Abadia de Sant Miquel de Cuixà (llavors comtat de Conflent, en l’òrbita política i militar dels comtats independents de Barcelona i d’Urgell), 30 d’octubre de 1046. Fa 975 anys. Moria Oliba, abat del monestir. Durant la seva existència, Oliba (971-1046) va viure en primera persona el paisatge de violència i de terror que, a cavall de l’any 1000, es va desfermar arreu d’Europa i que culminaria amb la transformació dels vells règims senyorials en els nous règims feudals. Tot i això, i amb tots els elements en contra, Oliba seria capaç d’importar i promoure les assemblees de pau i treva, uns espais de diàleg i de negociació, reconeguts i validats per tots els actors d’aquella societat, que no tan sols limitarien l’acció d’aquells avariciosos i violents barons feudals, sinó que es convertirien en el precedent més remot de l’actual sistema polític parlamentari.
Representació de la servitud / Font: Universitat de València
Qui era i d’on venia Oliba?
Oliba era un personatge de la minoritària oligarquia de la seva època. Altrament, en una societat que no coneixia l’ascensor social, mai hauria estat ni tan sols abat i, no cal dir, el promotor de les assemblees de pau i treva als comtats catalans. Oliba era el tercer fill d'Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i de Conflent, i membre d’una branca menor de la casa comtal Bel·lònida de Barcelona. I era germà del mític Bernat Tallaferro, que havia estat un dels elements més destacats en la primera gran incursió catalana en territori andalusí: l’any 1010 havien saquejat Còrdova i havien obtingut un copiós botí que es destinaria a la primera gran fortificació del país després que el comte Borrell declinés renovar el vassallatge amb la monarquia francesa (987). Aquella campanya va tenir una importància cabdal en la consolidació de la independència dels comtats catalans.
Què més era Oliba?
Oliba era un engranatge més d’aquesta ideologia del poder primigeni català. Però el seu perfil intel·lectual l’havia separat del món de les piques, de les malles i de les destrals, i l’havia conduït cap a la carrera eclesiàstica, que, en aquell moment, era l’únic camí possible per a un home amb les seves inquietuds. Oliba acabaria sent l’abat de Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà, que, com tots els monestirs de l’Europa de l’època, eren illots de cultura enmig d’un oceà de rusticitat. Aquesta idea és molt important, perquè Oliba la va traslladar a un altre pla: en aquell context de violència, proposaria i aconseguiria que els edificis religiosos tinguessin la consideració d’illots de pau i de refugi enmig d’aquell oceà de violència i de terror. Serien les cèlebres sagreres (un espai de llibertat format per un radi de trenta passes al voltant dels edificis religiosos).
Mapa dels territoris comtals catalans al voltant de l'any 1000 / Font: Enciclopèdia
Per què aquell paisatge de violència i de terror?
A finals de la centúria del 800 s’havia produït una crisi general del poder central (la monarquia) arreu dels territoris de l’antic Imperi Carolingi. És l’època en què Guifré el Pilós (840-897) ―comte dependent de Barcelona― se suma a una inèrcia generalitzada i converteix el càrrec en hereditari. Aquest procés es va accelerar durant la centúria del 900: els barons feudals (la darrera balda del poder delegat) promourien escenaris permanents de violència ―a través de guerres particulars― amb l’objectiu d’usurpar el bé públic (l’exèrcit, les infraestructures defensives, l’administració de justícia, el règim tributari) en l’àmbit territorial dels seus dominis. A cavall de l’any 1000, el resultat d’aquella descomposició del poder central s’havia imposat allà on havia arrelat, crescut i espigat. Als comtats independents catalans, també.
Representació de la classe baronial feudal
La fase més dura de la violència feudal
Consolidat el règim feudal, els avariciosos i violents barons territorials van passar a una segona fase, la més dura d’aquell procés: l’apropiació per la via de l’extorsió de les petites propietats pageses. És l’època que els historiadors anomenen crisi aloera (d’alou: petita propietat). A cavall de l’any 1000 els comtats independents catalans ―com bona part d’Europa― van assistir a una brutal transformació del seu paisatge social i econòmic: es va passar d’una societat composta, bàsicament, per petites unitats de producció familiars a una altra formada per grans latifundis en mans d’aquelles avaricioses i violentes classes baronials. I d’una societat que, actualment i col·loquialment, anomenaríem de pimes i autònoms, a una altra de jornalers subjectes a unes condicions que fregaven l’esclavitud (sotmeses pels famosos mals usos).
El paper mediador de l’Església
Naturalment, aquell procés d’apropiació no va ser tan senzill com, a priori, pot semblar. Els petits propietaris pagesos, que eren el corpus social majoritari en aquella Catalunya primigènia, s'hi van resistir. Però sense èxit. El país es va tenyir de sang. I en aquell context, que el poder central (a Catalunya, la casa comtal barcelonina) era incapaç d’aturar, van sorgir algunes figures de la jerarquia eclesiàstica disposades a mediar en aquell conflicte. Els bisbes i abats del ducat de Borgonya ―l’entitat política més poderosa del regne de França― van promoure les primeres assemblees de pau i treva (Charroux, 989). El resultat va ser decebedor per als pagesos: el règim feudal (el resultat de la usurpació del bé públic i de l’apropiació de les petites propietats familiars) adquiria plena carta de naturalesa, però es posava fre a aquella esbojarrada espiral de sang i fetge.
Mapa del regne de França al voltant de l'any 1000 / Font: Atlas Historique de la France
Oliba i les assemblees de pau i treva a Catalunya
Oliba va importar aquell model i va aconseguir que totes les parts en conflicte acceptessin seure, negociar i regular aquella nova realitat. La primera assemblea en territori català ―i en un domini cristià peninsular― va ser a Toluges (llavors comtat del Rosselló) l’any 1027. Fa quasi 1.000 anys. Oliba no va aconseguir revertir la situació i retornar al paisatge anterior a aquella formidable crisi ―mal anomenada Revolució Feudal―. Però, de la mateixa forma que els seus predecessors borgonyons, va aconseguir aturar aquella brutal sagnia i, sobretot, va frenar ―si més no, momentàniament― l’avarícia insaciable de la classe baronial. La tasca d’Oliba no va ser fàcil. El context d’extrema violència ho complicava molt. Però els va asseure i els va obligar a adquirir compromisos que tenien força de llei. En definitiva, el precedent més remot del sistema parlamentari modern.