“Porto temps buscant per el meu cor, ‘viam si trobo el rebost per encetar el préssec amb almívar i el teu record dolç de codony”. Així inicia Mar Pujol el seu disc de debut, Cançons de rebost, amb veu dolça i guitarra, creant un univers íntim, amb tocs antics i amb el caliu de la llar de foc. Donant gran importància a les paraules i la bellesa d’aquestes, la cantautora del Lluçanès s'ha presentat en societat de llarg amb 10 cançons en conserva que podem guardar com a petits tresors al rebost de casa. Tot el treball al·ludeix a la quotidianitat i a parar-se a gaudir de les petites coses: “Em fixo molt en com els avis feien les coses i com aquesta lentitud d'alguna manera em fa viure. Me la vull quedar per a mi per saber viure millor”, ha comentat la cantant i guitarrista.
10 cançons en conserva que podem guardar com a petits tresors al rebost de casa
Destaca Xarim Aresté, Sílvia Pérez Cruz i Remei de Ca la Fresca com a influències –“Tot m’entra per la vena o pel cor. Tot m’influencia. Allò que t'agrada, vulguis o no, ja s'ha colat a dins”–, el 2022 va donar-se a conèixer amb l’EP Trepa que va autoeditar gràcies a una empenta familiar. Ara, amb l'aportació a la producció de Jordi Matas (Ferran Palau, El Petit de Cal Eril...), ha trobat un so amb el qual se sent totalment còmoda, enfortint el vincle entre la guitarra i ella.
Quan va començar la teva relació amb la música?
Des de petita que m'encanta i m’acompanya la música. Sempre hi ha hagut música a casa, però sobretot pel meu pare, que toca la guitarra i canta i fa cançons. Cantàvem, fèiem guitarreos familiars i ens inventàvem cançons junts. Va arribar un dia –a la meva etapa universitària–, que vaig començar a compondre les meves cançons, tot i que a l'institut ja n'havia creat alguna, però era molt més naïf. Vaig decidir compartir-les als micros oberts, i les tocava a la família. Un dia la meva tieta em va dir: “Això ho has de gravar”. Vam fer un mecenatge familiar i em van ajudar a pagar-ho.
D’allà va sorgir Trepa, que el vas autoeditar. Ara amb Cançons de rebost ha canviat molt el procés?
Ha sigut molt diferent. Trepa va ser el meu primer projecte sola, sortint del niu. Tot era molt innocent. Tenia molt pocs coneixements de la indústria musical, no tenia ni idea de res. Just quan m’havia assabentat una mica de com anava tot, vaig començar a preparar Cançons de rebost i Hidden Track Records em va trucar a la porta. De cop i volta em vaig poder dedicar únicament a allò meu, que eren les cançons, tot i que la portada, la foto o el videoclip han estat decisions creatives meves. Però Hidden m'ha ajudat moltíssim, m'ha assessorat i hem sigut més mans. Són processos molt diferents, el primer de forma més autònoma (o ho fas tu, o no ho fa ningú) i ara ha estat més compartit.
Consideres Trepa com la carta de presentació i Cançons de rebost més de consolidació i de trobar el teu so?
Amb Trepa em sento molt còmoda amb les composicions i amb el procés, però a nivell de so no acaba de ser tan rodó com pretenia, o no es nota aquesta intimitat en el so. En canvi, Cançons de Rebost mostra exactament com volia sonar.
Quin canvi hi ha hagut? Ha sigut la producció del Jordi Matas?
Sí, i el com ho gravàvem, sobretot. Perquè Trepa va estar gravat amb claqueta, pistes separades: primer gravem guitarra, després veu. La claqueta no deixa que la cançó estigui viva. I gravar per separat... Amb en Matas ja vam veure que es perdia la màgia, perquè he estat anys fent un vincle amb la guitarra: la cosa màgica és aquesta mescla natural que jo faig amb l'instrument. Si et carregues això i ho fas per separat, es desvertebra tot.
Totes les lletres estan escrites en clau de mirar molt cap a dins, d'hivern, d'estar recollida i de reflexions personals.
Trobem una idea central al nou àlbum?
No és un àlbum conceptual, jo m'ho imagino com si fossin pots en un rebost compartint l’espai. Totes les lletres estan escrites en clau de convertir tot el quotidià en una cosa realment profunda i sentimental. En clau de mirar molt cap a dins, d'hivern, d'estar recollida i de reflexions personals. Parlo molt del menjar, que és un element central en Cançons de rebost. També és veritat que hi ha gent que em parla de la natura. Tot i que si Trepa se situa en un bosc, aquest se situa més en una casa, però no em puc desenganxar de la natura i del bosc, perquè al final són coses que t'acompanyen al dia a dia, i el que forma part del meu dia a dia ho porto les cançons.
