Mai un "hola" no havia rebut una resposta tan sonora. Quan Taylor Swift s'atreveix amb un "encantada de conèixer-vos", la cridòria anul·la els clàxons de tot el passeig de la Castellana. Fa una calor terrorífica a Madrid, encara més al Santiago Bernabéu, amb la cúpula hivernacle que tapa l'estadi. El concert va sobre guió des de bon principi: tothom sap què hi ve a veure, ningú no vol cap altra cosa. És semblant a Lisboa i a tants altres. Però cada swiftie que ha aguantat les cues (i sobretot l'espera d'anys, més d'una dècada, des de 2012; el seu últim xou previst al Mad Cool es va cancel·lar per la pandèmia), ve a cantar a ple pulmó i a emportar-se cada gest de l'americana a casa com si li dediqués a ell. Com un secret a l'oïda. Aquí es ve a aixecar el braçalet a l'aire, braçalets de colorets repartits a l'entrada. Truc recurrent des que Coldplay ho va popularitzar.
Benvinguts a The Eras Tour
"Madrid, benvinguts a The Eras Tour", diu en perfecte castellà abans de penjar-se la guitarra i demanar les mans a l'aire —una constant que no cessarà en tota l'actuació— en tancar l'etapa Lover amb el tema homòleg. Amb Fearless s'escolta l'etapa més country pop, gairebé AOR (adult oriented rock); fins a quatre guitarristes d'acompanyament! I malgrat la cridòria generalitzada, la seva veu, senzilla però impecable, és audible. Sense temps per a l'espera, comença l'era Red. Amb 22 fa les delícies de tothom; tinguin 22 primaveres o en tinguin 50, però aquí, com s'ha demostrat durant les últimes setmanes de fora prejudicis en el públic de l'americana, l'edat no compta.
L'Eras Tour, com a bon repàs per totes les seves etapes, li deixa molt marge a la interpretació. Encara que el set list estigui tancat i ben forjat, es capbussa de forma creïble en els rols de tots aquells moments vitals. En la mateixa 22, saltaire i divertida, fa les delícies d'un petit a primera fila, a qui regala el seu barret. El concert de l'americana és tot el que es pot esperar d'un gran bolo internacional: llums, escenari enorme (no sé la de camions que han arrossegat tot això fins aquí), cos de ball plusquamperfet... Però sense abús de la parafernàlia, manen les cançons.
El concert de l'americana és tot el que es pot esperar d'un gran bolo internacional: llums, escenari enorme, cos de ball plusquamperfet... Però sense abús de la parafernàlia, manen les cançons
De fet, un dels moments més impactants és precisament quan es defensen els temes sense fatxenderia. Amb ella a la guitarra o al piano. O amb Swift lliurant el seu material més recent, el que —com seria normal— més la representa. Sense aquesta Taylor Swift molt música, tranquil·la, amb més pausa i matís, el bolo cauria en un frenesí inclús pesat.
"Les parts acústiques són les meves favorites", apuntava. Després de Reputation, un dels trams més enèrgics i reivindicatius (espectacular la unanimitat en la interpretació rabiosa de la diva i del seu públic a Look what you made me do), tothom necessitava un respir, sobretot els mòbils, que van acabar amb més fotos absurdes que en un dia de bateig, molta selfie i stories, tanta com per saturar els servidors del Pentàgon. Aquest concert, com tants d'altres, es viu així. En karaoke. En un constant jo, l'smartphone i l'artista. El combo d'Evermore i Folklore va frenar el ritme. Els seus discos de pandèmia van ser un meravellós separador. Aquest fons de bosc encantat. La Swift més folk. La més lírica, piano i veu. La que canta i respira entre nota i nota, Champagne problems, la que no necessita el fons d'un maratonià per poder oferir tornades, gestos, salts i balls impossibles. La que provoca plors comunicant amb ben poca cosa.
Sense aquesta Taylor Swift molt música, tranquil·la, amb més pausa i matís, el bolo cauria en un frenesí inclús pesat
Després de l'afartament d'ovacions per la citada Champagne problems o August —espanta veure tal quantitat d'afalacs; n'hi ha que després necessitaríem catorze Noctamid per agafar el son— despatxaria tota la tirallonga de hits, artilleria pesada (Blank Space o Shake it off, "era" 1989), i ja la seva última incorporació, el recent The tortured poets department. No per recent, menys ballat i corejat. El temps per al fandom de l'americana és relatiu, no en va és capaç de polvoritzar tots els rècords. Down bad o Fortnight (espectacular adaptació al directe, recreant part del surrealista videoclip compartit amb Post Malone; com va ser espectacular també la tropa de tamboriners, com trets de Setmana Santa o dels clàssics de My Chemichal Romance que la van acompanyar a continuació, o el moment cabaret techno d'I can do it with a broken heart) són ja indiscutibles. Encara que no portin ni un mes a les plataformes de streaming.
El temps per al fandom de l'americana és relatiu, no en va és capaç de polvoritzar tots els rècords
Una de les últimes escomeses emocionals va ser dins d'un mashup ella sola als teclats: I Look In People's Windows i Snow On The Beach. Per tancar, hi va haver temps a fer una repassada a Midnights, amb una Mastermind de teclats en bucle. Lluminosa. I per acabar, Karma. Final feliç. La cançó amb què l'estadi es va apagar, però no la cridòria. Unànime, de dia enorme, únic en la vida.
Taylor Swift no va colar-li una maneta al Bernabéu; va colar-ne milers, deixant rere seu una de les nits més memorables de l'estadi. Saldant un deute amb escreix. Les seves ja normalitzades quaranta i tantes cançons per concert i més de tres hores d'espectacle. Va deixar enrere un dels —fins i tot, va citar— seus millors records i deixant obertes totes les possibilitats de futur possibles. La més immediata, la d'embogir a unes altres seixanta i tantes mil persones demà mateix.
