L’antropòleg Marc Augé ha estat director de l’École d’Hautes Études en Sciences Sociales, una de les més prestigioses institucions acadèmiques franceses en l’àmbit de les ciències socials. Ha estat un ferm defensor de l’aplicació de l’antropologia a l’estudi de les societats occidentals contemporànies, amb llibres com El viajero subterráneo: un etnólogo en el Metro. Ara ha publicat, a Ático de los Libros, Las pequeñas alegrías. La felicidad del instante, un llibre en què exalça els petits moments de felicitat de l’individu.

Abans es podia parlar d’una realitat local, ara la globalització arriba arreu

Els antropòlegs tradicionalment buscaven com a objecte d’estudi un grup d’“indígenes”. En els darreres temps prefereixen buscar tribus urbanes o col·lectius marginals. Com és que vostè tria un tema com “l’antropologia de la felicitat”?

Quan vaig començar a treballar com a antropòleg em vaig dedicar a grups africans, durant molts anys, però progressivament he passat d’una etnografia d’aquests grups a una antropologia més general. Les ètnies amb les que jo havia treballat havien anat evolucionant, d’una forma general. A més a més, jo viatjava i m’anava preguntat sobre mi mateix i sobre el medi al que pertanyia. Per altra banda, hem passat del període de la colonització al de la descolonització. Abans es podia parlar d’una realitat local, ara la globalització arriba arreu. Això m’ha dut a interrogar-me sobre realitats més pròximes.

A Las pequeñas alegrías vostè fa d’antropòleg i, alhora, d’indígena. Com és això?

Amb els altres un té tendència a prendre tot el que ells diuen com realitats, tendeixes a pensar que ells diuen la veritat, que ofereixen coneixements... Ens ho solem prendre com a fets... Aquesta dificultat es resol quan te n’adones que fan relats sobre ells mateixos, com nosaltres. El relat vincula el que fan els altres amb el que fem a casa nostra. Interrogar els altres m’ha permès d’interrogar-me sobre mi mateix. Tots vivim, en certa mesura, en un món de ficció...

Què pot aportar l’antropologia a l’estudi de la felicitat?

L’antropologia globalment, no ho sé, però jo m’he interrogat sobre els petits moments de felicitat, de benestar. La felicitat està de moda, fins i tot a l’ONU s’ha creat una divisió que se n’encarrega, i les empreses creen seccions de felicitats per atendre els seus empleats... Jo he intentat escapar a aquesta moda no preocupant-me per la felicitat en general, sinó pels instants de felicitat, de benestar... I m’he interessat sobretot pels que estan marcats per un moment compartit. No hi ha altra identitat que la compartida. Cadascun és a través de les seves relacions amb els altres. I els moments de benestar s’emmarquen en aquesta dialèctica.

No es tracta de donar receptes de felicitat, això li pertoca a cadascun

Quina diferència hi ha entre aquest llibre i un altre escrit per un expert en autoajuda?

Jo no dic què has de fer per ser feliç. Jo observo coses que crec que són compartides per tothom, que són modestes però intenses i que aporten benestar. No es tracta de donar receptes de felicitat, això li pertoca a cadascun... Jo intento mesurar la importància antropològica d’aquestes coses. De forma bàsica: són les sensacions, fins i tot les físiques, les que ens donen aquests moments de felicitat. I no pot haver-hi benestar si no hi ha un altre...

La felicitat no pot ser la mateixa per als uns i per als altres: uns poden tenir la seva satisfacció de triomfar a la societat de consum, però els altres en són exclosos

Què és aquesta cosa, la felicitat, que l’home modern persegueix desesperadament?

La felicitat sempre ha estat buscada per tothom. No és res nou. Però crec que avui en dia amb la globalització ha canviat alguna cosa. Per una banda hi ha una definició de l’home genèric, i el model de felicitat va apropant-se a nivell mundial. Però per altra banda les diferències entre els pobres i els rics s’incrementen. Encara que el món sembla unificar-se, mai hi ha hagut tanta diferència per les desigualtats socials. El món s’unifica, però hi ha grans diferències, tant en l’àmbit econòmic com en el del coneixement. La felicitat no pot ser la mateixa per als uns i per als altres: uns poden tenir la seva satisfacció de triomfar a la societat de consum, però els altres en són exclosos. Jo he buscat moments de felicitat més modestos, més concrets, que porten esperances, que són a l’abast de tots i que poden expressar la humanitat genèrica.

Els moments de felicitat que vostè descriu, tendeixen a créixer, o s’acaben?