L’espai que et ve al cap és casa teva al Lluçanès?
Sí, bàsicament casa meva, la llar de foc, el mateix rebost, la cuina i l'habitació. Estava en aquests espais quan componia. Tots aquests fers i gestos, que són tan petits, expliquen moltíssimes coses d'una persona, d'una cultura, de com conceps la vida. Jo què sé, pelar una patata. Com pela una patata una àvia. Nosaltres ara sembla que ho hem de fer molt ràpid. I ells s'estaven allà amb tota la calma, pelant una patata. M’he inspirat molt en aquesta lentitud en els gestos, sobretot els gestos del passat. El rebost és un lloc més aviat antic. Ara no fem servir rebost, no ens cal, perquè tot és molt més immediat. No necessitem que es conservi res, perquè ho pots consumir ja.
M’he inspirat molt en aquesta lentitud en els gestos, sobretot gestos del passat
Nostàlgia del passat, doncs?
Sí, és que vivim amb molta ansietat. M'estic adonant cada cop més de tot el que ens genera el mòbil: ens posa un ritme a sobre que no el sabem aguantar, i per això tenim tants problemes mentals, bàsicament.
I trobes també aquest canvi de ritme quan baixes a Barcelona?
Sí, molt. És un ritme molt diferent. Les paraules, el que es fa... Té coses molt guais, Barcelona, però hi ha moltíssims estímuls: hi ha 30.000 forns i cap en què es facin les coses bé, perquè fan un procés ràpid. No és un procés artesanal, és un procés industrial, que té molt a veure amb haver de produir molt. Per tant, haver d'anar molt ràpid acaba per significar que les coses es fan malament. I tornem al gest de pelar una patata lentament. No té punt de comparació. D'un procés a què dediques energia, temps, voluntat i desig, acaba sortint una cosa bonica perquè li has dedicat temps.
A xarxes vas dir que havies proposat un ordre del disc, però que cadascú se'n fes el seu. És així com entens la música?
Sí, és que jo soc molt així. Si fos una persona supermeticulosa, segurament voldria un disc en un ordre concret per una coherència x. Potser algun dia faig un àlbum així, mai se sap, però sí que trobo que a vegades estem molt capficades en què tot tingui un sentit extrem i al final la gent s’ho agafa i s'ho fa com vol.
La intimitat i puresa són atributs del teu projecte. Com vius l’exposició a mesura que més gent t'escolta?
Ho estic vivint de la mateixa manera perquè mai he tingut expectatives de res amb la música. Simplement de fer-ho i gaudir-ho a casa meva. Si la puc compartir i, si a sobre a la gent li agrada i estima les meves cançons, és brutal. Però com que no tinc expectatives, sempre ho he viscut d'una forma molt íntima. I continuo així. L'únic que a vegades flipo quan les comparteixo i la gent connecta fort, plora o de cop i volta em diuen alguna cosa de mi i veig que em faig conèixer a través de les cançons. Quan passa, és una mica heavy.
Aquesta intimitat la reflecteixes amb la relació veu-guitarra. Necessites aquest format? O creus que potser canviaràs a un altre estil?
Clar, no puc predir el meu futur. Jo sé que el que ara em mou és agafar la guitarra i intentar expressar-me a través d'aquesta comunió entre la meva veu i la guitarra. He estat molts anys provant quin és el meu so, experimentant i esprement la guitarra i trobant la veu, la meva manera de cantar, una manera amb què em sentís còmoda. He intentat enfortir aquest vincle entre l'instrument i jo. Però soc una persona que gaudeix amb tota mena de música. Espero ser feliç amb la música i evolucionar. Això és el que vull.
Les lletres tenen un component poètic, ho planteges així o et surt sol aquest tipus d'escriptura?
És el que em surt, no pretenc fer un poema i no ho considero. Però sí que m'agrada molt la poesia i dono molt valor a les lletres, a les paraules. No és el mateix dir una cosa que una altra. Mira, l’Amaia Miranda té una cançó preciosa que es diu Mientras vivas brilla, i té una frase que diu: “Mientras vivas, brilla y no temas por nada en absoluto, que el tiempo es corto y se merece bien su tributo”. I un col·lega em va dir: “ah, això ve a dir que gaudeixis del temps”. I sí, però que malament que queda dit així. Aquí està la importància de les paraules. Si ho dius d'aquella manera, té molt sentit, però si ho dius així, perd l'amor, la bellesa, ho perd tot.