa que està bastant guapa que diguin, però jo en cap cas penso en ell quan vaig a fer una cançó
Acabes de definir Segur que m’equivoco.
A nivell so, sí. El meu so serà això i va per aquesta línia. El que no sé és si consolida el projecte. Jo estic motivadíssim i estic treballant molt qualsevol cosa relacionada amb Mama Dousha perquè el 2024 sigui l'any de consolidació. El millor és que hem trobat el so, et podrà agradar o no, però almenys l’hem trobat.
Com et vas trobar amb l'Scotty DK?
Ens vam conèixer a la universitat i la nostra relació va néixer arran de la música, perquè escoltàvem grups similars. Quedàvem per escoltar discos sencers. Després de la universitat vam seguir cadascú per la seva banda, amb els nostres grups, fins que li vaig portar els meus temes en solitari. Té molt art produint, és màgic com ho fa. Plegats treballem de dues maneres: li porto una demo i si funciona la desgranem i construïm el tema. O comencem des de zero: portar un concepte i braç a braç crear la cançó amb el so Mama Dousha, tenint en compte la guitarra espanyola i tal.
Amb Rikiti va ser així?
Jo tenia una demo i li vaig enviar. Me'n recordo que al principi em va dir que no, que era cutre. Però al cap d’una horeta de cop em va dir: “M'està començant a fer gràcia això de rikiti rikiti”. Vam anar a l'estudi, es va mantenir el concepte, però sí que vam canviar els acords, la melodia i la producció.
Des de, teu anterior àlbum, Dos peces de fruita, a aquest EP es nota una evolució.
A nivell de lletres estava en un terreny molt més poètic i de metàfores, amb la producció anàvem veient... Em semblen tot temazos i estic encantadíssim amb l’àlbum, però sí que és cert que soc capaç de veure que era jo investigant en tots els àmbits. Ara sí que tinc 100% clar que les cançons que faig em representen.
Ara sí que tinc 100% clar que les cançons que faig em representen
Què et va aportar la col·laboració amb The Tyets a Britney remix?
Seguretat en mi mateix. Igual que el Rikiti, que va començar perquè gent de la indústria i companys de professió el van començar a compartir. Veure que els molava la música que faig, per mi volia dir que potser al públic també. Cada cop que altres artistes s’han apropat –sigui per una col·laboració o per dir que alguna cançó estava guapa– per mi ha estat una alenada d’aire fresc, ho agraeixo moltíssim. The Tyets, Stay Homas, Suu, Pau Lobo... No tindrien per què compartir un projecte emergent i denota que són gent de puta mare. Convida que jo també ho vulgui fer el dia de demà si realment arribo a un punt una mica consagrat.
Quan escrius?
Em passo els dies pensant conceptes de lletres, que crec que és el més difícil. Òbviament, escrius millor quan és una cosa que tu has viscut i jo ho faig així, perquè sinó no t’acaba quedant real. Això sí, portades al terreny dramàtic. Per exemple, a Videotrucada parla d'una relació a distància. I la veritat és que la persona en qüestió no estava tan lluny ni va estar tant temps fora; però, d'aquell sentiment petit que és real, vaig escriure una història.
Les altres dues cançons de l’EP juguen a aquesta autoficció?
Mala manera és una cançó on jo explico que no aprenc: soc bastant despistat i no pot ser que la vida passi i continuï sent així, perquè a vegades l’he arribat a liar molt per pájaro. I és una cançó on em dic: “Bruno, és que ni de mala manera aprens!”. També em va semblar que molta gent s'hi pot reflectir, gent que comet el mateix error un cop i un altre com si volguessin. I L’amor no està de moda parla d’una època en què estava sota anàlisi l'amor romàntic, si més no, en el meu sector estava molt viu aquest debat. Jo vaig arribar a sentir-me fins i tot malament o qüestionat – no perquè la gent ho fes – sinó per mi mateix. D'arribar-me a dir: “No pot ser que t’estiguis enamorant d’una persona”.
A L’amor no està de moda hi col·labora en Joan Garriga de La Troba Kung-Fu.
De petit escoltava música en català i recordo anar d’adolescent a concerts de la Troba Kung-Fu, Sopa de Cabra, Els Pets... Formen part del meu ideari. La primera cançó que vaig tocar amb la guitarra és de Lax'n'Busto, i és una cosa que vull intentar mantenir a la meva narrativa, de dir: “Les generacions anteriors encara hi són”. Vam enviar la cançó al Joan Garriga, es va apuntar i vam fer L’amor no està de moda. Ha sigut brutal. M'ha fet molta il·lusió sentir la seva veu i el seu acordió en una cançó meva.
D’on ve el títol Segur que m’equivoco?
Aquest treball forma part d'un conjunt dos EP's. Jo el que volia mostrar és la dualitat que tinc –no sé si és un sentiment generacional– d’alta inseguretat i a la vegada empoderament. Em passa durant les setmanes o els dies... Fins i tot parlant a entrevistes hi ha moments que em sento superinsegur i després tinc la sensació que em puc menjar el món i puc amb tot. El segon EP sortirà al març i és l’altra cara de la moneda. També hi haurà alguna col·laboració, però encara no està clar qui. Segur que m’equivoco ha vingut una mica influenciat per l’èxit de Rikiti. És molt difícil, perquè quan una cançó et va tan bé, inevitablement, vols tornar a fer el mateix perquè vagi igual de bé. I això també em va donar maldecaps fins que ho vaig aprendre: no busquis repetir res, perquè Rikiti va néixer de la humilitat, del risc i de les ganes de fer música.
Rikiti va néixer de la humilitat, del risc i de les ganes de fer música
Has tingut molt aquesta sensació abans de treure l'EP?
Sí, i més ara que sembla que començo a estar dins del panorama i del joc.Visc així els dies, però en relació a tot: concerts, entrevistes, produint, component... Moments que penso: “No ho estàs fent bé, no funcionarà, deixa-ho”, i altres moments que dic: “Això està guapíssim, estem superdins, som-hi!”. No sé si se me n'anirà o no, però actualment és real i forma part de mi.
Quan et podrem veure en directe?
El divendres 15 de desembre a Razzmatazz! Té pinta que estarà molt guapo.