Jo soc optimista de mena. Podríem parlar de les desgràcies del món, i la llista seria molt llarga. Però el dia en què els homes prenguin consciència de què fa el seu petit benestar i el reconeguin en els altres, potser hi haurà una millora global. És el que jo puc esperar... És en el fons, una mena d’ideal. Amb aquest llibre, també, com a antropòleg, expresso els meus desitjos de cara al futur.

Les petites alegries estan canviant?

Penso que hi ha petites alegries constants al llarg del temps, però els contexts canvien. És diferent el que provoca plaer a algú que ha hagut d’emigrar a allò que li provoca plaer a algú que ha viscut sempre al mateix lloc. Jo crec que  els petits instants de felicitat tenen una gran varietat d’un individu a l’altre i d’un context a l’altre, però que no hi ha canvis en la seva base constitutiva.

Reivindica el record, com a font de felicitat. Però per altra banda reconeix que la memòria és molt manipuladora...

La memòria pot transformar el passat. Però hi ha molts moments que saps que els recordaràs. Quan els passes, saps que en tindràs un record. En tens consciència en el mateix instant en què estan passant. I això no suposa que la memòria no els manipuli. Però també hi ha d’altres moments que quan els vius et passen desapercebuts, i que et retornen de cop quan tens alguna sensació.

No té el mateix sentit l’amistat a les xarxes que la tradicional

Apunta a l’amistat com a base de plaers, també. Es refereix a les amistats tradicionals, o a les virtuals?

Hi ha moltes coses que escapen a la definició tradicional de l’amistat. Avui, amb les xarxes, Obama pot dir que té 3.000.000  d’amics... La gent a Facebook està classificada pel nombre d’amics. Amb els medias arribem a pensar que coneixem el nostre presentador favorit de la tele. Però aquestes són relacions simbòliques, diferents de les reals. L’amistat és una altra cosa. No té el mateix sentit l’amistat a les xarxes que la tradicional. És un problema de la tecnologia. La tecnologia té una gran força, i podria ajudar a aproximar a la gent si s’usés d’una altra forma. O per a l’educació. Si s’usessin aquests programes prodigiosos per aconseguir que tots els homes tinguessin informació, potser s’aconseguiria millorar la humanitat. Però això és un esforç colossal. És encara una utopia.

En un llibre anterior havia fet tot un Elogi del Bistrot, del bar...

Crec que el bistrot és fantàstic. És un lloc on hi ha diferent tipus de clientela però on la gent s’hi troba al matí i intercanvia algunes paraules, que no són necessàriament importants... I això ajuda a conjurar la solitud.

La religió no produeix “petites alegries”? Perquè vostè sembla ser molt crítica amb ella...

La religió produeix benestar però el projecta en la contemplació de Déu i aquesta és una visió que des de jove jo he trobat xocant. I no he canviat de parer en la meva vida. De ben segur que hi ha gent que troba el benestar en la pràctica de la religió, però la religió monoteista vol convèncer els altres, i aquesta dinàmica pot portar a la violència. I si un es perd en la contemplació de déu no es pot ocupar dels altres. I és en la relació entre els homes on es pot trobar alguna cosa que s’assembli a la felicitat.

L’edat juga el rol d’ulleres, t’amplia algunes coses que valen la pena

Las pequeñas alegrías és un llibre condicionat per l’edat? Hauria escrit un llibre així amb 30 anys?

Amb l’edat es presta atenció a la relació amb els altres de forma diferent. I te n’adones de la importància de certes relacions, de certs encontres. L’edat juga el rol d’ulleres, t’amplia algunes coses que valen la pena.

Diuen sovint que la gent gran és pessimista. Vostè diu justament el contrari i en aquest llibre es mostra molt optimista...

Jo soc optimista. Avui en dia hi ha una forma de dandisme que consisteix a dir que els valors es perden, però per la meva part pot haver-hi una interpretació contrària. Les coses progressen,  en l’àmbit dels drets de l’home i en d’altres aspectes, tot i que de forma encara insatisfactòria... Però crec fermament que la ciència i el saber progressen. Em sembla que si els sabers progressen, això haurà de conduir a una millora de la humanitat, però això té una dimensió històrica, i en una dimensió històrica, dos o tres segles no són res... Això prendrà molt de temps.

Si els sabers progressen, això haurà de conduir a una millora de la humanitat

Com a expert en identitats? Què en pensa del conflicte català?

El meu avi era català, de Reus... Però és una qüestió en la que em costa definir-me. Em sembla que les identitats culturals són interessants en general, perquè duen al contacte entre la gent. Però jo crec sobretot a l’individu, perquè és l’individu el que ens porta a l’home genèric. Hi ha tota una identitat catalana, sí... Però la solució és un replegament sobre una fórmula política? No ho crec pas.