“Vols que t’expliqui com va morir tothom, bonica? T’ho explicaré tot”. Són les paraules de l’Elisa Neri, protagonista de L’edat del vius (Univers), la novel·la guanyadora de l’última edició del Premi Creixells, concedit per l’Ateneu Barcelonès a la millor obra publicada de l’any 2022. El personatge no les adreça, però, a un altre ésser humà, a cap company d’espècie, sinó a una rata, a qui es troba durant el seu periple postapocalíptic i a la qual dedica un monòleg en què descriu la fi del seu món. Obra de l’escriptora Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981), L’edat dels vius és una ficció distòpica amb picades d’ullet al Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, plena de filosofia sobre la lògica del nostre món i la seva direcció. Composta per tres parts i veus narratives que s’alternen entre elles, fusiona el lament per una existència perduda amb l’humor desenfadat i l’esperança sobre la possibilitat de refundar la vida humana amb uns altres principis.

Un món sense vellesa          

 “L’any 2036 es va inventar la Cura”, descriu la protagonista i narradora. I en aquest cas, el remei mèdic és contra un dels límits biològics més ferris de l’espècie humana: l’envelliment. Envellir és la malaltia que la Ciutat-Jardí, on creix l’Elisa Neri, aconsegueix superar gràcies als avenços mèdics i tecnològics. En aquesta societat futurista, els vells es converteixen en peces de museus que s’ensenya als nens a les escoles com una mostra d’un passat remot i superat. Fins i tot un de sòrdid i monstruós. A la Ciutat-Jardí regnen la joventut perpètua, les facultats físiques en la màxima esplendor. Quin paper hi juga la mort, doncs? Com es produeix el relleu de la vida? La Fàbrica, el govern central de la ciutat, determina el moment de la mort de cadascun dels seus habitants. Aquests creixen coneixent el seu destí i acceptant-lo. Els límits els ajuden a conviure en harmonia ecològica també amb els recursos finits de la Terra: els habitants de la Ciutat-Jardí han trobat fonts alternatives d’aliment i subsistència que els permeten evitar la caça i la pesca.

Un envelliment sobtat i accelerat de la població, per culpa d’un accident indeterminat, fa que en poques hores tothom trobi la mort

Aquesta societat del futur, amb les seves limitacions, procura en realitat una existència harmònica, respectuosa amb els seus habitants, que hi són feliços. Fins que arriba la catàstrofe: un envelliment sobtat i accelerat de la població, per culpa d’un accident indeterminat, fa que en poques hores tothom trobi la mort. Tothom, és clar, menys l’Elisa Neri, que de sobte es veu sola i ha de descobrir si realment s’hi ha quedat. Talment com l’Alba i el Dídac, protagonistes del Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo, el personatge emprendrà una recerca de supervivents a bord d’un vaixell. Perduda, sense pràcticament mitjans per sobreviure i sense rumb, s’encomanarà a una rata que troba a la coberta de l’embarcació. L’animal es convertirà en la seva interlocutora, a qui explicarà la seva història personal i la de la destrucció del seu món.

Un monòleg amb interlocutor animal

“I això va ser el que vaig sentir quan el meu home es va morir: mandra. Quina santa mandra. Què suposava que havia de fer amb aquell embalum?”. L’Elisa Neri recorda la mort de l’Eugeni, el seu marit, afectat per la tragèdia col·lectiva de la Ciutat-Jardí. I ho fa des de la seva perspectiva, descarnada, irònica i punxant de la vida, la d’algú que ha perdut la raó de viure. “He dit que soc una dròpola. Ho he estat tota la vida i ho seré fins l’últim alè”, confessa. A bord de l’embarcació passa pàgina dels anys i dels records que conformen la seva vida anterior. La seva història d’amor, que lamenta profundament d’haver perdut, la relació cabdal amb la seva mare i la seva al·lèrgia a la mandra, les anècdotes de la infància, que també revelen l’estructura de la seva particular societat.

És a través d’aquesta via que la novel·la es connecta amb l’interès per la filosofia de l’autora però també amb l’impacte de la pandèmia i el seu terratrèmol social

Tot escombrat per la força de la catàstrofe: “els canvis fan olor de petites coses que ensumes després, quan és massa tard”, certifica. És a través del seu monòleg que el lector és capaç d’anar reconstruint, a poc a poc, el passat de la protagonista i la lògica de funcionament de la Ciutat-Jardí. Es tracta en realitat d’una proposta filosòfica que proposa uns principis rectors sobre els quals s’hauria de construir la vida. És a través d’aquesta via que la novel·la es connecta amb l’interès per la filosofia de l’autora però també amb l’impacte de la pandèmia i el seu terratrèmol social.

Una illa feliç?

La segona part de la novel·la la protagonitza un escenari diferent. Es tracta de l’Illa Bonica o Illa de Sant Pere, que reuneix un centenar de refugiats, que van marxar de la Ciutat-Jardí fugint de la primera Cura, una campanya de millora genètica massiva. Volien seguir vivint amb les normes del món que coneixien i rebutjaven el que s’intuïa amb el nou ordre social. Van omplir diverses barcasses i van fugir fins a una illa a la qual més tard van posar el nom de “Sant Pere”, perquè van decidir que era el lloc més a prop de les portes del cel.

Allà hi duen una existència tolerada i autèntica, com si es tractés d’una comuna amable i acollidora. La veu narrativa tràgica i nostàlgica de l’Elisa Neri la substitueix, en aquesta segona part, una narrador mordaç i divertit que explica la quotidianitat desenfadada de l’illa i dels seus habitants. Les petiteses del dia a dia es barregen amb els grans debats sobre la vida en la societat de la qual van fugir i sobre la decisió d’abandonar-la. De la comunitat de l’illa en formen part personatges com l’Esteve Bonada, un home d’edat avançada i cec que hi actua com si fos el pregoner, despertant els seus habitants amb un megàfon i simulant un programa radiofònic. Però també la Núria Tura, l’encarregada del cementiri, o el Rafel Ribot que tria passar els seus dies disparant contra els ocells que campen pel cel i que es rebel·la contra la dieta de bledes que la Carme Salvador, una altra de les habitants d’aquest grup de ‘pàries’, li vol imposar.

En el seu viatge erràtic en barca, l’Elisa acabarà arribant fins a l’illa, on trobarà una forma de vida alternativa a la que havia conegut i també un consol per superar la tragèdia col·lectiva. En la seva nova felicitat, L’edat dels vius sembla donar un missatge d’esperança contra les fantasies contemporànies d’apocalipsi i de col·lapse social. Com si després de la fi del món encara hi pogués haver vida. “S’hi estava bé, al nostre món de pega”, diu el personatge, “de fet, era l’únic lloc on existir”.