Després d’un pròleg que ens situa en la certesa que estem davant d’un thriller d’aires clàssics, els primers minuts de Mano de hierro vindrien a ser la síntesi dels problemes que acaba tenint la sèrie per ser el que voldria ser. Seguim Joaquín Manchado (Eduard Fernández) en el seu trànsit per l’escenari principal de la funció, el Port de Barcelona, on actua a mode de terratinent de serial clàssic per controlar el tràfic de drogues. Durant el trajecte es va trobant la resta de personatges principals i cada diàleg que mantenen inclou la informació necessària perquè l’espectador sàpiga qui és qui en relació al protagonista. És un recurs tan inversemblant com, en el fons, mandrós, perquè es fa postís i també una mica ridícul.
Aquesta és la línia en la que fa equilibris la resta de la sèrie. Si bé a estones encerta en la creació de moments de tensió i juga molt bé amb el seu singular escenari (el port és un personatge més de la història), en d’altres ratlla el deliri amb esclats de violència que resulten més gratuïts que efectius i amb trames sentimentals plenes de clixés. És un producte entretingut i solvent des del punt de vista tècnic, però perd tant el temps en arbitrarietats i malvats d’opereta (per què a les sèries sobre narcotraficants aquests porten escrit amb neons a la cara que ho són?) que acaba transmetent la sensació d’una oportunitat perduda.
Si s'ha de veure el got mig ple, Mano de hierro dona alguns motius per ser-li fidel al llarg dels seus vuit episodis. Potser Chino Darín no era l’actor més indicat per apuntalar el misteri i els turments del seu personatge, però la sèrie sap construir-li un bon arc dramàtic per més que el twist final tingui una inspiració massa directa en una pel·lícula molt celebrada. Amb el de Fernàndez passa a l’inrevés, que funciona molt bé gràcies a l’actor i els seus aires mefistofèlics, però mereixia més minuts en pantalla i no tants flashbacks explicatius. Però els que s’acaben apropiant de la funció són els grans Enric Auquer i Sergi López, que són els que més marge tenen per treballar els matisos dels seus respectius papers i també els protagonistes de la millor escena, amb diferència, de tota la sèrie. És quan els seus personatges apareixen en pantalla que Mano de hierro troba el to que sembla estar buscant tota l’estona, amb una atmosfera de noir de barriada en què la cobdícia ho devora tot i les aspiracions sempre acaben en tragèdia.
Hi ha la sensació que l’important és generar moments d’impacte estratègicament repartits per garantir un consum immediat que estigui enllestit abans de la següent estrena
Les irregularitats de la sèrie són, en el fons, inherents a moltes produccions de Netflix, vinguin d’on vinguin: aquesta sensació que aquí l’important és generar moments d’impacte estratègicament repartits per garantir un consum immediat que estigui enllestit abans de la següent estrena. Si no hagués caigut en la temptació d’assemblar-se a tantes coses i hagués treballat més la seva progressió dramàtica, Mano de hierro hauria pogut despuntar molt més. Tal i com ha quedat és una sèrie més de Netflix i, com la immensa majoria de les seves estrenes, s’oblidarà amb rapidesa.