El modernisme està de moda i avui en dia molta gent exalça les construccions de Gaudí, de Jujol i de Domènech i Montaner, però és més inusual que es mencioni l'obra de Manuel Sayrach i Carreras (1886-1937), un seguidor de Gaudí, molt menys prolífic que el seu mestre, però que va deixar algunes obres de gran espectacularitat, sobretot les cases Montserrat i Sayrach, a la cantonada de la Diagonal amb Enric Granados. Un racó molt poc conegut de Barcelona però d'un gran encant. Ara, l'Ajuntament de Barcelona reivindica la seva figura amb el llibre Manuel Sayrach, 1886-1937. Arquitectura i modernisme a Barcelona. L'obra incorpora textos de Josep M. Montaner, Francesc Fontbona, Núria Gil Farré i de dos fills de l'arquitecte: Manuel i Jaume-Patriç. I es completa amb un ampli ventall de fotos de Consol Bancells de les obres de Sayrach i amb reproduccions de nombrosos documents procedents de l'arxiu familiar dels Sayrach.

El vestíbul de la Casa Montserrat proposa una escenografia teatral: travessar el teló del gran teatre del món. Foto: Consol Bancells.

Dos obres completes

La Casa Sayrach i la Casa Montserrat, des del vestíbul, mostren la seva esplendor, amb tots els elements característics del modernisme: trencadís, estucats, esgrafiats, espectaculars vitralls, originals mobles en fusta o en metall, uns ascensors fora de sèrie, delicat treball de forja a baranes i reixes... Les sinuoses formes arquitectòniques remeten a la natura: estalactites, tentacles, fulles... Fins i tot els números dels pisos estan acuradament treballats. El llibre ens permet veure també alguns elements decoratius que es conserven a alguns dels habitatges: cadires, paviments hidràulics, vitralls, radiadors...

Retrat de Manuel Sayrach. Arxiu familiar Sayrach.

Molt més que un arquitecte

Sayrach (1886-1937) era fill d'un cirurgià i des de molt jove va ser col·laborador de La Publicitat i La Veu de Catalunya. Abans de començar estudis d'arquitectura i ciències ja havia publicat alguns llibres (a més a més d'obres literàries va publicar una constitució per a la República dels Estats Ibèrics que va presentar a Francesc Macià). La seva primera obra arquitectònica va ser la restauració de la seva torre familiar, a Sant Feliu, que dissortadament ja ha desaparegut. El 1915 va fer el projecte de la Casa Sayrach, però com que encara no tenia títol va haver de signar-lo un dels seus professors. El 1924 construiria, amb menys pressupost, la veïna Casa Montserrat. Treballava clarament influït pel modernisme en uns moments on el noucentisme s'estava imposant, i per això potser va ser poc valorat. No va fer moltes obres més, perquè durant molt de temps es va dedicar a dirigir l'empresa familiar d'assegurances. A més a més, algunes de les seves construccions van ser destruïdes durant la guerra i d'altres projectes, com el monument a Pi i Margall, mai no van arribar a aixecar-se. Tot i que mai no va ser dirigent de cap partit sempre va ser partidari del catalanisme i del republicanisme.

L'estil "catalàunich"

Tot i no ser molt prolífic, el 1909 va escriure un opuscle en què expressava la seva forma de veure el món de l'arquitectura: L'arquitectura nova. Estil catalàunich. Es tractava d'una reivindicació de la natura com a font d'inspiració de l'arquitectura. També va fer uns 2.000 dibuixos, de petites dimensions, que va agrupar a l'àlbum Croquis d'arquitectura, on compilava elements arquitectònics i ornamentals. Sayrach va treballar poc com a arquitecte, però va tenir la sort de no haver-se de condicionar a ningú (de fet, a les dues cases de la Diagonal, ell mateix va controlar tots i cadascun dels elements arquitectònics i ornamentals). En arquitectura va fer realment allò que va voler i va deixar volar la seva imaginació com pocs. De fet, ell presentava la Casa Sayrach com a mostra de l'arquitectura purament catalana, sense estrangerismes. Afirmava que volia reflectir l'ànima del país, i per això hi va incloure detalls que reproduïen la muntanya de Montserrat i també un bon nombre d'elements marítims: des de l'esquelet d'una balena fins a xarxes de pescar.

Sostre del vestíbul de la Casa Sayrach. Foto: Consol Bancells.

Retornar Sayrach al lloc que mereix

Aquest llibre té la clara voluntat de reivindicar la figura de Sayrach i la seva arquitectura i sens dubte ho aconsegueix. Ja que la Casa Sayrach i la Casa Montserrat són edificis privats, on hi ha oficines i vivendes, aquest llibre, amb les magnífiques fotografies de Consol Bancells, és una forma d'apropar-se a les interioritats d'un edifici que no és a l'abast de tothom. I, a més a més, el text ens aporta elements per entendre les claus simbòliques de l'obra de Sayrach, que té nombrosos referents religiosos, històrics o estètics que aquest llibre ens ajuda a descobrir. Una obra idònia per recuperar un personatge, i per revaloritzar un patrimoni no prou destacat.

 

Foto de portada: La Casa Sayrach i la Casa Montserrat, situades a la cruïlla de l’Avinguda Diagonal i el carrer d’Enric Granados. Foto: Consol Bancells.