Fa uns mesos, un noi em va escriure a través d’Instagram. M’havia vist a l’oficina de correus de Banyoles fent enviaments de La incorrecta i m’havia reconegut. Per això mateix li va sobtar que jo, lingüista i persona molt vinculada al món de la llengua catalana, hagués canviat de llengua per comunicar-me amb la treballadora de correus. Vaja, que molt elegantment, em va recriminar aquell canvi i em va demanar una justificació. I no només això, ja que em va explicar que ell no canviava mai de llengua amb la interlocutora en qüestió i que li semblava que a ella no només no li molestava que ell li parlés en català, sinó que, de fet, li ho agraïa. Aquesta última afirmació em va sorprendre molt.

La veritat és que en aquell moment em va fer molta ràbia. Vaig pensar: “ves per on, un que ho fa tot bé, que escolta converses d’altri i que, a sobre, em diu el que haig de fer”. La cosa és que em feia ràbia perquè tenia raó. ¿Per què collons li havia parlat en castellà aquell dia? ¿Potser perquè durant gairebé cinc anys havia hagut de traduir “aquest enviament ha de ser certificat i aquest urgent” i altres frases similars perquè ella verbalitzava que “no m’entenia”? ¿O potser perquè simplement me n’havia cansat?

Espero que ningú em tregui punts del carnet de catalaneta després d’aquesta confessió: jo també he canviat al castellà per mandra

Espero que ningú em tregui punts del carnet de catalaneta després d’aquesta confessió: jo també he canviat al castellà per mandra. Hem d’intentar mantenir-nos en català sempre que puguem. Abans de rebre qualsevol insult o amenaça, matiso el que escric: segons el meu parer, hem de mantenir-nos en català, sí, però no pas a qualsevol preu. Quin preu? L’educació, l’enteniment i el respecte. Si realment veiem que l’interlocutor no ens entén, haurem de fer un esforç amb el castellà, tal com el faríem amb l’anglès o amb el francès. Ara bé, si l’interlocutor no ens vol entendre… això ja és una altra cosa. Llavors sí que haurem de recórrer al pla B: ser insistents i no defallir.

A partir d’aquesta experiència vaig decidir ser molt més conscient a l’hora de parlar i mantenir el català, tot i que, en el meu cas, l'objectiu principal sempre és que la situació comunicativa sigui efectiva i còmoda per a tothom. Perdoneu que posi aquest exemple tan vulgar, però un amic d’en Germán Bartolomé diu, i el cito textualment: “a vegades no es folla per no haver-ho preguntat”. Preguntem-ho doncs: “escolta, tu m’entens en català?” Jo, des que ho faig, us asseguro que les respostes solen ser: “sí, sí, tu parla’m en català i si alguna cosa no l’entenc, te la diré, cap problema!” Així que potser (i només potser) en alguns casos només es tracta d’això: de normalitzar aquesta situació i no pas de fer-ne un conflicte o una situació incòmoda per a tothom. Proveu-ho i ja m’ho explicareu.