Imatge principal: Mapa dels Països Baixos austríacs (circa 1725) / Font: Cartoteca de Catalunya
Barcelona, 13 de setembre de 1714. Després de 414 dies de setge i més de 6.000 morts, les autoritats catalanes capitulaven la rendició de Barcelona i, a canvi, obtenien el compromís de Berwick, comandant de les tropes borbòniques franco-castellanes que havien ocupat Catalunya, que el nou règim garantiria vides, llibertats i béns. L’incompliment de les garanties donades –que es va traduir en l’empresonament dels caps militars, la confiscació del patrimoni de les autoritats polítiques i la imposició d’un brutal règim de terror generalitzat– provocaria un exili formidable, que els investigadors han catalogat com el primer gran exili de la història peninsular. Més de 30.000 catalans i valencians es van veure abocats a l’exili per escapar d’aquella sòrdida masmorra que el règim borbònic havia construït sobre els països ocupats.
Qui eren els exiliats?
El professor Joaquim Albareda, de la UPF, va ser el pioner a encunyar la definició “el primer exili polític de la història hispànica”. I el professor Agustí Alcoberro, de la UB, el primer a elaborar un acurat cens d'exiliats. Albareda i Alcoberro, en les seves imprescindibles investigacions, dibuixen l'escenari d'un exili socialment divers, però ideològicament compacte. Des d'alts càrrecs de l'administració austriacista fins a simples voluntaris de l'exèrcit imperial amb cert rang militar. Des d'alts dignataris de la jerarquia eclesiàstica fins a simples rectors parroquials. Des de persones desarrelades fins a famílies senceres. Però, particularment els catalans, amb un denominador comú: la idea “Catalunya, l'Holanda de la Mediterrània”, nervi ideològic de l’austriacisme català.
Plànol de Nova Barcelona (1733) / Font: Bibliothèque National de France
Cap a on es va dirigir l’exili català?
Segons el resultat de les investigacions d’Albareda i d’Alcoberro, l’exili catalanovalencià de 1714 es va dirigir, exclusivament, cap als territoris que –després del Tractat d’Utrecht (1713)– havien quedat sota la dominació de Carles d’Habsburg. Una part d’aquell exili es va dirigir al regne de Nàpols. I una altra als Països Baixos que, abans de la guerra, havien format part de l’edifici polític hispànic. És a dir, a l’actual Bèlgica. Però la majoria d’aquell col·lectiu es va dirigir a Viena, la capital dels dominis Habsburg. L’exili vienès és el més ben documentat, i el que aporta la representació més dramàtica d’aquella diàspora, perquè els que hi van arribar amb recursos suficients per seguir una vida normal eren una minoria molt minoritària. La immensa majoria, si més no a l’inici, es van convertir en una gran massa de pobres i desclassats.
Ramon de Vilana-Perles
Ramon de Vilana-Perles (Oliana, 1663 – Viena, 1741) és la personalitat més destacada d’aquell exili. Va ser qui va haver de tancar la porta, per darrer cop, de la cancelleria de Habsburg a Barcelona. El 30 de juny de 1713, Carles d’Habsburg ja s’asseia al tron de Viena, ja havia signat el Tractat d’Utrecht –que pretenia posar fi al conflicte–, i les darreres tropes de la coalició internacional austriacista abandonaven Catalunya. I va ser, també, qui va haver de portar Elisabet de Brunsvic –l’esposa de Carles d’Habsburg– a Viena. Vilana, que a Barcelona ja actuava com a secretari d’estat, a Viena veuria confirmat el seu càrrec, i es convertiria en secretari del despatx universal (l’equivalent a primer ministre). Des de la seva posició, crearia una potent infraestructura d’acollida que tindria l’objectiu de resituar els exiliats catalans acuitats per la precarietat.
