Madrid, 1 de maig de 1766. Fa 255 anys. Pablo de Olavide y Jáuregui, intendent dels quatre regnes d'Andalusia, presentava al rei Carles III el seu projecte de “Colonización de la Tierra del Fuego” (a l’extrem sud del continent americà), que, després d’un breu debat, es reformularia com el projecte deColonización de los desiertos de Sierra Morena y de Écija (al sud de la metròpoli hispànica). El projecte Olavide seria una empresa on els catalans i els valencians (a través de la figura d’Antoni de Capmany, el gran il·lustrat català de l’època i amic personal d'Olavide) tindrien un protagonisme destacat. Pobles de nova creació, com La Carolina, s’omplirien de catalans i valencians, i el català seria una més de les diverses llengües d’aquelles primeres comunitats.

Mapa d'Andalusia (1776), obra del cartògraf Antonio Zatta / Font: Cartoteca de Catalunya

El projecte “Nuevas Poblaciones de Andalucia”

Olavide va projectar la creació de divuit nous pobles que serien emplaçats sobre el traçat de camí ral de Madrid a Sevilla i, més concretament, a Sierra Morena (entre el congost de Despeñaperros, al nord, i Bailén, al sud) i a la comarca d'Écija (entre les valls dels rius Guadajoz, a l’est, i Genil, l’oest). Aquestes àmplies extensions eren del patrimoni reial, estaven despoblades (i, per tant, no generaven recursos per a les ruïnoses arques públiques espanyoles) i, a més, en el cas de Sierra Morena, eren refugi de bandolers que perjudicaven la seguretat i el comerç. L’il·lustrat Olavide (que seria una de les figures més controvertides de la seva època, a causa dels seus freqüents enfrontaments amb la Inquisició) va imaginar un nou model productiu basat en la petita i mitjana propietat que volia posar a debat la xacra del latifundisme nobiliari andalús.

Els primers colons

Inicialment, Olavide va recórrer a colons centreeuropeus. Va comissionar un aventurer bavarès anomenat Johann Kasper Thurriegel, que, aprofitant la terrible crisi que en aquells moments assolava Centreeuropa, va reclutar milers de famílies (unes set mil vuit-centes persones) a Baviera, Flandes i el Piemont. L’avariciós Thurriegel, que cobrava a tant per reclutament, no va ser gens rigorós en la selecció. Aquesta seria una de les causes que explicaria el fracàs inicial d’aquella operació. També els atacs armats dels terratinents andalusos, que veien en aquells pobres colons una amenaça al seu poder econòmic i polític, hi van contribuir. El cas és que, passats dos anys del primer establiment (1770), les baixes i les desercions (pel rigor del clima andalús i per les bales dels terratinents andalusos) havien reduït a la meitat el contingent i l'ocupació inicials.

Pablo de Olavide, Antoni de Capmany i Kasper Thurriegel / Fonts: Universitat Pablo de Olavide, Casa de la Llotja i Instituto de Estudios Jienenses

Els colons catalans i valencians

En aquest punt és on entren en joc els colons catalans i valencians. Olavide, estafat per Thurriegel i incapaç de contenir la violència dels terratinents, va decidir recórrer a pagesos catalans i valencians, confiant que no tindrien tants problemes d’adaptació climàtica, i que se sabrien defensar millor de la violència senyorial andalusa. Per a aquesta tasca va comptar amb la col·laboració del seu amic Antoni de Capmany, un curiós personatge d’aquella pintoresca il·lustració espanyola que amb una mà predicava als quatre vents la “laboriosidad” dels catalans i amb l’altra proclamava que el millor que es podia fer amb la llengua catalana era “dejarla morir con dignidad”. Olavide i Capmany van promoure l’emigració d’uns 3.000 catalans i valencians a Sierra Morena, procedents de les comarques del pla de Lleida i de la muntanya d’Alacant.

En quines condicions van ser establerts els colons catalans i valencians?

Els colons catalans i valencians van ser establerts en les mateixes condicions que els seus predecessors bavaresos, flamencs o piemontesos: a cada família se li va lliurar cinquanta faneques de terra (unes quatre hectàrees) i un petit ramat (porcs, ovelles, gallines). I se’ls va eximir de pagar impostos durant deu anys. Però, amb la participació de catalans i valencians, l’ambició d'Olavide i Capmany va pujar un graó: van preveure la creació d’un aparell de fabricació que havia de complementar —i, fins i tot, liderar— l’activitat econòmica de las “Nuevas Poblaciones”. I Capmany, l’home d’Olavide a Catalunya, va reclutar un contingent de trenta famílies menestrals catalanes originàries de Barcelona i de Reus, que van ser establertes a La Carolina amb la missió de crear dues fàbriques: una de llenços de lli i una altra de cardats de llana.

