El politòleg Manuel Arias Maldonado és l'autor d'Antropoceno: la política en la era humana (Taurus, 2018) un llibre que ha tingut un gran ressò en què defensa que vivim en una nova època geològica, perquè en l'actualitat l'entorn està condicionat de forma determinant per les activitats humanes. Ha vingut a Barcelona per parlar del concepte d'Antropocè, convidat per l'Escola Europea d'Humanitats del Palau Macaya, de la Caixa.

Què és l'Antropocè?

L'Antropocè defineix una època en la història del planeta en la qual s'ha produït un canvi qualitatiu. L'ésser humà s'ha convertit en una força ambiental global. El que fa l'ésser humà, en global, influeix en el que passa al planeta. Hi ha un acoblament entre les activitats humanes i la naturalesa, i el canvi climàtic seria una manifestació d'això.

Els científics ja han assumit l'existència de l'Antropocè?

L'Antropocè té una doble procedència científica: la geologia i els científics del sistema terrestre. Els geòlegs són els primers que van cridar l'atenció sobre l'Antropocè, i van parlar d'ell com el substitut de l'Holocè. Els geòlegs afirmen que l'impacte humà ja és visible en el registre fòssil de la Terra i que per això ja es pot parlar d'una nova època geològica. Hi ha geòlegs que demanen que la Comissió Internacional d'Estratigrafia reconegui oficialment l'Antropocè com una nova època geològica. Perquè això es faci realitat, han de presentar el seu informe amb proves i la comissió ha d'acceptar-lo. En el context de la geologia hi ha un debat sobre la data d'inici de l'Antropocè i això depèn d'un marcador fòssil visible a tot el planeta, global. Alguns geòlegs parlen dels isòtops radioactius dels assajos nuclears, que als anys 50 ja es difonen per tota la Terra i que serien reconeixibles en el registre fòssil. Però el criteri està per decidir. Els científics del sistema terrestre (procedents de la hipòtesi Gaia) diuen que l'Antropocè suposa una ruptura respecte a les fases anteriors perquè per primera vegada l'impacte humà afecta fins i tot sistemes planetaris (com el clima). Abans només afectava localment.

Seguim doncs, sense consens, sobre quan es pot considerar l'inici de l'Antropocè?

Hi ha qui parla de la industrialització, que és el començament d'un fenomen que ara continuem experimentant. Però fins i tot hi ha qui diu que la revolució neolítica ja va poder produir un canvi climàtic per la deforestació massiva.

El concepte d'Antropocè ens recorda una cosa que havíem oblidat, que som criatures terrenals

Assumir que estem a l'Antropocè, ens obliga a repensar el món?

Sí. És un concepte genuïnament nou, però constata una realitat que ja es venia intuint fa algun temps i per això ha estat acollit amb entusiasme per les ciències humanes. Però en la mesura que aquest impacte humà sobre el planeta crea riscos, i riscos globals, ens obliga a pensar el nostre lloc al món. El concepte d'Antropocè ens recorda una cosa que havíem oblidat, que som criatures terrenals, que habitem en un planeta les característiques d'habitabilitat del qual poden canviar per efecte de l'acció humana o per altres factors. Aquesta presa de consciència planetària ja és una nova perspectiva sobre la vida social, sobre la humanitat.

La naturalesa com l'enteníem, una força independent de l'ésser humà, ja no existeix

La naturalesa, encara existeix? Tothom en parla...

Bé, depèn del que entenguem per naturalesa. La hipòtesi del final de la naturalesa precedeix el concepte d'Antropocè. Hi ha teòrics de la naturalesa que ja lamentaven la fi de la natura, i també sociòlegs com Anthony Giddens en parlaven. L'Antropocè reforça la idea que la naturalesa ja no existeix. Però això cal matisar-ho. Perquè l'Antropocè també recorda que la naturalesa existeix, i molt. L'escalfament global pot acabar amb nosaltres, encara que sigui un fenomen socionatural. L'Antropocè recorda que l'ésser humà és una espècie biològica. Ara bé, la naturalesa entesa com una entitat que existeix amb independència de l'ésser humà ja no es pot sostenir tan fàcilment, encara que només sigui per l'escalfament del planeta i per la pèrdua de biodiversitat generat per l'home. La natura, com l'enteníem, una força independent de l'ésser humà, ja no existeix. L'Antropocè és un recordatori de la petitesa de l'home dins del Cosmos.

