L’incest, malgrat ser un dels tabús més ferris de les nostres societats, ha estat un tema explorat durant milers d’anys per la literatura. Examinat i reescrit, triturat i tornat a reconstruir. Des de la família Buendía, protagonista de Cien años de soledad a l’arxiconeguda història de l’Èdip rei de Sòfocles, passant pels contes de Cortázar, autors i autores han volgut submergir-se en les profunditats espinoses de la pitjor de les atraccions. I també ho fa l’escriptor, contista i dramaturg Marc Artigau (Barcelona 1984), guanyador del premi Josep Pla 2019, que ara acaba de publicar Aurora (Destino). Amb un llenguatge depurat i poètic i una narració impregnada dels secrets opressius i les històries dels pobles petits, Aurora juga amb el lector, agafant-lo de la mà i proposant-li un passeig per les fronteres i els límits de les lleis humanes, provocant-lo. Una provocació que, per a l’autor, concentra el que hauria de ser la tasca de la literatura. “No m’agraden les novel·les dels convençuts”, afirma. Artigau és el dramaturg darrere d’èxits com el musical d’El petit príncep, Les tres germanes de Txèkhov o Pares normals, una comèdia musical que ha creat amb Els Amics de les Arts i que es pot veure ara al Poliorama.
L’incest és potser el tabú més gran en les nostres societats. Ha estat complicat fer-ne una novel·la?
És un tema molt tractat en la història de la literatura, un lloc comú. M’interessava, però, tornar-ho a explorar des del meu prisma. Quan faig clubs de lectura em trobo lectors amb prejudicis morals, que si les decisions que pren moralment el personatge no les comparteixen, la lectura els repel·leix. Per exemple, un assassinat en una novel·la negra no el qüestionem, però un acte de violència contra un animal sí que crea molt de rebuig. Per altra banda, la meva mare ve d’un poble ple d’històries i rumors que es magnifiquen i es canvien. I així em va aparèixer aquesta.
Has tingut en compte la literatura prèvia sobre el tema per construir Aurora?
Jo he estudiat formació escènica i dramatúrgia. A mi el teatre grec m’interessa molt i des de la mitologia fins a Èsquil, Sòfocles hi són presents. Quan començava a escriure m’ho faig fullejar, però no vaig voler entrar-hi molt. Tenia clara i la idea i creia que podia seguir explicant-ho des del meu vessant.
La diferència entre el drama i la tragèdia és que el primer és una cosa que podem solucionar entre humans i la tragèdia és una cosa que ens passa per damunt
En aquestes històries de la Grècia Antiga, què explica l’incest? Una atracció tràgica, una lliçó moral...?
La diferència entre el drama i la tragèdia és que el primer és una cosa que podem solucionar entre humans i la tragèdia és una cosa que ens passa per damunt. Que una parella es trenqui és un drama, perquè ho podem solucionar, però la mort d’un fill és una tragèdia perquè ens passa per damunt. L’incest crec que està en la tragèdia, perquè és un tabú enorme. De fet, antropològicament diria que no està acceptat en cap societat. Això és el que li passa a l’Àngel, que a partir d’aquesta relació abusiva ja està incapacitat per a la vida. Una de les premisses que m’interessava era la idea tan senzilla que estimar molt no vol dir estimar bé. L’Aurora estima molt el seu fill, però l’estima de la pitjor manera possible. Les mares castradores són un bon tema literari, també.
Una de les premisses que m’interessava era la idea tan senzilla que estimar molt no vol dir estimar bé
Els pares castradors ho són perquè no són capaços de deixar espai als seus fills?
Perquè crec que carreguem els pecats dels nostres ancestres. No soc pare, però entenc com algú intenta educar el seu fill amb una transmissió perquè li han inculcat així. Les relacions paterno-filials són un gran camp per la psicologia i la literatura per investigar i escriure.
I els coralls vermells?
S’hi assemblen. Els coralls són aquesta cosa secreta, subterrània, on no arriba la llum del sol, que s’ha de cuidar molt i on, per tant, hi ha aquesta cosa de fragilitat com en les relacions humanes.
Estimar molt no és estimar bé. Però l’incest, a la vegada que terrible, es narra com una cosa poètica o dolça a Aurora.
Em vaig basar en un conte de Cortázar en què una violació que està escrita de forma tan perversa que el lector pot arribar a pensar que en realitat hi ha una història d’amor. Jo havia treballat Aloma als instituts i en una primera lectura els alumnes no veuen el que hi passa com un abús. Aquesta bellesa en l’escriptura per explicar un fet espantós era una forma de fer al lector còmplice. El més interessant de la literatura és creuar límits, anar al tabú. Permetre’ns aquest espai de transgredir. I jo no he inventat la sopa d’all, aquest és un tema tractat des de fa milers d’anys. Simplement era jugar amb el punt de vista del narrador.
