A la presentació de la nova temporada del Teatre Nacional de Catalunya, Natàlia Garriga va explicar que era un objectiu clar i explícit de la conselleria haver programat Ànima, un musical de creació col·lectiva que obra la temporada a la Sala Gran. Tota la premsa va celebrar que el teatre nacional fes musicals de gran format. Carme Portaceli va dir a la roda de premsa, a conseqüència d’un petit lapsus, que fer això era un risc. Des que es va fer públic, ningú s’ha preguntat si és ètic que la consellera triï els espectacles del Teatre i, en tot cas, seria curiós saber si la programació ha patit més ingerències directes de la conselleria (va ser la consellera qui va demanar que es programés L’aranya d’Àngel Guimerà?). En qualsevol cas, aquest fet, que s’estreni la temporada amb un musical de nova creació, coincideix amb la nova reposició de Mar i cel, i també amb la producció, en català, d'El dia de la marmota.
Si parlem de propostes de teatre musical en català, el panorama no és tan dramàtic com alguns ho plantegen: els darrers anys s’ha estrenat El despertar de la primavera o Rent. Evidentment, els seguidors del gènere del musical fa temps que esperen Els miserables (Dagoll Dagom hagués fet bé de fer-los l’any 2016 i no Scharamouche). O produccions més sonades com Wicked o Hamilton. Però fixeu-vos en les meves paraules: traduir al català un superèxit de cartellera dels teatres de parla anglesa. Això no impedeix que s’hagin estrenat més produccions catalanes: L’alegria que passa, també de Dagoll Dagom; en Jordi Prat i Coll va fer una meravellosa Evita; El Petit Príncep sembla que hi serà molts Nadals més, i moltes altres coses.
A propòsit d’això, les administracions públiques i privades no han donat massa resposta a aquesta necessitat. El teatre Arnau encara és un misteri. La compra de la Sala Barts reconvertida en Paral·lel 62 no ha produït cap musical. El Teatre Principal és un espai icònic que, des de fa anys, acumula ruïnes, i de tant en tant algú veu algun operari treballant-hi. El Teatre Condal s’havia de convertir en la casa dels musicals, i s’ha convertit en la casa de Joel Joan que ha recollit els seguidors de Joan Pera.
El que és evident és que moltes produccions que fan teatre musical en castellà tenen via d’accés als teatres de Focus i Balañà. Aquests, en canvi, no produeixen gairebé res en català: El dia de la marmota serà una excepció. Per tant, els encarregats de produir teatre estrictament comercial, és a dir, els que programen espectacles amb llargs períodes d’exhibició, aquells també que ajusten costos al màxim i que tenen un preu d'entrada molt més alt, són els primers que no en volen fer, de teatre musical en català. I, per tant, la Perla 29 es va jugar els quartos per fer El Petit Príncep, i ara veiem el Teatre Nacional fent-ne.
El Teatre Condal s’havia de convertir en la casa dels musicals, i s’ha convertit en la casa de Joel Joan que ha recollit els seguidors de Joan Pera
La primera pregunta és complexa: el Teatre Nacional ha de fer teatre musical? Em sembla molt interessant que es pugui debatre i que es generi l’espai, però és clar que el Teatre Nacional farà el que la conselleria dicti, i després el que el director artístic del moment pensi. I si li preguntem a la consellera, sembla que ho té molt clar, més que la directora. La següent pregunta a fer-li és: i quin projecte té, el Teatre Nacional? Fer tot allò que el teatre privat no vol fer, per no arriscar-se? Es tracta de prioritzar les causes més injustes? Clàssics catalans que ningú vol escenificar, i després, gèneres menystinguts? Aquest és el criteri d’un Teatre Nacional? Quin teatre nacional fa això a escala europea? L’altra qüestió és si l’administració pot intervenir en les institucions privades. I la pregunta es resol molt ràpidament: hauria de poder-ho fer. Tots aquests reben molts diners públics: les sales i les productores. Si en reben, per què no pot ser vinculat a unes condicions? O bé, els vincles amb el poder econòmic que tenen aquestes empreses és tan gran que tenen capacitat de dictar ells mateixos com han de ser les convocatòries? Focus i Balañà manen més que la consellera?
M’agradaria afegir un altre element que hi juga un paper important. A Catalunya hi ha centenars d’escoles de música, però Barcelona té la singularitat de tenir desenes de centres on s'ensenya teatre. Escoles privades que ofereixen formació que equival a un cicle superior o mitjà. S’hi ensenya no només teatre, altres oficis, però un d’ells és el del teatre musical. Accedir-hi no és pas fàcil: demanen diverses proves de nivell i fan passar un procés de selecció, en el qual, quina casualitat, la majoria acaben inscrits. No he trobat xifres a l’abast, però: de quants matriculats anuals parlem? Imaginem-nos que 30 alumnes per curs a tot Barcelona, tot i que segurament en són més. Si ens posem a sumar promocions des de l’any 2014, quants actors en teatre musical ha generat Barcelona en deu anys? Què pensen fer, si el privat no en produeix, i el públic n’ha fet un per obligacions de la conselleria, i segurament passaran anys fins que no en tornin a fer?
El més probable és que tots els alumnes matriculats, si volen guanyar-se la vida, vulguin ser professors de teatre musical. I així la roda es farà més gran, i les generacions aniran passant, fins que decideixin anar a Madrid o voltar pel món. Mentrestant, el públic barceloní, i també el català, podrà veure un, dos o, fins i tot, tres musicals, en el sentit ampli, per temporada. Per tant, el públic pot estar satisfet. I en el cas que algú vulgui més teatre musical, podria preguntar-se per què els privats es neguen a fer-lo. I en acabat, anirem a la consellera i li direm que tenim un teatre privat que no vol fer musicals, que el teatre públic no pot assumir tots els espectacles musicals que necessita el sector, i que tenim alumnes matriculats que, o es fan professors, o ja em direu quin teatre poden fer.