Barcelona, 28 d’abril de 1936. Dos quarts de quatre de la tarda. A l’altura del carrer Muntaner, número 28, un escamot terrorista disparava diversos trets per l’esquena a Miquel i a Josep Badia i Capell, que feia escassament uns minuts que havien sortit del seu domicili, situat al mateix carrer Muntaner, 52. Les víctimes van morir uns minuts després. Aquell atemptat va tenir una gran repercussió social i mediàtica: Miquel Badia havia estat un dels primers militants del partit independentista Estat Català (1922). I havia estat comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, amb els governs Macià i Companys (1933-1934). La premsa de l’època de seguida va assenyalar el terrorisme anarquista, però la justícia de la República espanyola no va condemnar mai ningú. Per què i qui va assassinar els germans Badia i Capell?
Qui era Miquel Badia?
Miquel Badia, nascut el 1906 a Torregrossa (Pla d’Urgell), era fill d’una família pagesa i, en qualitat de cabaler, va haver de cercar la seva carrera professional lluny de la terra. Es va diplomar a l’Escola de Pilots de Navegació de Barcelona, però allà on assoliria un paper destacat seria en l’activisme polític. L’any 1922 es va sumar a Estat Català, fundat per Francesc Macià i primer partit independentista de la història de Catalunya. I l’any 1925, durant el règim dictatorial i repressiu de Primo de Rivera, va formar part del nucli dur de Bandera Negra, l’organització independentista que havia planejat fer volar pels aires el tren reial amb Alfons XIII a bord, en una operació anomenada “complot del Garraf”. Badia havia estat detingut i torturat i condemnat pels aparells policial i militar espanyols. I havia sortit amnistiat l’any 1930.
Miquel Badia, “Capità Collons”
El novembre de 1933, el darrer govern del president Macià havia nomenat Badia secretari d’Ordre Públic. I el març de 1934, el primer govern del president Companys l’havia ascendit a comissari d’Ordre Públic. Per raons òbvies, el president Companys i el sector federalista d’ERC no combregaven amb Badia; però, en canvi, el valoraven significativament per la seva capacitat. Era un policia resolutiu i expeditiu. Un policia total, que perseguia implacablement els terrorismes anarquista i feixista que amenaçaven el fràgil règim republicà. Els anarquistes havien acusat Badia de rebentar vagues amb mètodes propis del pistolerisme de la patronal. I els feixistes d’aterrir-los amb les formes del pistolerisme sindical. Però el cert era que Badia era un policia de cap a peus, que s’havia guanyat a pols l’apel·latiu “Capità Collons”.
La traïció de Companys
L’estrella de Badia va començar a declinar el setembre de 1934, unes setmanes abans dels fets doctubre, que se saldarien amb la detenció, empresonament i condemna del Govern de Catalunya. El 10 de setembre, al Palau de Justícia de Barcelona, es va iniciar la vista contra l’editor i el director de La Nació Catalana pels pretesos delictes “incitación a la rebelión” i “injurias a las autoridades”. El fiscal Sancho, entestat a convertir aquell judici en un acte inquisitorial, va intentar, per tots els mitjans, impedir que els acusats Aymà i Bofill i el seu advocat Xammar s’expressessin en català, llengua oficial a Catalunya des de 1931. Enmig d’aquell circ, Badia va detenir el fiscal hooligan. Però aquella acció li costaria la carrera. Els jutges van exigir cessar Badia i, reveladorament, el president Companys no va moure ni un dit per defensar el seu comissari.
L’assassinat
La participació de Badia en els fets d’octubre va ser en qualitat de militant d’Estat Català; curiosament, al costat dels mateixos anarquistes que havia perseguit i que defensaven la proclama del president Companys. El fracàs d’aquella operació el conduiria a l’exili, fins que el febrer de 1936, amb el triomf electoral de Front d’Esquerres, va ser amnistiat. Quan va ser brutalment assassinat, Miquel Badia no exercia cap càrrec públic. Però els testimonis oculars de l’atemptat van identificar Justo Bueno Pérez, un reconegut pistoler anarquista, com el conductor del Ford vermell matrícula B-39736 que va recollir els assassins. I la premsa de l’època va apuntar clarament cap a una venjança ordenada per la CNT-FAI, per la contundència amb la qual Badia, en el temps que havia estat a Ordre Públic, havia combatut el terrorisme anarquista.
