Lleida, 23 d’agost de 1313. Fa 709 anys. El comte-rei Jaume II confirmava la Querimònia, la primera carta magna de la història nacional aranesa. El país d’Aran, tot i que era un territori de llengua i cultura occitana i que estava situat a la cara nord dels Pirineus, quedava definitivament vinculat a l’edifici polític catalanoaragonès i, més concretament, al Principat de Catalunya. Però aquella vinculació no era la primera maniobra d’aproximació, sinó que era la culminació d’un llarg procés que arrencava al segle IX i que havia posat de manifest la voluntat de la societat aranesa de l’època d’allunyar-se de Tolosa i de vincular-se a Barcelona. Per quin motiu aquells aranesos medievals es van inclinar cap a un estat peninsular en lloc de fer-ho cap als dominis del seu entorn geogràfic i cultural?
Alfons I d'Aragó i de Pamplona i Ramon Berenguer IV de Barcelona / Font: Biblioteca Digital Hispànica i Rotlle de Poblet
La gènesi d’Aran
La protohistòria nacional aranesa arrenca cap a la centúria del 600, durant l’etapa de conflictes entre les monarquies visigòtica hispànica i merovíngia francesa. En aquella època fosca (per l’escassedat de fonts documentals), Aran formava part del món cultural protobasc (estès entre la Cerdanya i el Cantàbric) que havia resistit la romanització lingüística. Els testimonis documentals posteriors que fan referència a aquesta època fosca (segles VII al IX) aporten detalls tan reveladors com la cita en llatí vulgar “Cisclan iu bascon, qe son d’Aran” ('Xisclen els bascons, que són d’Aran'). Però l’evangelització de la societat aranesa, promoguda durant aquests “segles foscos” des de la desapareguda diòcesi de Sant Bertran de Comenge, arraconaria progressivament el protobasc i el substituiria per un llatí vulgar que prefigurava la variant gascona de l’occità.
El bressol tolosà
Van ser els comtes de Tolosa (dependents del poder central carolingi, com els de Barcelona o els d’Urgell) els primers que van organitzar políticament i militarment Aran. A inicis de la centúria del 800, els comtes tolosans van incorporar Aran als seus dominis i, fins i tot, van projectar la seva expansió cap a la cara sud dels Pirineus (creació dels comtats de Pallars i de Ribagorça). No obstant això, l’escassa documentació de l’època revela que aquells aranesos primigenis ja havien desenvolupat una consciència de comunitat pròpia: cap al 880, mentre Guifré el Pilós posava els fonaments de la nació catalana, les fonts revelen que Aran no estava sota cap mena de dominació senyorial; ni de Tolosa, ni de Barcelona, ni dels ambiciosos barons pallaresos i ribagorçans que maldaven per trencar els vincles de dependència respecte al poder tolosà.
Mapa de l'evolució dels comtats catalans entre el 900 i el 1149 / Font: Enciclopèdia
La república aranesa
Aquest detall és molt important, perquè (malgrat l’absència de fonts que ho confirmen) tot apunta que aquells aranesos es governaven com una mena de república medieval; és a dir, amb una junta de representants de les valls que formaven el país i que era un model d’origen ancestral que perviuria durant segles en el món basc (la Junta de Gernika, per exemple). I és molt important també perquè explica l’origen de la Querimònia, la primera carta magna de la història nacional aranesa. Tot i que la confirmació d’aquests furs data del segle XIV, és del tot segur que el seu origen ―si més no, la seva tradició consuetudinària― es remuntava a aquesta època. El posterior Tractat de l’Emparança (1130) signat entre els representants aranesos i el rei Alfons I d’Aragó i de Pamplona confirma que els aranesos es van governar per si sols durant tres segles.
L’Emparança
Però aquell món de piques i malles no donava massa concessions a les petites comunitats que lluitaven per preservar la independència. El mateix nom d’aquell tractat revela la seva arquitectura i el seu propòsit: els aranesos s’emparaven ―confiaven la protecció del seu edifici polític i social― a les armes del rei navarroaragonès. La direcció en què es va negociar aquest pacte de protecció explica que els aranesos ―si més no, les classes dirigents del segle XII― tenien molts interessos econòmics a la cara sud dels Pirineus i, més concretament, als comtats semiindependents del Pallars i de la Ribagorça, que, en aquell moment, gravitaven en l’òrbita política i militar de la monarquia navarroaragonesa. Aquest detall, d’importància cabdal, marcaria l’orientació projectiva dels aranesos, que s’inclinava, decididament, cap a la península Ibèrica.
Mapa d'Aran, fragment d'un mapa de Catalunya (1608) obra del cartògraf Ortelius / Font: Cartoteca de Catalunya
Per què cap al sud dels Pirineus?
A principis de l’edat mitjana (segles VI a X) la principal activitat econòmica d’Aran residia en la importantíssima cabana de ramats de propietat comunal; i, amb posterioritat a la Revolució Feudal (segle XI), en mans de les oligarquies del país. Aquesta cabana ramadera tenia els seus prats d’hivern al vessant sud dels Pirineus: les famoses carrerades que, a través dels ports de Vielha o de la Bonaigua, conduïen els ramats de corders, de vaques o de cavalls a les planes d’Urgell. Aquestes carrerades també van crear una intensa relació humana entre les comunitats situades als extrems del camí (aranesos i urgellencs) i les situades en el decurs del trajecte (pallaresos i ribagorçans que, després de la mort d’Alfons I i la crisi aragonesa que la va seguir, havien basculat cap a l’òrbita política i militar del comtat independent de Barcelona).
Una balconada catalana a l’Europa atlàntica
D’aquesta manera es va consolidar i perpetuar una sinergia basada, inicialment, en els interessos econòmics i, posteriorment, en les relacions humanes. Les fonts documentals (els Fogatges, principalment) revelen que la concertació de matrimonis entre aranesos, pallaresos, ribagorçans i urgellencs va ser una constant en tots els sectors socials durant tota l’edat mitjana i moderna. Probablement, el més conegut seria el cas de la nissaga de Gaspar de Portolà (primer colonitzador europeu de Califòrnia i de la Colúmbia, al segle XVIII) que, partint del país d’Aran, s’havien establert a Os de Balaguer (la Noguera) i van acabar radicats a Lleida. Aran, a la cara nord dels Pirineus, a la conca hidrogràfica de la Garona, de remot passat protobasc i de llengua i cultura occitana, és, pel destí de la història, la balconada catalana a l’Europa atlàntica.