Imatge principal: El bufó Sebastián de Morra, pintat per Velázquez (1645) / Font: Viquipèdia
Madrid, 21 de juny de 1710. Palau de l'Alcázar. Regna a la cort madrilenya Felip V —el primer Borbó hispànic—, però Catalunya resisteix com a únic territori austriacista dels dominis peninsulars de la monarquia hispànica. I aquell dia mor Nicola de Pertusato, documentat com Nicolasito Pertusato, i conegut en l’ambient cortesà com “La sabandija de palacio”. Nicolasito serà el darrer gran bufó de la cort hispànica i la seva mort es presenta com un mal auguri: anticipa una darrera fase del conflicte, llarga i costosa, i un resultat internacional devastador per l’Espanya borbònica. Les fonts documentals revelen que Nicolasito i una bona part dels bufons de la cort hispànica durant les centúries del 1500 i del 1600 van ser alguna cosa més que uns simples pallassos destinats a entretenir els tediosos vespres de la família reial.
Felip IV i el Cardenal Infante. / Font: Museu del Prado
Qui eren els bufons de la cort?
Els Habsburg de Madrid no van ser els pioners en la introducció del bufons a la cort; però si que serien els que, en el decurs del temps, acumularien la nòmina més extensa d’aquest fenomen. Entre 1563 i 1710 els estudis històrics comptabilitzen un mínim de cent vint-i-set bufons a la cort madrilenya (vuitanta homes i quaranta set dones) d’orígens diversos: els cognoms d’aquell col·lectiu apunten cap a Castella, Galícia, Biscaia, Flandes, Nàpols i Catalunya. I la documentació oficial de l’època els identifica, generalment, amb un diminutiu i amb un mot associat a una discapacitat física o intel·lectual. En aquell centenar llarg de noms hi figuren, majoritàriament els apel·latius Enano i Loco. Però no hi falten altres apel·latius com El niño de Vallecas, El pigmeo, La simple, La monstrua, La de todo el mundo, La pela, La menina o La barbuda.
Què feien els bufons de la cort?
No tots els bufons i les bufones de la cort madrilenya van ser destinats a la producció humorística. Alguns d’aquells personatges adquiririen un paper destacat en el racó més ombrívol de la política: l’espionatge. Una minoria del col·lectiu, aparentment els més hàbils, serien convertits en un sinistre instrument al servei dels dos partits cortesans que, durant bona part de la centúria del 1600 es van disputar el poder. Els més cèlebres serien els flamencs Manuelillo de Gante i Sebastián de Morra; els castellans Juan Rana i Cristábal Castañeda i el milanès Nicolasito Pertusato. En aquell context de guerra soterrada, precisament Castañeda “Barbarroja”, malgrat que treballava al servei de l’intrigant i poderós Ferran d’Àustria, germà del rei i anomenat cardenal-infante, seria expulsat de la cort per, l’encara més poderós, ministre plenipotenciari Olivares.
El bufó Diego de Acedo, pintat per Velázquez (circa 1640) / Font: Viquipèdia
Guerra d’espies a la cort
Aquella guerra d’espies havia assolit uns límits que havien alarmat el rei Felip IV, que a la vigília de la crisi catalana ordenaria que: “Para que no suceda el faltar de los aposentos de la reina algunas cosas, como ha sucedido, y lo mismo en los míos, se previenen las cosas que ha parecido convenientes y se ha dado orden para ello al duque de Alba y a vos la doy para que cuando salieren por la Ante-Cámara y Saleta los muchachos y los locos (referit als bufons) no los dejen ir hasta haber sabido de los reposteros de camas si falta alguna cosa, para que con este cuidado tengan las cosas el buen cobro que conviene. Vos se lo ordenaréis a los dichos reposteros de camas y los ujieres de saleta.- En Madrid, a 19 de noviembre de 1633-. Al Marqués de Santa Cruz”.