Hi ha qui creu que la humanitat i les seves tecnologies tenen la clau per superar qualsevol problema del seu entorn. Vostè estaria d'acord amb això?

No qualsevol problema, però sí molts d'ells. Crec que l'espècie humana transforma el planeta i que ho fa per la seva naturalesa, no crec que pogués deixar de fer-ho. L'ésser humà desborda el seu nínxol ecològic, perquè és especial dins del regne animal. Això ens fa excepcionals per bé i per mal, i això implica una capacitat transformadora més gran que la de la resta d'animals (alguns transformen el medi de forma més limitada, com la llúdria). El nostre enginy permet relativitzar límits ecològics que podien semblar insalvables. L'ús d'energies fòssils és una mostra de la capacitat de l'ésser humà. Li permet fer moltes coses, però produeix escalfament. Si sabem mobilitzar els recursos, tenim capacitat de grans canvis. Per via tecnològica, podem resoldre problemes greus, però no tots el que se'ns presentin. Si l'oceà s'acidifica, potser no podem resoldre-ho.

Un col·lapse ecològic a causa de les alteracions dels ecosistemes és impossible, possible, probable o segur?

És improbable a mitjà termini. A llarg termini és un exercici de futurologia que no m'atreveixo a fer. El col·lapse ecològic és un fenomen catastròfic en el qual la supervivència de l'home estaria en perill. Crec que hi pot haver alteracions climàtiques severes, però que l'home pot adaptar-s'hi gaudint de situacions de confort raonables.

No soc partidari d'una visió essencialista de la naturalesa que la vegi com una realitat separada de la realitat humana

Seria partidari, doncs, del conservacionisme?

Depèn del que entenguem per conservacionisme. Crec que és urgent la causa del benestar animal, perquè els animals estan desvalguts davant del control humà del planeta. I hi ha raons morals i estètiques que avalen la conveniència de conservar el que puguem dins del planeta. Però no soc partidari d'una visió essencialista de la naturalesa que la vegi com una realitat separada de la realitat humana. Defensar una visió purista del medi natural encaixa malament amb les evidències científiques. Crec que s'han d'utilitzar les tecnologies noves per a la restauració ecològica, per exemple, la restitució d'espècies naturals, però és inviable recuperar el medi tal i com era. No crec que l'home destrueixi l'àmbit natural a propòsit; hi ha un desig social de conservar-lo, però en fer altres coses, l'home destrueix l'àmbit natural. Però crec que no és incompatible la conservació de la natura amb les ciutats, amb la tecnologia, amb la indústria... L'Antropocè és un període reflexiu de les nostres relacions amb la naturalesa, és el millor moment per al conservacionisme.

Comença el seu llibre parlant de Txernòbil. Per què és rellevant Txernòbil?

Al principi d'Antropoceno parlo de com la zona a la qual estava prohibit accedir per decret governatiu ha experimentat una espectacular recuperació natural: hi ha cérvols, senglars, ocells... Això demostra la força que té la naturalesa deixada al seu lliure curs. Ens explica la resistència del medi natural. Però també ens explica que, si bé allò nuclear és un risc per a la natura, la intervenció de l'ésser humà és pitjor. És una metàfora que admet múltiples interpretacions.

Els problemes globals exigeixen solucions globals

És possible gestionar la relació entre els humans i el nostre entorn sense un govern global efectiu?

És difícil. Els problemes globals exigeixen, en principi, solucions globals i la cooperació de tots els actors implicats. Si la Xina, els Estats Units i l'Índia es desvinculen de les polítiques mediambientals, no serviran de res, com tampoc no funcionaran si s'en desvincula l'Àfrica en conjunt. Però el govern global, ni hi és, ni se l'espera. Per això necessitem acords internacionals. No podem esperar un govern mundial efectiu.

