Miquel Missé, coautor del llibre Adolescents en transició, juntament amb Noemí Parra, s'ha atrevit aquesta vegada amb la literatura infantil. Bé, tampoc no és la millor etiqueta o el millor encasellament, és un llibre per a la infantesa, però dirigit més aviat a les famílies. En realitat, és un llibre dirigit a tots els públics, perquè és delicat, sensible, calmant, refugi. Començo així perquè moltes famílies que estiguin preocupades per com acompanyar en l'exploració del gènere a les seves criatures ho llegeixin, l'acullin i es deixin abraçar per les magnífiques il·lustracions i pels textos terapèutics i afectuosos.
Una lectura per respirar millor
Aquesta és la virtut que té Miquel Missé, que ens ensenya sabers i itineraris amb molt amor i que ens baixa la tensió arterial amb les seves paraules empàtiques. "Hi ha nens que s'expressen de formes femenines, nenes que s'expressen de formes masculines, i entorns que voldrien acompanyar-los tan bé com sigui possible... i alhora sentir-se acompanyats..." Així comença Un mapa per a la incertesa, publicat per Bellaterra Kids, una lectura per respirar millor quan ens satura la incertesa. Missé diu que hem d'aprendre a parlar d'ella, a reflexionar, a descansar els nostres caps sobreestimulats per reels d'Instagram de consells metacapitalistes. Això últim ho dic jo, que quan vaig començar a llegir-ho, havia scrollejat més de deu minuts de vídeos amb consells copats d'estereotips de gènere. El cas és... que em vaig posar a llegir i BOOM! Vaig caure en una letargia de concentració agradable, d'aquestes lectures que cada vegada que acabes un paràgraf et penses a tu mateixa o li dius a la teva parella... "llegeix això", "estem bé", "està bé", "tot estarà bé".
Aquesta és la virtut que té Miquel Missé, que ens ensenya sabers i itineraris amb molt amor i que ens baixa la tensió arterial amb les seves paraules empàtiques.
Moltes de les inseguretats de les famílies quan afronten que les seves criatures s'expressen amb un gènere no corresponent al seu sexe o esquiven la normativitat navegant en terrenys no categoritzables, es podrien apaivagar amb consells d'aquest llibre.
Està dividit en tres actes, el primer assenyala: "Quan ens adonem que ens n'hem adonat". És a dir, quan sabem que la nostra criatura està transitant el gènere fora de la normativitat i aquí és quan experimentem sentiments com aquests: por, urgència, confusió. En el segon acte llegim "Pregunta que ens fem, respostes que no trobem", un repàs dels sentiments que ens assalten en el procés d'aquest viatge. Perquè una de les coses de les quals estic segura és que el viatge és de les criatures, però allà hi ha d'haver les famílies acompanyant, perquè ens necessiten, sense cap dubte.I finalment el tercer acte, “A vegades el més important que podem fer és justament deixar de pensar que hem de fer alguna cosa”. Exacte, aquest és el punt, el punt en el qual moltes persones que no estem preparades per a aquest viatge ens faci pensar en "la calma", la millor eina per transitar el desconegut o el que ens provoca por.
Una maleta plena de sentiments
M'agradaria pensar que les famílies estem a punt per afrontar que les nostres criatures poden expressar la seva identitat sense complexos i sense pressió. Cada vegada que llegeixo llibres com aquest penso en la meva infantesa, una nena a qui li agradava molt anar en bici, derrapar, submergir-se en rius, saltar-se límits, normes, embrutar-se, conflictuar... una nena a qui li deien que deixés de comportar-se així, que era "un xicotot". Què hi havia de dolent en tot això? Per a mi era el més divertit, l'opció més atraient. Si això era ser un xicotot, seria part d'aquest grup sense dubtar-ho.
M'agradaria pensar que les famílies estem a punt per afrontar que les nostres criatures poden expressar la seva identitat sense complexos i sense pressió
Dono gràcies a la meva mare per haver-me deixat ser i no escoltar a qui molestava la meva disrupció de gènere. Tinc l'esperança que moltes famílies se sentin recolzades per llibres com Un mapa per a la incertesa, perquè la censura que porta a moltes d'elles a invalidar comportaments és la por. La por que els seus fills, filles, fillis, se sentin rebutjats per una societat que necessita categories, etiquetes, que no està acostumada a expressar-se amb llibertat. La por que pateixin, us juro que és aterridor. Acabo confessant que encara em continuo tacant cada vegada que menjo i que m'encanta derrapar amb la bici. Perquè l'important, com diu Miquel Missé i ens dibuixa Àlex Martínez, és tenir molts referents i agafar la maleta plena de sentiments, obrir-la i entendre que alguns van i d'altres venen, que no hem de tenir por que la nostra identitat es configuri en un mapa divers o dinàmic. Gràcies.