Manolo García té les coses clares. Les seves pròpies i, per tant, les que afecten els altres. El seu compromís és innegociable i indestructible. Ho demostra quan dona una entrevista o en pujar a un escenari. Protesta quan veu una cosa que no li agrada o creu que no és just. Amb un discurs que arriba a la gent, a la seva manera i mètode, amb més força i sinceritat que el de la majoria de polítics. Manolo García té la força d'una àguila, aquesta mateixa que es posa fidel als braços dels simis, en aquesta nova trilogia comandada per Wes Bell. "La qüestió és sempre com tractem al diferent", deia el director en una ronda promocional. I en assumptes com aquest, en com tractem al que no té recursos, camina també Manolo García; la defensa del camperol, també a l'autònom que treballa desprotegit ("ens mereixem un tracte digne", observa), i en general, aquesta espècie humana que pobla el món, que es dirigeix a tota velocitat dreta a la desfeta.
Tanmateix, el músic nascut en el Poble Nou de Barcelona, té un remei: la música i el seu missatge. Aquesta que, primer amb Los Rápidos seguit de Los Burros, després sota la capa d'El Último de la Fila i, ja una vegada aparcada la banda, cavalcant en solitari, ha estat teràpia per a ell i els seus. Un artista que mesura els tempos, calcula perquè no convé anar amb presses i tant al minut. Els seus moviments tenen un sentit estratègic. Això sí, el perpetra amb l'ànima i amb el cor. Per aquesta raó, quan va anunciar la regravació de part del seu catàleg amb Quimi Portet va destapar una ampolla: la de les hipòtesis. Aquesta que plantejava una nova gira (que no es va donar) d'El Último de la Fila. Una acció, que vist això, potser no era necessària. El disc, Desbarajuste piramidal, era una maniobra de badada. I un caprici, tot sigui dit, ben merescut. Es van ajuntar, simplement, per donar-se el gust. Perquè no és el mateix quedar per prendre un aperitiu i llançar unes rialles, que anar a donar-se un gran banquet. Hi ha perill d'empatx, i a hores d'ara (i a aquestes edats), això no és sa. Millor deixar les coses com estan, amb la canyeta i les olives ens conformem.
Així doncs, García segueix la seva trajectòria, el 2022 va publicar Mi vida en Marte, culminat amb una gira per teatres. Venia d'una malaltia ja superada i el més lògic, era tocar en llocs més assequibles i estalviar una mica d'energia. Encara que veient-lo, és veritat que va evitar curses més llargues, però l'essència era allà, bullint com el te o el cafè amb llet de primera hora. Aquest sense el qual la majoria de mortals són incapaces d'estirar el dia. I per a aquest 18 de maig, Manolo tenia un pla: tres hores de concert (amb un sold out de 18.000 persones, i una altra cita el novembre pendent). Sense cotilles ni prohibicions absurdes. El tracte és cantar, i ballar. I això, Manolo ho fa sense queixar-se. Encomana a la seva parròquia (fidel com ella sola) i proposa allò que no aconsegueix els qui manen, que el missatge sigui net. És a dir, Manolo parla, però des d'una veritat que és la seva i la de ningú més. No t'enganyarà. En els seus concerts, ell vol que riguis, i que ploris, però sense trampes, des de l'emoció més pura.
Si bé, l'inici és un pèl inesperat, els músics surten a poc a poc, com si anessin al local d'assaig mentre improvisen una jam. Però en apagar els llums, allò és un clamor. Manolo García surt a escena, amb les notes d'Insurrección i una energia positiva i incontenible. Després cau Nunca el tiempo es perdido, un tema que apel·la a la nostàlgia i a viure el present. I ja, en saludar el públic, imitació velada a Petitó de la Calçada, la primera reivindicació, és clar, al poble palestí i un missatge que convida a parar aquesta barbàrie (porta un mocador significatiu). Així mateix, té un record per a José Mújica (l'expresident uruguaià) i, conscient que ell només no pot portar l'espectacle, implica a tots, a la grada, a les primeres files, i a uns guitarristes que es reparteixen el protagonisme (Albert Serrano i Ricardo Marín).
El so és nítid, i més potent de l'esperat, Manolo balla amb aquests passos tan característics, per un moment agafa el peu de micro com Freddie Mercury. Són gestos, detalls, i aquesta dita que diu que al que canta, el seu malament espanta. Una de les peces més delicioses és Como quien da un refresco, amb la formidable violinista, Oblit Llança, en primer pla, i una arrencada|engegada flamenca de Manolo i aquesta tornada somiadora, "Tu mirada vuela/ Vuela, calma, vuela". A Azulea, baixen les revolucions i, com a centre d'atenció, una ballarina amb el seu mantó a dalt i a baix (surt més vegades canviant cada vegada el vestit). No falta la rumba catalana amb La Maturranga i en un camí|senda semblant, Laberinto de sueños. De fet, aquesta és la part més flamenca, Con los hombres azules, té aquest aire aràbic, és com si sortís de l'Albaicín granadí, acabant així, "Ni al peregrino das posada, ni al sediento agua". I reconeixent que sempre ha escoltat música en català, sigui Sisa o d'altres, convida a pujar a l'escenari Ivette Nadal (que prèviament havia fet de telonera).
A continuació, baixa al públic, arribant fins passada la taula de so, per compartir la icònica Pájaros de barro (en retornar a l'escenari, reconeix que desitjaria ser com Superman i sobrevolar el Palau). En aquest punt, Lápìz, tinta ja va llançada. En aquesta tanda, A San Fernando de El Último de la Fila, amb globus gegants de colors com a attrezzo, i un moment delirant en què, amb sorna, carrega contra les selfies, l'ús desmesurat de WhatsApp, les xarxes socials, el 'ligoteo' per Internet i un "Al YouTube, que li donin pel tub". I és que, en realitat, en una altra vida, Manolo va voler ser humorista. No obstant això, als seus 68 anys, millor el deixem com està, ell va néixer per ser músic, és la seva veritable vocació. Ja de passada, ens regala cançons com Lejos de las leyes de los hombres o, sobretot, Como un burro amarrado en la puerta del baile, d'El Último de la Fila, cançó que hem escoltat una i mil vegades, en un i mil llocs. Cantant allò tan sonor i tan entranyable que resa: "Escolta, piquer, dame aire con tu abanico, que soc de Barcelona i em moro de calor".