No sé en quin moment algú va creure que podria ser interessant el que jo havia de dir. L'opinió d'una menda que s'ha criat veient les telenovel·les de sobretaula de TV3, que ha plorat com una posseïda amb Alejandro Sanz i que mai no ha obert un llibre de Josep Pla o Günter Grass. A Mercè Rodoreda sí la vaig llegir, però només perquè em van obligar a l'escola, la veritat, igual que a Carmen Laforet o a Caterina Albert; em van semblar un autèntic avorriment. No he estat jo tampoc gaire de Chopin, de Nina Simone ni de Leonard Cohen. A mi dona'm Estopa i Vivir así es morir de amor per ofegar les penes en cubates, Love of Lesbian en festivals d'estiu, aquell feel the extasis xop de suor que religiosament es resa en el Flying free. Aquest és el meu carrer, la meva escola, el que he mamat dels desgraciats de la meva colla. No sé per què algú ha cregut que tinc alguna cosa interessant a dir.

Obrim el meló: a la cultura falten ganivetades i sobren egos. Sobretot, els d'aquells que es creuen superiors per conèixer noms impronunciables del segle XVIII i que treuen a passejar el seu complex de Descartes fins i tot quan es parla de macarrons. Són els que t'adulen si t'enrojoles amb Machado i et miren amb recel, per sobre de l'espatlla, si confesses – poruga, cagueta – que ets més de Titanic que d'El Padrino. Pitjor encara: són els mateixos que creuen de veritat que no pots llegir Crim i Càstig i escoltar Justin Bieber. No casa bé, no és possible. És un afartament haver de justificar el consum privat perquè no facin que una se senti tonta: perquè valorin el teu criteri i jubilin els ulls en blanc. Quina pesadesa i quin mal rato perdut. Com si els importés. Com si els ressonés, en realitat, qualsevol cosa més enllà de les seves idees.

És fàcil reconèixer a aquests espècimens de culturetes. Ningú no entén les seves bromes, parlen de Jaime Gil de Biedma com del veí del quart i sempre, sempre, arquegen les celles després de les teves explicacions. Si has vist Madres Paralelas, Todo sobre mi madre és millor, encara que el cinema d'Almodóvar està sobrevalorat. Detesten Rigoberta Bandini. Si parles de les novetats de Netflix, que per què no tens Filmin i ai, "que bona era la col·lecció de Grans Clàssics de la Història del Cinema de El Periódico – saps, no?". Si t'enganxes a un best seller, no tens ni idea de literatura. Si t'encanta Gabriel García Márquez, i per què no llegeixes Jorge Luis Borges. Pura condescendència. Aquesta necessitat de vomitar tot el que un sap per reafirmar la seva presència al món, com si per saber aquestes coses un fos millor, de més ben valer. Deixem-nos d'òsties: esclar que es creuen que són millors per saber aquestes coses.

Aquesta necessitat de vomitar el que un sap per reafirmar la seva presència al món

Però és que en un món allunyat ja de l'Antic Règim tampoc se sap amb exactitud qui tria el que té pes cultural. Són els que viuen de l'artisteo, són els lectors, els oients, són els poders fàctics? Per què Aretha Franklin és una icona musical del segle XX a les altes esferes i Rocío Jurado s'ha hagut de conformar amb ser només consumible per a les addictes d'Aquí hay tomate? Per què C. Tangana sí però J. Balvin no? Per què Pepe Rubianes és la polla però Charlie Pee és un conyàs? Com dicta la història, són els gurus nacionals que ocupen quotes de pantalla i columnes setmanals els qui filtren el que està ben vist, el que has de comprar per entrar dins el club. Encara que aquesta opinió pública classista també es mercantilitza i s'adapta per mantenir la seva cadira. Rosalía té bona cabuda perquè és una dona empoderada i una artista amb una formació impecable o perquè algun opinador de torn es va afegir al carro del que ven?

La cultura és un ens indissociable de l'ésser humà i no pot ser excloent, mai, en cap direcció. La toquem. Està en tot. En com parlem, en el que veiem, en el que escoltem, en el que consumim activament o passivament. El que ens passa és cultura, el que no vivim també. Estem fets de trossets del nostre dia a dia, de les converses que tenim i les decisions que prenem les vertebren els referents subconscients que ens empenyen cap a una direcció. Una cançó comercial a la ràdio mirant al no-res. Una cita entre cometes que ens convenç per fer aquella trucada. No hi ha res més universal que això. Qualsevol cosa que ens cali és cultura i no tota ha de tenir la missió de fer-nos despertar consciències. Reivindiquem l'art de ser simplista. El poder mirar una punyetera sèrie sense la pressió d'haver d'argumentar per què ens ha agradat. Perquè el que és elitista també li busca les cinc potes al gat fins i tot al més banal. I on queda el purament emocional? Quin espai ocupen els pèls de punta sense cap motiu?

L'elitisme és el llast de la cultura. És el típic abusador excloent a qui ningú vol encarar-se perquè té més ímpetu, més vehemència, més mala llet. Ho és perquè els bons cultes es creuen l'altaveu cultural més digne i vàlid mentre reneguen, rudes i vanitosos, de la pluralitat artística; allò altre és gamberro i clar, un ha de mantenir-se lluny de la grolleria. Cal encasillar-se? Quina mandra les àncores i les masmorres. Deia Marcel Proust en el seu Elogio de la mala música que "detesteu la música, però no la menyspreeu. Es toca i es canta amb més passió que la bona perquè s'ha anat omplint a poc a poc amb els somnis i les llàgrimes dels homes". Jo dic: que continuïn ballant el vals enfundats en les seves cotilles imaginàries mentre la plebe ens marquem un bon perreo (i no ens sentim menys per fer-ho).