A casa van prohibir el Nadal. Els pares ho van decidir en una mena d'assemblea sense compromissaris. Ni jo ni la meva germana hi vam poder dir la nostra. Els pares van tirar pel dret amb majoria absoluta, i el motiu era ben clar: “A casa no celebrem el Nadal perquè és masclista, classista i racista. La vinguda d'un rei, sigui de la mida que sigui, mai no és una bona notícia, ni pels pastors, ni per les cabres."

El motiu era ben clar: “A casa no celebrem el Nadal perquè és masclista, classista i racista. La vinguda d'un rei, sigui de la mida que sigui, mai no és una bona notícia, ni pels pastors, ni per les cabres."

Sense canelons, ni pessebre, ni raïm per Cap d'Any

I si la meva germana apel·lava a la màgia de l'estel que va guiar els tres savis d'Orient, els pares la desmentien amb teories astronòmiques que mai vàrem aconseguir entendre. Envejàvem com les altres criatures li etzibaven a un tronc prodigiós que convertia les taronges en regals de totes les mides. Recordo la imatge: estàvem asseguts al sofà del menjador i el pare ens va explicar que ells no ens educarien a través de la violència, i que aquell ritual arcaic deia molt poc de les cultures civilitzades. "Es comença així i s'acaba sacrificant animals o gaudint de la tortura en una plaça del poble."

Estàvem asseguts al sofà del menjador i el pare ens va explicar que ells no ens educarien a través de la violència, i que aquell ritual arcaic deia molt poc de les cultures civilitzades

Sempre tenien un argument més convincent que l'anterior. Les nadales també eren un pou de males intencions. "Pero mira cómo beben los peces en el río (beben y beben y vuelven a beber)...", era una metàfora sobre les societats capitalistes, on éssers alienats – els peixos, és a dir, nosaltres- només volen seguir bevent (consumint) allò que ja tenen. No va servir de res l'excusa que em vaig empescar per participar en el pessebre vivent. Van trobar la disfressa de caganer amagada en una capsa de sabates a sota el llit.

-Què és això? Per què ho tens? Qui t'ho ha donat?

Vaig sentir l'odi a la punta de cada pregunta.

-Vull portar-lo a l'escola i cremar-lo davant de tothom com a protesta. - Vaig mentir-.

La mare va dubtar. Uns segons de silenci i va sortir de l'habitació. Vaig intuir que va fer un parell de trucades i quan va tornar el càstig s'havia multiplicat: pel desafiament i per la mentida (que és molt poc nadalenca, afegí amb ironia). A mi em feia il·lusió disfressar-me i ensenyar el cul – ros i blanquet, ros i blanquet- a la resta de companys que per aquelles dates sempre em miraven amb una barreja de llàstima i angúnia. No ho vaig poder fer.

Després de moltes negociacions, el pare ens va donar el permís per a celebrar la festa del solstici, la pitjor festa que us pugueu imaginar. Sense canelons, ni pessebre, ni raïm per Cap d'Any, ni trobades familiars (enmig de l'horror també hi ha un oasi). A casa llegíem, bevíem camamilla, i a l'hora adequada tots a dormir mentre el món allà fora es consumia en un divertiment hipòcrita, però feliç. Nosaltres érem tan coherents, tenaços i bones persones, que l'únic que ens mereixíem era ser els primers a cremar en el foc més remot ple de gent indesitjable, rodejats de les set fúries de l'infern del Folch i Torres.