Els Hostalets de la Panadella (llavors vegueria de Cervera), 30 de desembre de 1613. Fa 409 anys. Un exèrcit format per uns cent bandolers a cavall assaltava un comboi reial de moneda que feia el trajecte Madrid-Barcelona-Gènova-Brussel·les. Aquell comboi, custodiat per cinquanta soldats, transportava un carregament de tres milions de ducats castellans (l’equivalent aproximat a uns cinc-cents milions d’euros) destinat a posar al corrent les pagues endarrerides dels Tercios de Castilla aquarterats als Països Baixos hispànics (l’actual Bèlgica). Aquell assalt representaria un abans i un després: el “tren de Glasgow” del bandolerisme català. Però, sorprenentment, en la direcció d’aquell assalt no hi hauria cap dels grans capitans d’aquell fenomen bandoler, sinó un personatge desconegut i misteriós que, posteriorment, seria detingut i assassinat en estranyes circumstàncies.
Qui era Barbeta?
Barbeta era el malnom de Pere Barba dels Carbonells, nascut Pere Roca. La historiografia espanyola, inexplicablement, el feia nascut en algun indret del regne de Nàpols. Però, en canvi, la investigació historiogràfica més recent ha localitzat la seva primera existència al Memorial de Compliments Pasquals de la parròquia de Vallfogona (llavors vegueria de Montblanc). En aquesta documentació, actualment dipositada a l’Arxiu Històric Comarcal del Baix Camp ―a Reus―, es constata que Pere Roca havia nascut a Guimerà (llavors vegueria de Tàrrega) l’any 1578 o 1579. I que l’any 1592, amb tretze anys, formava part del foc (família) dels Barba-Roca, que explotaven els carbonells (un forn de fabricació de carbó vegetal) situat a mig camí entre Vallfogona i Santa Coloma de Queralt, i a l’altra banda del comalat (la serralada) on vint anys més tard es portaria a terme el gran assalt.
Quin era l’origen de Barbeta?
Pere Barba, Barbeta, nascut Pere Roca, va ser un producte del seu temps. Orfe de pare a una edat molt primerenca (probablement entre els quatre i els vuit anys), va acompanyar la seva germana gran Caterina Roca (nascuda a Guimerà el 1568) en el matrimoni que va celebrar amb en Francesc Barba (el carboner, nascut a Vallfogona el 1569). Segons els Memorials, la família Roca, formada per la núvia Caterina, la seva mare Esperança i els seus germans petits Pere i Joan, es van establir als carbonells. Però aquella mateixa documentació ens revela que els Roca, que després de la prematura mort del cap de casa havien quedat en una situació molt precària, no van ser establerts en peu d’igualtat respecte als Barba, sinó que tant la sogra com els petits cunyats de Francesc van ser reduïts a la condició de criats i minyones. Fins i tot, s’apunta que Francesc hauria imposat la seva autoritat “marcant amb foc” el petit Pere.
Per què Pere Roca passa a ser Pere Barba?
La integració dels Roca ―una família oscada i en precari per la mort del cap de casa― en l’univers familiar i productiu dels Barba s’inscriu en el context ideològic de la “cultura de la casa” i en el valor dels elements que la formaven com a “força motora de treball”, que havien fet fortuna després del triomf pagès en la Revolució Remença (finals del segle XV). En aquesta unió matrimonial entre Francesc i Caterina ―molt probablement pactada― els Barba aporten la “detenció” (el dret perpetu d’explotació) de la torre i quadra dels Carbonells ―una important infraestructura formada per un molí ferrer i una carboneria― especialment pròspera en un escenari dominat pel bandolerisme: clandestinament hi fabricaven “pilotes” (bales de pedrenyal i d’escopeta). En canvi, els Roca quedaven limitats a la categoria d’elements destinats exclusivament a la producció: “braços per treballar”. Això explicaria per què Pere passa de ser Roca a ser Barba.
Per què Barbeta?
Una altra vegada la historiografia espanyola, inexplicablement, associa el diminutiu amb una pretesa baixa estatura del personatge. En canvi, la investigació historiogràfica recent ho desmenteix. Barba era “Barbeta” perquè era el mascle més jove dels Carbonells. I el més rebel. I això sumat al fet apuntat anteriorment ―que els Roca tenien una sòrdida relació comercial amb les grans colles bandoleres de la zona― explica el trànsit del jove Pere cap al món del bandolerisme. En aquest punt, la documentació històrica no revela cap detall important, però resulta plausible pensar que la carrera delictiva de Barbeta va seguir una progressió imparable. Tant que, en la seva edat adulta havia esdevingut un dels lloctinents de Pere Roca d’Oristà, àlies Perot Rocaguinarda o Perot lo Lladre, el gran capità bandoler del partit nyerro i de qui Vicent Garcia, el cèlebre rector de Vallfogona ―i de Barbeta!―, diria que era “el millor pillard del cristianisme”.
Una trama corrupta
La direcció d’aquell assalt, per jerarquies, corresponia a Rocaguinarda. Però, teòricament, no es podia posar al davant d’aquella operació, perquè poc abans (1611) s’havia acollit a una amnistia general decretada pel virrei hispànic Monteleone, i havia estat integrat als Tercios de Castilla al regne de Nàpols amb el grau de capità. Però la seva estada a la península italiana està molt mal documentada. Tant que resulta sospitosa. Barbeta va dirigir l’atac a la Panadella, i és molt probable que Rocaguinarda no fos lluny d’aquell escenari. Aquell robatori va dibuixar una corrupta trama formada pel mateix Lerma, ministre plenipotenciari de la monarquia hispànica; Hurtado de Mendoza, virrei hispànic a Catalunya, i el bandolerisme nyerro (senyorial) català, que explicaria, entre altres coses, que després de l’assalt Barbeta va ser “exiliat” sorprenentment als Estats Pontificis, aliat i col·laborador de la monarquia hispànica.
Com va morir Barbeta?
Barbeta era un home d’acció. Forjat amb ferro roent, i mai més ben dit. Que no tenia una visió política de les coses. Exiliat a Roma, va exigir una part més gran del pastís, i va amenaçar a “garlar” si no el satisfeien. El pànic es va apoderar dels dirigents d’aquella trama i, al cap d’un temps, la Guàrdia Pontifícia detenia Barbeta i el lliurava a les autoritats hispàniques a Barcelona. Pere Barba dels Carbonells, nascut Pere Roca, el bandoler ocult, va ser torturat, condemnat, executat i esquarterat sense cap mena de judici (1617). Purament i senzillament, perquè els morts mai no han parlat.