Manuelillo
És a partir d’aquella ordre que, reveladorament, els trobem en missions a l’exterior. A l’inici de la crisi que anticipava la revolució catalana dels Segadors, Manuelillo de Gante va ser discretament comissionat per Felip IV i Olivares per a una misteriosa missió a Itàlia (1637). Però en canvi, Manuelillo retorna precipitadament a la cort —després de quatre anys totalment desaparegut— tot seguit a l’assassinat del president Pau Claris, que el gener de 1641 havia proclamat la I República catalana. Això, en cap cas, el converteix en l’autor material del magnicidi. Ni tan sols el situa en l’escena del crim, però, en canvi, els elements que graviten al voltant del crim l’apunten clarament; Manuelillo coneixia Barcelona de l’època que el seu patró (un altre cop l’intrigant cardenal-infante) havia estat virrei de Catalunya (1632-1633).
Las Meninas, pintat per Velázquez. Segons alguns historiadors, el personatge de la dreta seria Manuelillo. / Font: Museu del Prado
El triangle Manuelillo-Ferran-Álvarez de Toledo
Totes les fonts coincideixen que l’intrigant cardenal-infante estava infinitament més capacitat per a governar que el seu germà gran, el rei Felip IV. Tampoc es cap secret que en aquella guerra cortesana l’intrigant Ferran estava enfrontat amb el totpoderós Olivares. I que poc abans d’esclatar la baralla de galls entre les monarquies hispànica i francesa (1635), que provocaria la crisi catalana dels Segadors, Olivares l’havia nomenat governador dels Països Baixos hispànics (l’actual Bélgica), amb el propòsit d’allunyar-lo de la cort. El cercle es tanca quan sabem que García Álvarez de Toledo —capità de la Galera Reial, sospitosament atracada a Barcelona a l’esclat de la revolució catalana— era (com el cardenal-infante) un destacat personatge del partit anti-Olivares. I que la violència dels seus “criats” seria la que encendria la metxa de la revolució catalana.
Manuelillo, l’espia supervivent
Altres sospitosos detalls que apunten, com a mínim, la relació entre Manuelillo i l’activitat de l’espionatge, els trobem quan sabem que, mentre va estar “desaparegut”, la cancelleria va tenir a la seva esposa, La Mercado, discretament pensionada a la cort; i que quan va reaparèixer, li va ser concedida una generosa pensió vitalícia. En canvi, el fet que aquests privilegis els aconseguís durant el govern d’Olivares (el rival del seu patró) apunten clarament que, en l’escenari intern, hauria actuat —amb èxit— com un espia doble. Després dels clamorosos desastres militars hispànics a Catalunya, Olivares —acusat de mala gestió— cauria en desgràcia. Però Manuelillo no tan sols hauria estat un tenaç supervivent, sinó que, també, hauria estat un excel·lent negociador, perfectament capaç de fer valer els seus “mèrits”: aconseguiria situar el seu parent Sebastián de Morra com el seu successor.
El bufó Francisco Lezcano, pintat per Velázquez (circa 1640). / Font: Viquipèdia
Nicolasito “la sabandija de palacio”
La història de Nicola de Pertusato no es massa diferent de la de Manuelillo, de la de Bañules (el seu misteriós acompanyant), o de la de Morra (el seu successor). Només els diferència la distància cronològica. El mot que acompanyava el seu nom (fins i tot en alguns documents oficials) explica a bastament l’activitat d’aquest personatge. Nicolasito “la sabandija de palacio” va servir a cavall de les dinasties Habsburg i Borbó (al tombant del segle XVIII); i, molt probablement, va ser —com el supervivent Manuelillo— un espia doble. Però a diferència dels seus predecessors, no hi ha cap indici que el relacioni amb Catalunya. Nicolasito acabaria els seus dies com un personatge ric i reconegut per la princesa dels Ursins i el seu seguici que havien acompanyat el primer Borbó a Madrid, i que havien rellevat del poder les oligarquies castellanes: La sabandija de palacio.
Felip V i la princesa dels Ursins. / Font: Viquipèdia