Manel Vidal pilla la moto i pira. Enfilo cap al bus. Repasso mentalment l'entrevista. Hem acabat parlat de l'Adrià Puntí i he oblidat preguntar-li on preferia que apareguessin les crítiques de La passada a l'espai (Destino, 2025), a la secció de cultura o a la secció d'esports. És una tonteria. O potser no tant. Demà li envio un whats. Són les sis passades, m'ha dit que encara ha d'anar al Poblenou i després vol veure el Barça. Ja és demà i li he enviat el whats. Em contesta al cap de cinc minuts. "M'agradaria que apareguessin a la secció d'espiritisme i màgia negra". Putu troll. Riu i em promet que més tard em donarà una resposta més... convencional. Que en cinc minuts ha d'entrar a una entrevista en una ràdio. No ho farà. No ho fa. Li ho perdono. Li dec un favor. "No m'agrada gens repetir-me, tinc una tolerància bastant baixa a sentir-me a mi mateix donant les mateixes explicacions. Suposo que li passa a tothom. És el preu que he de pagar i no passa res, hi ha coses pitjors. És un càstig petit per haver publicat La passada a l'espai. Ara ve la promo i em fa bastant de mandra, però... L'altre dia ho parlava amb la meva parella, li deia: 'Hòstia quina merda'. Em va dir que no era conscient que també em passarien coses guais. Jo havia assumit que només seria una puta merda, el camí que has de fer obligatòriament. Però probablement també hi haurà coses boniques fent la promo del llibre. Espero, vaja, no ho sé".
Febre a les grades catalanes
Manel Vidal té la cara de bon rotllo de Seth Rogen (això ho sap tothom), cos de porter cabron de discoteca i veu de locutor nocturn que fuma Ducados. És un dels perpetradors de La sotana, guionista de La competència, humorista i, ara també, escriptor. Un escriptor molt bo. Amb La passada a l'espai s'ha marcat un Nick Hornby, és a dir, amb l'excusa de parlar de futbol, és a dir del Barça, és a dir d'Iván de la Peña, ha acabat rujant vivències, experiències, sentirs i emocions. El protagonista del llibre és ell i les seves circumstàncies. Per això (i perquè el paio escriu com li dona la gana) atrapa. A través de la pilota Manel explica la vida. O a través de la vida explica la pilota (però és més allò primer que això segon). Vidal parla d'ell i de la seva relació amb la seva família, alguna parella, els amics, els coneguts i els que passaven per allà, de les derrotes i les victòries, de les vacances a la Costa Brava i dels hiverns desterrat a Alemanya. És un relat tan seu que per això és tan fàcil fer-lo nostre. Ell és ell, és tu i és jo. "Vaig gravar l'audiolibre i el vaig llegir tot per primera vegada en veu alta davant d'un senyor desconegut, encantador, d'altra banda, i que em va ajudar molt. Va ser aleshores quan per primera vegada em vaig preguntar per què explicava tot el que estava explicant. Però no deixen de ser dubtes inherents a l'escriptura i la publicació del llibre. És un llibre que, amb la gent que n'he parlat, els pocs que ja se l'han llegit, alguns m'han dit que, que valent i que vulnerable perquè m'he obert en canal, i d'altres que els ha sorprès que no explico gairebé res, per exemple, de les meves parelles. És un llibre dual, molt íntim i personal, que va al fons d'alguns episodis o d'algunes relacions personals, però alhora hi ha altres temes en què ni entro. No he escrit un llibre pornogràfic. No he aprofundit només en moments de vulnerabilitat pel morbo, almenys no era la intenció".