Balanç de la primera remesa de colons / Font: Instituto de Estudios Jienenses

El català a Sierra Morena

Els catalans i valencians, tot i el paper decisiu que juguen en la recuperació del projecte, sempre van ser una minoria cultural en aquell micromon de colonització. Però molt actiu. El català seria —amb el bavarès, el való i el piemontès— una de les quatre llengües d’aquell curiosíssim i plural micromon de la colonització. Una riquesa cultural que es va començar a esberlar quan els bisbes de Jaén van enviar legions de rectors a “evangelitzar” en la llengua de l’imperi aquella massa d’estrangers i d’espanyols “no assimilats” (en la terminologia del règim). L'obertura del projecte a la població andalusa —a partir de 1780— faria la resta. Però, a Sierra Morena i sobretot a La Carolina, el català seria una llengua viva fins ben entrat el segle XIX. Encara, a mitjans del segle XIX, els viatgers de l’època destacaven que a Linares “las mujeres se visten a la catalana”.

Els catalans en la costa atlàntica andalusa

Molt abans d’Olavide i del seu projecte, els catalans ja havien posat el peu a Andalusia. Durant la centúria del 1400, grups importants de comerciants catalans s’havien establert al port fluvial de Sevilla; i un formidable contingent de militars catalans —de l’entorn de Ferran el Catòlic— havien arrelat a Granada. Però, a la vigília del projecte Olavide, un grup de pescadors del Maresme havia protagonitzat una colonització espontània a la costa atlàntica andalusa. Pels pescadors de Mataró, de Canet, de Calella i de Sant Pol, aquella costa no era un paisatge desconegut. De fet, la sovintejaven com a mínim des del 1715, quan la visitaven per a comprar (o pescar) i salar bacallà. Precisament, en aquella costa, els pescadors catalans del Maresme hi havien creat petites factories que, únicament, ocupaven durant la temporada de compra o pesca i salaó del bacallà.

Plànol de La Carolina (1775) / Font: Instituto de Estudios Jienenses

Els pescadors de La Figuereta

Però, a causa del terratrèmol de Lisboa (1755), aquella costa havia vist lleugerament modificat el seu dibuix: havia sorgit una nova illa al delta del Guadiana (a tocar de la frontera hispano-portuguesa), que seria el punt d’inici de la colonització catalana de l’Atlàntic andalús: Isla Cristina. Efectivament, l’any 1757 (dos anys després del devastador terratrèmol i nou abans del projecte Olavide), Josep Faneca, pescador de Mataró, i la seva família es van establir en aquella illa per a recuperar la fàbrica de salaó i donar-li un ús permanent. Serien els pioners d’un moviment migratori procedent de la costa catalana i valenciana, format bàsicament per gent del món de la mar, que culminaria amb la creació d’un poble, que va ser anomenat la Figuereta, oficialitzat en la forma castellana La Higuerita, nom primigeni de l’actual municipi d'Isla Cristina.

El català de la Figuereta

A diferència del que va passar en les colonitzacions dirigides d’Olavide, els catalans i els valencians van ser l’únic col·lectiu d’aquella empresa espontània i el català va ser l'única llengua d’aquella comunitat. Des de l’inici de la seva història, la Figuereta es va incorporar a aquesta curiosa nòmina d’illes lingüístiques catalanoparlants escampades pel món. Com l’Alguer (al ducat independent de Savoia), Saint-Augustine (als Estats Units) o Montserrat (a les Províncies Unides de Río de la Plata) que van resistir la descatalanització amb més o menys fortuna. El català de la Figuereta (molt probablement amb una forta influència fonètica del castellà d’Andalusia occidental, que en l’actualitat resultaria singularment exòtic) resistiria l’espai temporal de tres generacions: avis, pares i nets; catalans d’Andalusia, andalusos de llengua catalana.

 

Imatge principal: Gravat de Cadis (principis del segle XVIII), obra del cartògraf Basset / Font: Cartoteca de Catalunya