Cada vegada estem més avesats tots a llegir allò que ens dona la raó. És molt plaent, però crec que hem de debatre amb la gent que està molt en desacord amb nosaltres
En literatura cal apartar el judici moral?
El judici moral està bé que quedi fora. No m’agraden les novel·les dels convençuts. Cada vegada estem més avesats tots a llegir allò que ens dona la raó. És molt plaent, però crec que hem de debatre amb la gent que està molt en desacord amb nosaltres, és el que ens enriqueix. I penso que la literatura ens ha de portar a llocs límits o fronterers.
En què t’has basat per construir el poble escenari on passa tot?
En un poble de la Costa Brava, que és on més es feia l’extracció de corall.
Per què això existia realment durant anys.
Vaig conèixer la història una vegada que vaig anar a la ràdio i la periodista Anna Punsí l’explicava. Gent que es dedicava a robar coralls. A la novel·la narro, perquè ella ho havia explicat, com a un agent forestal o marí li cremen la casa. I per les xarxes la persona a qui li havien fet en la vida real es va posar en contacte amb mi per si volia que m’expliqués la seva versió dels fets.
Una víctima és algú que ha patit un perjudici, una injustícia. Un heroi és una altra cosa, algú que sobresurt enmig de la mediocritat per fer un bé a tots
Encara hi ha gent que s’hi dedica, avui?
Ara l’activitat està molt decaiguda. A principis del 2000 va tenir el seu auge. Ara ha passat una mica de moda i hi ha més vigilància. I és molt perillós! Els qui l’extreien barrejaven oxigen amb heli per poder estar més estona sota l’aigua. Quan pujaven el corall el deixaven a dalt i moltes vegades els agents estaven esperant per atrapar-los. Però el corall té una cosa molt bonica i és que durant molts anys es pensaven que era un mineral i és un animal. I això té a veure amb el que passa entre l’Àngel i l’Aurora. Allò que no tenia nom, que pensàvem que podia ser estimar molt no era això sinó un abús. Després, també volia col·locar el personatge de l’Àngel com algú que també pren males decisions, que fa mal a la gent. Cal diferenciar entre heroi i víctima. Una víctima és algú que ha patit un perjudici, una injustícia. Un heroi és una altra cosa, algú que sobresurt enmig de la mediocritat per fer un bé a tots. I molts cops ho veig, que les víctimes són herois. I no, les víctimes són víctimes.
Hi havia també la intenció de construir el poble com una atmosfera tancada i opressiva?
Sí, m’agraden molt els pobles petits. M’agrada visitar-ne els cementiris quan hi vaig. Em fixo en els cognoms i a vegades veig que amb cinc d’ells ja tinc fet tot el poble. Aquesta consanguinitat, la societat tancada i petita m’interessa molt. Crec que abans comprendrem com funciona l’univers que no pas un nucli familiar, que per si sol té unes lleis completament diferents per cada família.
Més enllà de ser novel·lista tens una llarga carrera com a dramaturg. És molt diferent el procés creatiu entre una novel·la i un muntatge teatral?
El de la novel·la és més solitari, tot i que no estiguis completament sol. El teatre sobretot demana molta generositat com a escriptor. Tu escrius un text i un director posa una mirada determinada sobre ell i uns actors i una escenografia. I això fa que el procés sigui molt més compartir, una comunió, cosa que et demana fortalesa i seguretat. Per altra banda, la recepció del teatre pot ser molt més cruel i eufòrica que no pas la novel·la. La novel·la té uns canals més soterrats. A vegades, al cap de tres anys d’haver-ne publicat una reps el missatge d’algú a qui li ha encantat. Al teatre, els models d’exhibició són molt més immediats. Ràpidament veus si ha tingut èxit o no.
En el meu cas, moltes idees sorgeixen des de l’avorriment i la contemplació
Microrelats a la ràdio, muntatges teatrals i novel·les, entre d’altres. És difícil combinar processos creatius en tants camps a la vegada?
A vegades em diuen que sóc molt prolífic. No sé què hi ha darrere d’aquest adjectiu (riu). Intento ser molt organitzat, encara que tinc dies en què m’encallo amb les idees i em ve una culpabilitat cristiana terrible. I no és veritat perquè, en el meu cas, moltes idees sorgeixen des de l’avorriment i la contemplació.