És un llibre dual, molt íntim i personal, que va al fons d'alguns episodis o d'algunes relacions personals, però alhora hi ha altres temes en què ni entro. No he escrit un llibre pornogràfic. No he aprofundit només en moments de vulnerabilitat pel morbo, almenys no era la intenció
Sense seguir una lògica cronològica exacta, aquest particular dietari futbolístic-vital s'inicia l'estiu que el Barça fitxa en Ronaldo Luis Nazário de Lima i el nen Manel plora perquè pensa que la nova adquisició condemnarà a la banqueta el seu ídol Iván de la Peña i finalitza abans que La sotana esdevingui el fenomen que ha acabat sent. "Vinc de 3 o 4 anys molt intensos. El que explico no arriba fins a l'actualitat. No explico pràcticament res de La sotana, més enllà d'algun episodi concret, com tampoc explico res de La competència o del Soterrani". És la part de la seva història que ja no cal explicar, perquè ja s'explica sola. "De La sotana no tinc ganes de parlar-ne fora de La sotana. Explico coses de més enrere. Diuen que dels 20 als 30 mirem cap a fora, i que dels 30 als 40 comencem a mirar cap endins". Potser és això. "El que explico, aquests moments més personals d'intimitat o de vulnerabilitat, els explico perquè estic en un moment en el qual estic bé per explicar-los. Ja no em representen cap mena de ferida. Estan tancades. Des d'aquí és des d'on ho he pogut escriure".
El que explico, aquests moments més personals d'intimitat o de vulnerabilitat, els explico perquè estic en un moment en el qual estic bé per explicar-los. Ja no em representen cap mena de ferida. Estan tancades. Des d'aquí és des d'on ho he pogut escriure
Des de l'hipercapitalisme al garrulisme, al futbol se li poden retreure milers de vicis. També té infinitat de virtuts. Pocs fets ens poden ajudar a definir-nos com a individus i col·lectiu com el futbol. El futbol explica els temps, els llocs i els vincles que anem teixint amb els que ens envolten: els partits de la selecció catalana amb l'avi, l'equip d'infrafutbol en què acabes jugant compartint vestidor amb persones que d'altra manera no haurien passat de cap manera per la teva vida... "Quan em pregunten si el futbol és cultura, dic que sí, però no pas perquè el futbol sigui tan elevat com la cultura, sinó perquè la cultura és tan plenera com el futbol. És una eina que serveix perfectament per explicar altres coses. A través del futbol pots parlar d'història, de demografia, d'antropologia, de política, del que tu vulguis. És la millor eina narrativa, o potser és la que tinc més a mà, perquè no tinc cap altre camp d'expertesa que pugui desenvolupar i a partir de la qual parlar d'altres coses. Tampoc cal intel·lectualitzar-lo massa, tot i que hi podem caure i convertir-nos en un altre panekita. A vegades ho fem, però no passa res. Com tampoc no cal fugir activament de la idea de ser un fife, perquè en realitat és el que som".
Quan em pregunten si el futbol és cultura, dic que sí, però no pas perquè el futbol sigui tan elevat com la cultura, sinó perquè la cultura és tan plenera com el futbol
Diu en Manel Vidal que és el típic cas de nen que de petit que llegia moltíssim, però que ho va deixar de fer per aquesta nociva barreja de porros i internet que li va follar el cervell. "Últimament, estic tornant a llegir i, de manera molt casual, he llegit dos bons llibres els últims anys, que no és que hagin sigut referents a l'hora d'escriure La passada a l'espai, sinó que m'han fet venir ganes d'escriure". El primer és No diguis res, d'en Patrick Raden Keefe. El segon, Lèxic familiar de Natalia Ginzburg. "No diguis res és un llibre monumental. Tot el que fa aquest home és l'hòstia. El que em va captivar d'aquest llibre en concret és que podria ser una de les millors novel·les que he llegit mai i un dels millors exercicis periodístics d'investigació que he llegit mai, tot en un mateix llibre. Té un ritme brutal, i això sí que em va inspirar a escriure amb frases que no siguin avorrides, curtes i, fins i tot, ràpides de llegir. El llibre de la Natalia Ginzburg té més a veure amb la introspecció, amb la cosa més familiar del meu llibre. Ella té una família molt més peculiar que la meva, però ho aconsegueix fer divertit. Del seu relat personal acaba fent una cosa universal. Per això empatitzes. I a més a més, m'hauria agradat molt haver llegit Fiebre en las gradas de Nick Hornby, però encara no l'he llegit. En Joel (Díaz) diu que he fet la traducció cultural a Catalunya d'aquest llibre. Segurament m'hi he quedat molt lluny".