Com solucionar-lo, doncs?

En la política global ens trobem que, davant de la falta d'una autoritat comuna amb capacitat per gestionar els seus acords, només s'arribarà a pactes si és evident que el que pot venir és dolent per als interessos dels diferents actors. No hi ha policia global, no hi ha justícia global... Això vol dir que, per impulsar iniciatives, els governs i les opinions públiques hauran d'estar convençuts de fer el que s'ha de fer. Però avui, per fortuna, hi ha més sensibilitat que ahir. Avui dia tothom és més conscient dels perills, i s'està donant una visió correcta de la direcció a seguir. Avui estem més preparats que abans perquè els governs actuïn en la direcció correcta, encara que seran inevitables retrocessos.

Hem de convertir l'Antropocè en una oportunitat per a la modernització

Avançarem gràcies a la por?

Crec que és important que la transició ecològica no es vinculi només a un relat defensiu, sinó també a una narrativa de progrés i esperança. No hem de veure en el futur un escenari en què ens haurem de sacrificar i abandonar-ho tot. Hem de convertir l'Antropocè en una oportunitat per a la modernització. Per aquest camí serà més fàcil que els governs competeixin entre si per prendre avantatge en aquesta cursa, encara que serà complicat. Els problemes mediambientals donen una possibilitat d'articular, no un govern global, però sí una governança global. El món científic ja és global, i les xarxes socials ajuden a crear sentit de planeta...

Cap la possibilitat d'una "marxa enrere" en la nostra relació amb la naturalesa a través d'una reducció del consum?

Sempre hi pot cabre, perquè la història no està escrita, però jo soc escèptic sobre aquesta possibilitat. Les societats només fan marxa enrere quan es produeix una catàstrofe i, sembla que paren per prendre impuls i després seguir endavant. El desig de més confort és consubstancial amb l'ésser humà. Els decreixentistes aposten per una concepció de prosperitat no tan vinculada a la possessió de béns de consum. Però crec que aquesta opció té poques aparences de triomfar. La majoria dels humans desitgen augmentar el seu consum... Les possibilitats de futur estan més aviat en fer sostenible la producció i el consum a través de reduir l'impacte ambiental d'ambdós.

És possible una nova relació amb l'entorn sense una revolució política tenint en compte que el món actual és dominat per actors que pretenen maximitzar l'acumulació?

El món d'avui no està controlat per ningú. Hi ha actors molt diversos que estan en conflicte. I també hi ha actors que tenen una sensibilitat més gran per a la relació amb el medi, com jo demostren les mobilitzacions massives en contra del canvi climàtic. I un canvi de sistema polític: Quin tipus de canvi seria? Acabar amb la democràcia?

L'ecologisme és un fill de la riquesa

Llavors, per què aposta?

Crec que hi ha revolucions culturals que fan possible modificacions de les nostres relacions amb l'entorn. A Alemanya ha augmentat molt el vegetarianisme i això marca un camí que potser podria generalitzar-se. Aquest camí té molt de recorregut: avui dia es prohibeixen els circs amb animals, es qüestionen els zoos... L'ecologisme té 50 anys, és un moviment jove, encara. Crec que hi pot haver un refinament de la nostra relació amb el món animal i amb la natura. Jo no seria pessimista. Encara hi ha molt per parlar i per canviar. L'Antropocè recorda que l'ésser humà és conservador i alhora pertorbador, pel sol fet d'ésser humà. No podem aspirar a un impacte zero. En realitat, crec que és més factible que es relacioni d'una altra forma amb el planeta una societat rica, que una pobre. L'ecologisme és un fill de la riquesa.

Davant de la magnitud del problema, de què serveix publicar un llibre com Antropoceno: la política en la era humana?

Serveix en la mesura que un llibre és una part d'una conversa en la que es poden introduir temes nous i pot induir els lectors a una altra manera de contemplar la realitat. Hi ha noves subjectivitats planetàries. Ja és un èxit que algunes persones siguin conscients que viuen en un planeta de les condicions del qual depenen. Hi ha esperança.