Investigació judicial i detencions policials
La policia va identificar el vehicle que conduïa Bueno com a propietat d’un militant anarquista i el va localitzar ocult en un garatge d’un altre militant anarquista. Fins i tot, van detenir Bueno i el van posar davant d’una roda d’identificació. Però els testimonis que l’havien identificat a l’escena del crim, bé sigui perquè havien estat amenaçats, bé sigui per alguna altra raó, es van negar a confirmar la seva versió inicial. El jutge Emili Vilalta va haver de deixar lliure Justo Bueno; sobretot després que la premsa que seguia el cas noticiés que els Mossos d’Esquadra havien desarticulat un grupuscle terrorista de Falange Española procedent de Madrid i dirigit per l’expolicia Juan Segura Nieto, un personatge amb una semblança física sorprenentment similar a la de Bueno, que maniobrava per les immediacions del domicili dels germans Badia i Capell.
Investigació periodística
Passats dos mesos i mig del crim, es produïa el cop d’estat militar del 19 de juliol de 1936 que desembocaria en la Guerra Civil (1936-1939). El president Companys va formar un govern de concentració antifeixista amb una important participació de la CNT-FAI i, reveladorament, la investigació judicial quedava definitivament paralitzada. Però, en canvi, un periodista valent anomenat Josep Maria Planas —pioner del periodisme d’investigació a Catalunya, periodista de la publicació El Be Negre i autor del treball d’investigació Gàngsters de Catalunya— publicava l’existència d’uns sòrdids vasos comunicants entre la CNT-FAI i la Falange Española que tenien l’objectiu comú de liquidar físicament els dirigents de l’independentisme català. Josep Maria Planas va aparèixer torturat i assassinat el 24 d’agost de 1936 a la serra de Collserola.
Detenció de Bueno
L’ombra sinistra de Segura es perd en la nebulosa del temps. En canvi, Bueno, després d’un curt però atrafegat exili a França —fugint dels seus propis correligionaris—, va ser lliurat per la policia francesa les autoritats franquistes (març, 1939), que el van posar en llibertat perquè, sorprenentment, no hi havia cap jutjat que reclamés els seus crims. La sort de Bueno va canviar el 29 de juny de 1941, quan dos policies franquistes —Polo Borreguero i Quintela Bóveda— que, curiosament, havien treballat a les ordres de Badia a Ordre Públic, el van detenir a Barcelona. En aquell moment, sorprenentment, van aparèixer diverses causes contra Bueno per crims a la rereguarda republicana. Bueno, per convicció, per estratègia o per les dues coses juntes, va reconèixer que havia assassinat Badia “para detener el separatismo catalán”.
El terrorista Bueno
Justo Bueno Pérez, terrorista anarquista i assassí confés i convicte de Miquel i Josep Badia i Capell va ser afusellat el 10 de febrer de 1944, paradoxalment, amb dos presos polítics i amb dos atracadors de bancs. Va ser l’únic detingut i condemnat pels assassinats de Miquel Badia i Capell i del seu germà Josep. I ho va ser, no per la justícia republicana, que era a qui corresponia la resolució d’aquell crim, sinó, paradoxalment, per la sòrdida justícia del règim franquista. Com resulta paradoxal que, en l’actualitat, l’Ajuntament de Barcelona conservi el seu nom —el nom d’un terrorista confés i convicte— gravat a les columnes dels immolats del Fossar de la Pedrera, camuflat entremig del nom de centenars de persones que, de debò, van perdre la seva vida per les llibertats de Catalunya. Qui més hi havia darrere el crim dels Badia i per què Bueno és a les columnes del Fossar?