Donostia, en algun moment de la segona meitat del segle XVIII. L’historiador basc Juan Ignacio Iztueta elaborava un cens lingüístic de Guipúscoa, territori que en aquella època censava uns 100.000 habitants. El Gipuzkoako Provinciaren Kondaira d'Iztueta comptabilitzava, per al conjunt del territori guipuscoà, un 83% de la població monolingüe basca, un 8% bilingüe i un 9% monolingüe castellana. Però, en canvi, altres estudis contemporanis estimen que, en la mateixa època, el 50% de la població de la ciutat de Bilbao (12.000 habitants) era monolingüe castellana. A finals del XVIII, Bilbao, Vitòria i Pamplona estaven immerses en un procés de castellanització que s’estava produint un segle llarg abans de les grans immigracions castellanoparlants (1890-1960). Per quins motius l’euskera va retrocedir abans d’aquell fenomen?
Gravat de Bilbao (1572) / Font: Universitat Hebrea de Jerusalem
El “caràcter retràctil” de l’euskera
El gran retrocés de l’euskera dels segles XVIII i XIX no era un fenomen nou. La investigació moderna ha posat en relleu que, a inicis de la nostra era (segles I a V), la llengua basca era majoritària entre les societats que habitaven una extensa àrea que abastava la pràctica totalitat de la serralada pirinenca (des de la Cerdanya a l’Atlàntic) i les valls alta de l’Ebre i baixa de la Garona (des de Tudela fins a Bordeus). Però la romanització, primer, i l’evangelització, després, van reduir notablement aquesta àrea fins que, al voltant de l’any 1000, havia quedat limitada als dominis del regne de Navarra. Amb algunes bosses de bascoparlants als Pirineus aragonesos i catalans. Els primers investigadors que es van interessar per l’origen i l’evolució de la llengua basca (segle XVIII) dirien que l’euskera tenia un evident “caràcter retràctil”. Però, era cert això?
Mapa d'Euskal Herria (1837) / Font: Cartoteca de Catalunya
Llengua dels rics versus llengua dels pobres
El gran retrocés modern de l’euskera es comença a gestar durant la centúria del 1500, coincidint amb la formació de la monarquia hispànica. En aquella època la societat basca estava dominada per un fenomen anomenat mayorazgo (similar a la institució catalana de l’hereu), que obligava els cabalers (els segundones) de les elits locals a buscar una col·locació en l’Església o en l’administració hispànica, institucions totalment castellanitzades. Els investigadors expliquen que, per aquest motiu, les elits basques van adquirir el castellà com a vehicle de promoció professional, i l'aprenentatge i competència del castellà seria associat a una idea de capacitat econòmica i de prestigi personal. El domini del castellà es convertiria en un nou element —probablement el més visible— a l’hora de marcar la frontera que separava les oligarquies de les classes populars.
Mapa d'Euskal Herria (1696) / Font: Cartoteca de Catalunya
Llengua de casa versus llengua del poder
No obstant això, l’euskera va continuar sent la llengua familiar de les elits basques. Si més no, durant els segles XVI i XVII. Però després de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715), el nou règim borbònic va dictar un corpus de lleis que prohibien l’ús públic de les llengües no castellanes. Les institucions forals basques (que havien sobreviscut a la Nova Planta en bona part pel suport que les elits del país havien prestat a Felip V) no tan sols van culminar l’obra castellanitzadora iniciada anteriorment, sinó que, a més, van dictar disposicions totalment discriminatòries contra la població bascòfona. És ben conegut el cas de les viles de la Vall de Roncal (Navarra): després de dècades reivindicant tenir representació a les institucions forals, se’ls va negar definitivament amb la peregrina excusa que “la població d’aquella vall només sabia parlar basc”.
Llengua rural, llengua urbana
S’ha dit que els bascos del segle XVIII no valoraven la seva llengua. Que la idea que el basc era una llengua que no tenia cap utilitat havia triomfat plenament. I que aquesta ideologia hauria trencat la transmissió generacional. Una investigació recent estima que, entre mitjans del segle XVI i mitjans del XIX, Navarra va passar d’un 65% a un 30% de població bascoparlant. Però, en canvi, les fonts documentals i la mateixa investigació moderna ho qüestionen. En ple genocidi lingüístic borbònic (segle XVIII), la llengua i la cultura basques van viure un moviment de prestigiació al món rural, de la mà, curiosament, de les oligarquies bilingües, i que va tenir molt seguiment entre les classes populars bascoparlants. Les fonts de l’època revelen que, en el món rural, la idea que associava el basc i la incultura hauria estat totalment superada.
Font a Txakurra Kalea, Bilbao (principis del segle XX) / Font: Bilboko Udala (Ajuntament de Bilbao)
Per què es van castellanitzar les ciutats?
Però, en canvi, a les ciutats (centres de poder), durant la mateixa època, les elits bilingües abandonarien —progressivament i definitivament— la llengua basca i passarien a ser monolingües castellanes. Els investigadors hi veuen la suma de la pressió i de les oportunitats que projectava el poder espanyol: el negoci amb les colònies d’Amèrica reservat a les elits castellanoparlants. Durant el segle XIX, Bilbao va multiplicar per deu la població, fruit de l’emigració rural basca. Però aquella emigració no va aconseguir situar l’euskera, de nou, en una posició hegemònica. Es van trobar amb un escenari social, cultural i econòmic dominat per les elits castellanitzades, totalment refractàries a l’euskera i representades per personatges com Unamuno, que, ja entrat el segle XX, proclamaria: “Al eusquera hay que dejarlo morir con dignidad”.
Imatge principal: Gravat de Bilbao (1835) / Font: Euskal Museoa