M’imagino una taula ovalada. La típica taula ovalada de les sales de reunions. M’imagino el cel ennuvolat i l’edifici de Lambert Productions, al West End londinenc. Un noi explica la idea i la cara del senyor més important, del director de la productora, és distant però atenta. No és una cosa fàcil d’explicar. És un programa d’entreteniment. És trencador, és subversiu. Al programa, el concursant ha de triar una persona per tenir-hi una cita. Té cinc candidats en una mena de peixera de vidre, completament despullats. Això ho diu a poc a poc, com-ple-ta-ment. La pantalla frontal és d’un vidre entelat que només deixa que es vegi la silueta. Al llarg del programa va pujant la mampara borrosa i deixa pas al vidre nítid que descobreix el cos nu: primer les cames, després els genolls. Els genitals. El tors. Potser és massa trencador, massa subversiu. Potser sí.
Sempre és un enigma, saber d’on surten les idees. Com devia passar per primera vegada pel cap del creador? Va rebutjar-la, en un inici, preguntant-se d’on venia aquella animalada? Potser era a un hotel, amb una cita amb qui encara no tenia gaire confiança, i va pensar que a la mampara de la dutxa li calia una franja translúcida per no fer que la lluminària típica dels hotels de quatre estrelles recaigués tant en les pells molles de l’hidromassatge. Soc genial o soc un tarat? Algú va inventar el programa de deu personatges a una casa plena de càmeres per gravar-ne els amors i les batusses. Algú va decidir que un cuiner descobriria la brutícia de les fregidores dels restaurants que no acaben de funcionar. Potser heu tingut idees brillants que heu descartat i que serien objectes, negocis o novel·les. Una nit amb un vi i uns amics veient allò que no ha vist ningú, descobrint l’èxit, eteri, esperant que vosaltres inventéssiu les patates xips amb gust d’orenga o el despinyolador de cireres. És la primera pregunta que et fan sempre, quan escrius una història: d’on neix, la idea? Després vas creant un relat per fer-ho tot més èpic. Dalí va imaginar els seus rellotges després de veure un formatge camembert estovant-se i esgrogueint-se per la calor al marbre de la cuina.
M’imagino el senyor important de la reunió arrufant una mica les celles. El noi segueix: l’últim que es veuen és la cara. La gràcia, explica el noi de la reunió, i ara s’ha posat una mica vermell i ha s’ha escurat la gola, és que mentre es van descobrint les parts del cos es vagin valorant amb l’ajuda del presentador o presentadora. Com t’agraden les cuixes? I els testicles? Què t’agrada fer amb els testicles? I entremig, això també és important, vídeos, curiositats de l’anatomia humana relacionades amb el sexe, consells per afavorir una millor vida sexual.
El senyor de les celles devia processar la informació poca a poc, tancant una mica els ulls, enfocant millor per imaginar-s’ho. Després segur que hi va voler associar valors i perspectives. Aquí, no sé per on s’ho va fer anar el noi (amb la resta tampoc, però és més fàcil inventar-m’ho). Potser va parlar de capgirar l’amor romàntic, d’admetre una atracció física que travessa totes les relacions i que és clau en un moment de lligams sexuals sense gaire compromís. Aquesta referència no la va treure, però Tirant s’enamora de Carmesina, al primer moment que la veu, perquè va mig descordada pel Palau (com que estan de dol per la mort del germà, tenen totes les finestres tancades i fa molta calor), “ensenyant als pits dues pomes de paradís que semblaven cristal·lines, les quals van donar entrada als ulls de Tirant, que en endavant no van trobar la porta per on sortir, i van ser empresonats per sempre sota el poder d'una persona lliure”.
Com devia passar per primera vegada pel cap del creador? Va rebutjar-la, en un inici, preguntant-se d’on venia aquella animalada?
Fa anys, d’aquesta reunió que m’imagino. El programa Naked attraction es va estrenar a Anglaterra el 2016. Quan el senyor de les celles va dir que endavant, devia trobar desafiant creuar tants límits. Som això, també. El cop de la imatge, el clip, el soroll a X durant una estona. L’impacte. Poder parlar-ne al proper sopar amb amics. Ho has vist? Fortíssim. Riure una mica, perquè és divertit. Criticar-ho, perquè sabem què cal dir. Però també em pregunto què és capaç d’impressionar-nos, ara: cossos nus, comentaris frívols? La pantalla funciona perquè és el lloc de les baixes passions, de la identificació secreta i de l’exploració moral. A mi em sorprèn la idea, la llavor. Arribar a concebre-ho del no res. Imaginar-ho i dir-te a tu mateix que sí. Pots comptar quines idees han descartat i quines es deuen gestar, ara mateix, a la taula ovalada de l’edifici del West End.