Divendres 11 de Febrer. 20:00h. Manresa. És utòpic o no que en ple 2022 assisteixi a un concert de Sopa de Cabra i plori? M’arriscaré a rebre la típica onada de hate a Twitter, però aquest passat divendres 11 de febrer vaig plorar no una sinó vàries vegades veient en concert els Sopa reviure el Ben endins, què és el seu disc que conec en profunditat i que conté diversos hits d’adolescència de la meva generació. Jo vaig ser un melòman molt precoç i a casa amb 10 o 11 anys ja feia anar els vinils i escoltava música d’adults amb total normalitat: Bruce Springsteen, Beatles, Kitaro i fins i tot la Trinca, i quan van arribar els CDs també van arribar en Michael Jackson, la Tracy Chapman i a poc a poc el rock’n’roll, el blues i finalment el rock dur: AC/DC, Guns ‘n Roses... Però el fet sociològic remarcable que vam viure plegats a principis dels 90 els que aleshores érem preadolescents va ser el de sobres conegut fenomen del “rock català”. I això volia dir que de cop et trobaves cantant rock en el teu idioma, un fet que et feia connectar amb les cançons d’una manera més íntima i envernissar-les amb les teves vivències i anhels. I en el meu cas no em va passar aleshores amb ningú més que amb Sopa de Cabra, als quals vaig renunciar i fins i tot odiar més endavant per una barreja de circumstàncies que ens farien allargar farragosament l’article.
Sota una estrella
El cas és que vam arribar al teatre Kursaal ben justos de temps i vaig al·lucinar bastant perquè estava ple fins a la bandera i perquè no hi havia entrat mai i... joder! quin teatre més collonut, quina il·luminació, quina magnificència. Vam dirigir-nos a les nostres localitats mirant de passar desapercebuts i en pocs minuts va esclatar l’eufòria (apunt: feia pocs dies que s’havien tornat a autoritzar els aforaments al 100%). I jo que anava sense massa expectatives vaig veure de seguida que seria una gran nit. Perquè la comunió era total, perquè la banda estava perfectament engreixada i perquè estaven tocant totes aquelles cançons que em feien somiar quan em quedava sol a casa, posava el volum a tota llet, agafava una raqueta que no havia fet servir mai (?) i tancava els ulls i em convertia en el guitarrista i cantant de Sopa de Cabra, assumint els dos rols principals de l’aventura. I aquelles lletres em ressonaven per tot el cos i em feia meves les aventures i amors que encara no havia tingut ni temps ni edat de viure.
“Sota una estrella, hi haurà algú sempre, que sigui com tu, que estigui perdut!”.
Busco una llum
I em vaig tornar a sentir gairebé un nen, una sensació que cada cop tinc més llunyana i que per molt que la intenti retenir o rememorar queda sepultada sota capes i capes de cultura, intel·lectualitat, autosuficiència, por i temps, molt de temps. Por de ser objecte de mofa, per exemple. Com quan els teus (estimats) amics heavies et deien monyes perquè a part de Pantera també t’agradava Pearl Jam (!) o com quan vaig començar a fer veure que mai m’havien agradat ni la Whitney Houston o els Boyz II Men fins que van ressorgir al cap de molts anys sota la preventiva i il·lustrativa etiqueta de guilty pleasure.
Sopa de Cabra, Ben endins 30 anys després
“Busco una llum, busco un color, camino sense direcció,
el carrer és fosc, me'n vaig de tort,
avui no em sento un triomfador,
espero que et vagi tot bé, ja ens trobarem allà a l'infern,
ens en riurem del que vam ser”
Podré tornar enrere
I en aquest concert vaig aconseguir defugir la meva entregadíssima tendència al cinisme i em vaig amotllar totalment a la massa, plena de catalans de mitjana edat rememorant la seva joventut, i vaig tancar els ulls i vaig plorar, una, dues i tres vegades. Tornava a ser una estrella del rock, el públic embogia amb els “meus” solos, i fins i tot els músics semblaven tornar-se a sentir uns pipiolos: en Peck (el guitarrista) es fumava un piti a l’escenari, el rock’n’roll tornava a ser la nostra festa lasciva i la gent es posava dempeus per ballar i gravava molt amb el mòbil (!!!). Menció a part pel bateria, en Pep Bosch (que vaig descobrir que era estimat entre els fans com ho és el típic secundari del Barça que fa la feina bruta, però de tant et fot un golet de cap al córner) i pels secundaris de luxe que acaben de quadrar el cercle: en Ricard Sohn i el seu pentinat inconfusible, i en Valen dels malaurats Raydibaum.
Ara bé, després d’aital elegia acabo amb un petit retret: no els perdonaré mai que hagin reformat (mai millor dit) l’'Estació de França' i s’hagin petat la introducció del duel de guitarres a la Iron Maiden, que potser era el moment que més esperava de tot el concert i el meu argument preferit en un futur debat contra els (futurs) detractors del meu article.
“Podré tornar enrere quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrere quan sigui massa tard”