Tafanejant el seu Instagram t'adones que Marala s'ho han passat bé fent això. Encara més, s'ho han passat molt bé. Si més no, això és el que transmeten. Han fet el que els ha vingut de gust, han dotat de força un projecte que, potser al principi, no tothom es va prendre tan seriosament (igual ni elles mateixes). Han inundat de color i somriures l'ecosistema de la música catalana, valenciana i balear. Que existís Marala era una alegria. Però com moltes coses en la vida, el projecte s'acaba. Les raons les saben elles. Tampoc no fa falta que les revelin. Això sí, per tancar el cercle han ideat tres concerts de comiat, un a la terra de cada una d'elles. L'últim, avui a la reformulada Sala Molino de Barcelona. Així es podran acomiadar davant de la seva gent, davant del seu públic. Han estat vuit anys d'aventura, dos discos llargs A trenc d'alba i Jota de morir, juntament amb col·laboracions destacades amb artistes com a Zoo (Estic antiquà és un temacle, molt divertit i summament modern), Queralt Lahoz o, l'última, Entre carn i os, amb ZETAK.
Mirant cap enrere sense rancor
Marala parteixen de la música tradicional i el joc polifònic de les seves veus, adaptant-lo a l'avui. En aquest cas, com totes tres tenen carreres en solitari, la creació es retroalimenta, també el desig de facturar alguna cosa gran i amb fonament. El seu debut, A trenc d'alba, publicat el 2020 (amb aquesta sèrie de poemes musicals després de l'impacte que va provocar Fermín Muguruza descobrir una adaptació de Mikel Laboa), va coincidir amb el confinament. El que en principi podia ser un hàndicap, elles el van convertir en un avantatge. A l'estiu ja tocaven allà on les truquessin. L'excepcionalitat la van transformar en virtut. Amb Jota de morir, el 2022, ja és una altra cosa, la cosa creix, el projecte és més ambiciós, més versàtil i arriba a molts racons. I elles, lògicament, s'ho creuen. Si abans n'hi havia prou amb una guitarra i les seves veus, ara hi ha més il·luminació, una escenografia específica, fan coreografies. La producció és molt més gran. Hi ha una orientació destinada a teatres per moure's i a ballar. Marala cuiden l'estètica, individualment i en el seu conjunt, i saben què projecten; dones fortes i convençudes de la seva tasca. Si bé, són conscients que encara hi ha molt treball per davant, encara hi ha qui les analitza per ser dones i no artistes. Encara, allà, alguns posen aquest focus molest. Mentrestant, elles són les que provoquen. Amb estil i amb ganxo.
Marala parteixen de la música tradicional i el joc polifònic de les seves veus, adaptant-lo a l'avui
La llengua, o la defensa de les mateixes, és una altra obsessió. Un altre exercici sobre el qual han posat èmfasi. I les tradicions, mirant cap enrere sense rancor; només els val la malenconia, però en positiu. Afortunadament, un disc com Jota de morir (el concepte, les lletres, l'ambientació, la seva calidesa... tot aquí és extraordinari) els va donar moltes alegries i un reconeixement, també de crítica, que pot ser que no esperessin, però que no per això deixa de ser més gratificant. No sabem quin camí haurien pres en el futur d'haver seguit endavant. Si hi hauria un consens (propi i aliè) sobre la seva evolució, si el públic a hores d'ara els demanaria més i més, o més fàcil encara, si per il·lusió i per compatibilitzar-lo amb totes les altres coses, tindrien prou benzina. De tota manera, amb aquests concerts volen deixar un bon regust de boca, un record inesborrable. I si mai decideixen recuperar l'aventura, fer-ho des d'un lloc en el qual elles se sentin còmodes. De moment, quin millor lloc per abaixar el teló a Barcelona que El Molino. Com les grans intèrprets que són. De categoria, que dirien a València.