Buenos Aires, 1 de gener de 1857. Fa 162 anys. 150 immigrants procedents de Catalunya i de les Balears reunits al Teatro del Porvenir, prop de l’avinguda de Mayo, fundaven l’Associació Catalana de Socors Mutus Montepío de Montserrat ―origen del Centre Català de Buenos Aires―, la primera entitat catalana a l’Argentina i la segona a l’exterior. Només la precedia la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, fundada a l’Havana el 1840. El 6 de gener es reunien un altre cop i votaven la primera comissió directiva: el primer president seria Gil Gelpí i Ferro, els primers vocals Josep Puig, Domènec de Bertran i Pau Ramon i els primers metges Pau Sabadell i Domènec Capdevila.
Barri de Montserrat, Buenos Aires (1890) / Font: Taringa
Segons l’historiador Luis Garzón Guillén (de la Universitat Catòlica de Lovaina, a Bèlgica), quan es va fundar el Montepío Montserrat (1857), els catalans ja eren el segon col·lectiu immigrant d’origen peninsular tant a la ciutat de Buenos Aires com en el conjunt de l’Argentina (per darrere dels gallecs i per davant dels bascos, dels asturians, dels andalusos i dels canaris). Però a diferència dels altres col·lectius, el perfil dels emigrants catalans estava format, majoritàriament, per professionals qualificats. En paraules de Garzón, la primera onada catalana a l’Argentina ―la que es va produir entre 1830 i 1880― era “una migració de la riquesa (...) que aportaria en gran capital cultural”.
En aquesta història, el més destacable és la voluntat i la capacitat d’aquells catalans en la creació de societats d’immigrants amb total i absoluta independència de la resta de col·lectius forasters. És un fet sorprenent, perquè el context polític no acompanyava. L’any 1840, quan es va fundar la Societat Benèfica de l’Havana, o l’any 1857, quan es va crear el Montepío Montserrat de Buenos Aires, Espanya era un estat unitari, governat per un règim monàrquic pretesament democràtic que amb la irrupció dels liberals (a partir de 1833) havia intensificat la persecució contra la llengua i la cultura catalanes, és a dir, contra el fet nacional català, negat i proscrit des de l’ocupació borbònica de 1714.
Confiteria catalana El Cristal (1905), Irigoyen (Misiones) / Font: Pinterest
L’any 1833, set anys abans de la fundació de la Benèfica de l’Havana, Bonaventura Carles Aribau, amb Oda a la Pàtria, donava el tret de sortida al catalanisme cultural. Però, quan els catalans de Buenos Aires van fundar el Montepío Montserrat, encara faltaven trenta-cinc anys perquè les Bases de Manresa (1892) fessin el mateix amb el catalanisme polític. En canvi, els estudiosos del fenomen migratori català a l’Argentina afirmen, amb una indissimulada sorpresa, que els catalans es movien i actuaven com una comunitat nacional. I que, a diferència d’altres col·lectius d’immigrants, eren ben considerats per les classes dirigents de la societat local.
Llavors és quan es disparen els dos grans interrogants d’aquest fenomen. El primer és: per quin motiu els catalans, que des de feia més d’un segle havien quedat reduïts a la simple categoria de súbdits del rei espanyol, continuaven actuant com una comunitat nacional? I la segona és: per què els immigrants catalans, a diferència dels altres col·lectius immigrants, eren ben considerats per les classes dirigents locals? En la resposta a aquestes qüestions, els investigadors ―sobretot Garzón Guillén― ho argumenten basant-se en les singularitats d’aquell col·lectiu que escapava del perfil clàssic de l’immigrant hispànic: alt nivell de qualificació i una llengua i cultura pròpies.
Estació Parque (1857). Primer ferrocarril de l'Argentina / Font: Archivo de la Nación (Buenos Aires)
Anem a pams. La qüestió de la qualificació professional explicaria amb certa lògica una més ràpida i més còmoda adaptació al nou medi. Els catalans que van emigrar a l’Argentina durant el període 1830-1880 (la primera onada immigratòria catalana al continent sud-americà) eren ―en un percentatge molt elevat― periodistes, metges, advocats, arquitectes, professors o quadres intermedis de la puixant indústria tèxtil, que emigraven, no tant per una necessitat econòmica ―si bé és cert que el tema pecuniari era important― sinó perquè volien rellançar la seva carrera professional en un país d’oportunitats. I això els aproximava a la ideologia de les classes dirigents autòctones.
Però... i el tema de la llengua? Argentina era ―i és― una societat castellanoparlant. I en les grans onades migratòries procedents del sud i del centre d’Europa (finals del segle XIX i principis del XX) que van més que duplicar la població, al castellà se li va assignar un paper cohesionador. La diferència estiba que els catalans van arribar abans i els historiadors insisteixen en el “caràcter català, emprenedor i universal” que les classes dirigents locals van associar a la singularitat catalana: una llengua i una cultura pròpia. En aquest punt cal dir que la guerra de la independència argentina era molt recent (1810) i que les classes locals dirigents conservaven una forta ideologia antiespanyola.
Litografia de Buenos Aires (1865) / Font: Wikipedia
A tot això cal afegir-hi l’existència d’una petita, però molt influent, colònia primigènia catalana a Buenos Aires establerta un segle abans de la fundació del Montepío Montserrat (1750). Aquella colònia primigènia, en el decurs de la seva curta però intensa història, no tan sols s’havia compromès decididament amb la revolució independentista argentina (1810), sinó que alguns dels seus membres més rellevants ocuparien destacades posicions polítiques en els primers governs de la jove república. I encara més, la seva cultura “emprenedora i universal” els convertiria en els promotors de les primeres grans obres públiques del país, com és el cas del ferrocarril.
No deixa de ser curiós que la forja del catalanisme polític coincideixi cronològicament amb la primera onada immigratòria catalana a l’Argentina. Com ho és que la modernització de l’Argentina coincideixi cronològicament amb la primera onada immigratòria catalana. Aquells catalans del Montepío Montserrat, tot i que demogràficament no tenien un pes decisiu en el conjunt de la societat local, en canvi, socialment i econòmicament resultarien determinants. Garzón diu que: “Las tiendas de alimentación, ceràmica, sastrerías, hoteles (...) que constituyen la mayor parte de los negocios de barrio en la Argentina nacen en esta época”, per iniciativa dels catalans.
Mapa de la Confederació Argentina (1871) / Font: Bibliotheque Nationale de France
Els historiadors (Moya, Vives, Sánchez, Garzón) afirmen que l'onada migratòria que fundaria el Montepío Montserrat arribaria seguint el canal comercial de flux-reflux entre Buenos Aires i Barcelona, creat per la immigració primigènia (la de 1750-1810). I que contribuiria a enfortir-lo. Catalunya ja era en plena Revolució Industrial i la demanda de matèria primera que produïa l’Argentina havia crescut exponencialment. De tal forma que per les aigües d’aquell canal no tan sols viatjarien cada cop més mercaderies, sinó també cada cop més idees. En un sentit, nous projectes comercials i infraestructurals. I a la inversa, idees republicanes i federalistes. Una de les arrels del catalanisme polític.