Poques coses hi ha més complicades que ser pare o mare, en totes les etapes de la vida, però molt especialment en aquella en què veus com els teus fills i filles ja no et necessiten i comencen a prendre les seves pròpies decisions. És en aquest punt, en aquest capítol vital, que Manuel Baixauli ens situa amb la seva darrera novel·la, Cavall, Atleta, Ocell (Periscopi, 2024). Prosa prodigiosa, Baixauli ha tornat a pintar una natura vida de personatges fascinants, destacant en primer pla l'Alapont, un fuster humil i perfeccionista que observa amb preocupació la deriva del seu fill, l'Arístides, que tot just ha entrat a l’adolescència i ha estat conquerit per l’apatia. Màgia en el verb i moviment en el lèxic per descriure'ns una de les formes d'amor més pures que hi ha. Creador d'un univers literari de què desitjaries no sortir mai, Baixauli és un dels tres noms candidats al 8è Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any que es concedeix avui. L'entrevistem
Aquí tot va començar en un museu, amb un pare que es menjava amb els ulls el seu fill, D'aquesta imatge de què vas ser testimoni va sortir Cavall, Atleta, Ocell..., oi?
Sí, una asimetria colpidora entre el que sent, pensa i desitja un pare i el que sent, pensa i desitja un fill. Res tan desinteressat com l’amor d’un pare o d’una mare.
Com l’escriptor fa de l’anècdota una novel·la?
En el meu cas, és una espurna que salta de sobte, que augmenta i esdevé flama interior. A partir de l’anècdota originària, s’hi afigen coses que has viscut, vist o llegit i, molt important, imaginació, és a dir, combinacions inèdites de tot aquest material, que produeixen vivències mentals noves. Només hi ha una manera d’apagar aquesta flama: escrivint.
Només hi ha una manera d’apagar aquesta flama: escrivint
Per a un escriptor per al qual el temps i els tempos són tan importants... Quan sap que una novel·la s’ha acabat?
És una intuïció. Mentre faig versions del text m’ho passe molt bé, però arriba un punt en què em canse i dic prou. No és una decisió racional, que es puga concretar en paraules, és una sensació.
Però les teves novel·les no acaben: en més d’una ocasió has afirmat que no són més que capítols de la gran novel·la que és la teva obra conjunta.
No, no acaben. Això ho he après als clubs de lectura, on els lectors en fan interpretacions distintes, fan créixer el text en direccions diferents segons la seua personalitat i experiència. Un llibre ha de deixar portes obertes.
En aquest sentit, els teus personatges mai no marxen del tot, sempre acaben reapareixent. Pintor-escriptor, escriptor-pintor, els has pintat mai, els teus personatges?
No em cal pintar-los, els tinc a la vora cada dia. Van i venen per dins del meu taller, i me’ls trobe pel carrer o pel camp, quan hi passege. Formen part de mi.
L’art ens fa...
L’art ens permet anar més enllà de la materialitat més immediata. Els humans necessitem una bona dosi d’espiritualitat. Jo l’assacie en l’art.
Un llibre ha de deixar portes obertes
Sorprès de la rebuda de Cavall, Atleta, Ocell... Per què, ofici solitari, el d’escriure, encara ara et sorprèn d’alguna manera que les teves històries tinguin un receptor?
No soc un best-seller, però tinc molts i bons lectors, que enriqueixen i milloren les meues històries. És un privilegi, potser immerescut, que m’anima i em sorprèn alhora.
Quina ha estat la millor novel·la que has llegit aquest passat any 2024?
El Pavelló núm. 6, de Txékhov, editat per Minúscula (amb traducció d'Àngels Llòria). Un autor que no em cansa mai.