Mapa de les destinacions de l'exili català de 1714 / Font: Universitat de Barcelona
Josep Folch de Cardona-Erill
Josep Folch de Cardona-Erill (Madrid, 1651 – Viena, 1729) és una altra destacada personalitat de l’exili català austriacista. Havia tingut un paper molt rellevant en la Revolució austriacista del País Valencià, i havia format part de la cancelleria de Carles d’Habsburg a Barcelona. A Viena va exercir diverses responsabilitats de govern. L’any 1717 –a instàncies de Vilana– i amb la col·laboració de tres metges catalans exiliats –Esteve Mascaró, Maurici Andreu i Nicolau Serdaña– va invertir més de 10.000 florins en la construcció d’un hospital que atenia gratuïtament tots els exiliats procedents dels països peninsulars. La primera junta d’aquella institució estaria formada per quatre metges, dos farmacèutics, dos infermers i una infermera, un cirurgià i un apotecari. Tots catalans, excepte un dels farmacèutics que era valencià.
Josep Plantí i Pere Joan Barceló
Plantí i Barceló són, també, destacades personalitats de l’exili català austriacista. Plantí havia estat un alt funcionari de la cancelleria Habsburg a Barcelona; i a Viena li van confirmar el càrrec. I Barceló havia estat un oficial de l’exèrcit imperial; que, paradoxalment, assoliria la categoria de mite durant la postguerra (1714-1720): va ser el famós Carrasclet. Tant Plantí com Barceló van rebre l’encàrrec de Vilana de crear sengles colònies que haurien d’explotar els exiliats. Plantí seria l’impulsor de Nova Barcelona, a la Voivodina (a l’oest de l’actual Sèrbia), una colònia agroramadera i comercial destinada a allotjar unes 1.000 persones. I Barceló faria el mateix a Caríntia (al sud de l’actual Àustria), amb un projecte de dimensions més reduïdes (havia d’allotjar unes 100 persones), però estava destinat a ser el pioner d’aquelles característiques a la regió.
Què se’n va fer dels exiliats catalans?
Els projectes de Plantí i Barceló no van reeixir. Pel que fa a Nova Barcelona –el projecte més ambiciós i dimensionat–, el professor Alcoberro ho atribueix a la conjunció de les tres pes: perfils inadequats, previsions errònies i pesta de Voivodina. I això vol dir que els colons eren gent massa gran o massa esguerrada per a les tasques agroramaderes, que la majoria ja eren d’edat avançada, i que les previsions de conreus es van fer equivocadament. El cas de Nova Barcelona és molt paradigmàtic perquè explica de quina forma el destí es va acarnissar amb els exiliats. La colònia només va tenir una existència de cinc anys (1735-1740) i una taxa de supervivència del 50%. Un cop abandonat el projecte, per les causes esmentades, els supervivents retornarien a Viena i passarien a engrossir les masses de desclassats.
Les elits de l’exili
En canvi, les elits de l’exili –que representaven una ínfima part del col·lectiu– van aconseguir redreçar la seva vida; i quan el 1725 es va signar la pau definitiva entre Habsburgs i Borbons –que contemplava la devolució dels béns confiscats als austriacistes–, la immensa majoria va restar a l’exili. Una investigació promoguda per la Delegació de la Generalitat a Viena l’any 2015, llavors gestionada per Adam Casals, revelaria que els membres d’aquella elit estan enterrats a la cripta d’Alserkirche, a la capital austríaca. El panteó de l’exili català conté les restes, per exemple, de Francesc de Berardo (el darrer ambaixador de l’època foral a Viena), de Josep Folch de Cardona-Erill (el promotor de l’hospital dels exiliats) i dels militars Miquel de Ramon (mariscal de l’exèrcit imperial), Antoni Roger d’Erill (comte d’Erill) i Josep de Coloma (marquès de la Noguera).
Representació de Viena (mitjans del segle XVIII), obra de Bernardo Bellotto / Font: Wikimedia Commons
I els que es van atrevir a tornar?
I els pocs que van fer el gest, que van confiar que la cancelleria borbònica compliria els acords d’un tractat internacional (Pau de Viena, 1725), es van adonar que els ministres de Felip V feien bo a Berwick. Només de posar els peus a l’Espanya borbònica, van girar cua i es van autoexiliar. Aquest detall és molt important, perquè revela tres aspectes fonamentals que desballesten el discurs arnat de la historiografia nacionalista espanyola. Revelen clarament que, passada una dècada llarga de la concussió de la guerra, el paisatge de repressió i de violència no havia cessat, que l’economia estava absolutament intervinguda i les oportunitats de negoci eren totalment inexistents i que el règim borbònic no tenia cap interès a recuperar el capital humà –intel·lectual i mercantil– que s’havia exiliat.